“Una Iglesia (Gloriosa), Santa y Sin Mancha” ¿Forma Usted Parte de Ella?

“UNA IGLESIA (GLORIOSA), SANTA Y SIN MANCHA” ¿FORMA USTED PARTE DE ELLA?

Las palabras que encabezan este folleto se encuentran en el Nuevo Testamento, la segunda parte de la Biblia, que es la Palabra de Dios (1). Si así no fuese, las leeríamos con una sonrisa de duda, pensando que son una vana pretensión o utopía. ¿Dónde vemos hoy la manifestación de esa “Iglesia (gloriosa), santa y sin mancha”? Algún creyente nos dirá que la Iglesia es ya así en el concepto de Dios, en base a la obra perfecta de Cristo, Es verdad; pero éste es sólo un lado  del asunto. (Invitamos al lector a comprobar todos los versículos aquí citados, cuyas referencias van al pie, con la Biblia abierta).

Escribimos con amor y sin el menor deseo de herir o Polemizar, para los que son del Señor, los cuales, habiendo sido comprados al precio de la sangre preciosa de Cristo, desean agradarle y aman Su Venida (2). Y también para los que “simpatizan” con el Evangelio de Cristo y quizás lleguen a ser salvos, quienes, con justa razón, se encuentran perplejos y confusos al ver:

La multiplicidad de “sectas” y “denominaciones”

llamadas “Evangélicas”. A unos y otros queremos decirles que nosotros lamentamos aún más que ellos esas divisiones. Más todavía: Que Dios mismo censura en Su Palabra: “Cada uno de vosotros dice: Yo cierto soy de Pablo; pues yo de Apolo; y yo de Ceías; y yo de Cristo. ¿Está dividido Cristo?… Hablando entre vosotros celos, y contiendas, y disensiones; ¿no sois carnales, y andáis como hombres?” (3). Vemos entonces que ya en el Siglo I, en la ciudad de Corinto, había cuatro “fracciones. ¿Y cuántas existen hoy en nuestras ciudades? Citaremos sólo una docena: “Anglicanos” (o “Protestantes”), “Asamblea de Dios”, “Bautistas”, “Ejército de Salvación”, “Hermanos Libres”, “Independientes”, “Luteranos”, “Metodistas”, “Nazarenos”, “Neotestamentarios”, “Pentecostales”, “Presbiterianos”, además de otros grupos religiosos como “Adventistas”, “Mormones”, “Testigos” (falsos), etc. Quizá el lector pregunte: “Y Usted, ¿a qué Denominación pertenece?” Responderemos que a ninguna; que pertenecemos sólo a Cristo; que nos “denominamos” Cristianos. (5) “¡Ah!, nos parece oír replicar, todos dicen lo mismo”.

Posiblemente. ¿Pero pueden probarlo por la Escritura? ¿Habrá “creado” el Señor Jesús esas y otras denominaciones?, ¿Acaso no dijo Él, “Sobre Esta Piedra (Su persona) edificaré Mi Iglesia”? (Singular) (6) Alguien sugiere: “En muchas de las denominaciones hay verdaderos Cristianos, y Dios ha Bendecido su testimonio”. ¡Gracias a Dios por Su Gracia! Pero ese no es el punto. Pedro fue el instrumento que el Espíritu Santo usó para la conversión de tres mil almas (7), ¿Pero quién se atrevería a decir que Pedro agradó a Dios, e hizo Su voluntad, cuando negó al Señor? Claramente Cristo expresó que el apóstol estaba entonces a merced de Satanás. Luego lloró amargamente, se arrepintió, y fue
restaurado. (8) De la misma manera, aunque posiblemente haya verdaderos hijos de Dios en algunas de las denominaciones, son como los “vasos santos” que seguían siendo vasos durante la Cautividad en Babilonia, pero eran usados  para fines sacrílegos y profanos, y no “para los usos del Señor” (9). Los verdaderos discípulos de Cristo, que desean agradar al Señor (10), deben salir de la “Babilonia espiritual”. Babel y Babilonia, si bien de origen distinto, significan desorden y confusión desde que los hombres, desafiando al Creador, intentaron edificar  una ciudad y una torre (de ladrillos en lugar de piedras), y arrogarse un nombre. (11) Sabiamente Dios frustró ese malvado intento al confundir sus lenguas. Sin embargo los hombres siguen edificando con “barro” (al rechazar a Cristo, la Roca-Fundamento) y multiplicándose los nombres (para deshonra del bendito Nombre del Señor).

“¡Pero en la Biblia se mencionan varias Iglesias!”

¿Cómo puedo saber cuál es la verdadera?” El que escribe estas líneas se encontró hace algunos años frente al mismo problema, querido lector, y por eso simpatiza con Ud., le ama, y desea ayudarle a entender lo que él ha entendido por la misericordia de Dios. La “diferencia” entre “iglesia” e “Iglesia” mencionadas en el Nuevo Testamento, la hacía la localidad (pueblo o ciudad), pero no la Doctrina. En Asia, por ejemplo, había siete iglesias, es decir, existían siete grupos de Cristianos en sendos puntos de ese continente. (12) Por eso leemos: “Escribe el ángel (mensajero) de la iglesia en Efeso…; de la iglesia en Smirna”, etc. (13) ¡Pero no eran siete sectas o denominaciones! De la misma manera Pablo el apóstol dirigió sus cartas a los corintios: “A la iglesia de Dios que está en Corinto”. (14) Si hubiese dirigido sus cartas  “A los Paulinos”, habría cometido un triple error: (a) Reconocer la división, reprobada por Dios, de “Paulinos”, “Apolistas”, “Cefistas” y “Cristinos” (15). (b) Las cartas hubieran sido recibidas y leídas únicamente por una fracción del pueblo de Dios en Corinto. (c) Tal título habría estado en contradicción con la enseñanza de ambas epístolas; la primera habla de Un Cuerpo, o sea, la Unidad de muchos miembros efectuada por Un Espíritu; y comienza con la exhortación: “Que habléis todos una misma cosa.” Y así termina la segunda: Resta hermanos, que… sintáis una misma cosa.” Ambas están dirigidas: “A la Iglesia de Dios”. (16)

Esto manifiesta el error que vemos en la actualidad. De las doce denominaciones citadas, tomemos como ejemplo una de ellas. Supongamos que el lector (o el redactor) se trasladan a cierta ciudad y, deseando congregarse con sus hermanos en Cristo, encuentran dos lugares de reunión; uno que ostenta por título: “Iglesia Pentecostal”, y otro que no reconoce título alguno, porque sus componentes se reúnen AL NOMBRE DEL SEÑOR. (17) ¿Con cuál de los dos grupos se congregarían? Si fuese el que escribe, no tendría inconveniente en reunirse con los “sin nombre” humano. Porque para unirse al otro grupo, tendría que “hacerse pentecostal”. ¿Y si fuese el lector?

Supongamos que es “bautista”. Posiblemente pensaría: “Me reuniré con uno de los dos grupos, ya que aquí no hay de mi denominación.” Para ser admitido tendría que “transformarse” de “bautista” en “pentecostal”. Empero si quisiera identificarse con los que no tienen nombre (excepto el Nombre del Señor), simplemente tendría que dejar afuera su título denominacional. ¡Sin necesidad de tomar otro título! ¡Y al fin de cuentas eso es lo que tendrá que hacer cuando llegue a la Presencia del Señor! Ninguno de los doce nombres mencionados (no otro alguno) dan derecho a entrar allá. Todos los que lleguen al hogar celestial lo harán como creyentes en Cristo, hijos de Dios, redimidos por la sangre del Señor. (18) Mientras tanto, cada “templo”, “local” o “grupo” que exhibe un rótulo o letrero, o que se arroga

Cualquier título denominacional, divide al pueblo de Dios al excluir a todos los que no pertenecen a esa denominación o exigir que cambien de distintivo para ser recibidos. Únicamente los que se congregan al Nombre del Señor, no excluyen a ningún hermano. Por el contrario, dan la bienvenida a todos los verdaderos hijos de Dios, invitándolos a “dejar afuera” sus títulos denominacionales y reconocer únicamente EL NOMBRE DEL SEÑOR. Para éstos hay una preciosa promesa: “He dado una puerta abierta delante de ti, la cual ninguno puede cerrar; porque tienes un poco de potencia, y has guardado Mi Palabra, y no has negado MI NOMBRE. “(19)

“No podrán Ustedes convencer a Todos a que dejen sus nombres”, dirá alguno. ¡Ni lo pretendemos! LA OBRA ES DEL SEÑOR. Y El, que en Su omnisciencia conoce el fin desde el principio, dio dones a Sus siervos para que, usando la Escritura enseñen y guíen al pueblo de Dios, “para perfección de los santos para la obra del ministerio, para edificación del Cuerpo de Cristo; hasta que todos lleguemos a la Unidad de la Fe (Doctrina) y del conocimiento del Hijo de Dios, a un varón perfecto, a la medida de la edad de la plenitud de Cristo”. (20) Cristo es “El Buen Pastor”, pero también  “La Puerta”, y antes de que Ud. pueda seguirle, como Su oveja fiel, El quiere sacarlo de su corral religiosos y conducirlo a Su Redil. “Y como ha sacado todas las propias (ovejas), va delante de ellas; y las ovejas Le siguen, porque conocen Su voz… También tengo otras ovejas que no son de este redil; aquellas también me conviene traer, y oirán Mi voz; y habrá Un Rebaño, y Un Pastor

La obra del “lobo” es esparcir las ovejas. La obra de Cristo es juntar en UNO los hijos de Dios que están “derramados”. (21) Dice Ud.: “En mi pueblo tal denominación ha abierto un local”. ¡Que lo abran frente a su casa, si gustan! ¡Que “ensanchen” su denominación! ¿Cree Ud., hermano, que el Señor fracasará? ¡Gracias a Dios que no! Manténgase separado. Congréguese sólo “con los invocan AL SEÑOR de puro corazón”. (22) ¡Vale más calidad que cantidad! Finalmente, sabiendo que Dios tiene Una Iglesia Gloriosa, Santa y Sin Mancha; que Cristo tendrá UNA ESPOSA; que actualmente tiene UN CUERPO sobre la tierra; que las “sectas” y “denominaciones” en que se halle dividida la Cristiandad deshonran Su precioso Nombre, son un mal testimonio ante el mundo y se prestan a los planes astutos del enemigo (23), ¿Permanecerá Ud. todavía en “su” denominación? ¡Habrá un AVIVAMIENTO antes de la VENIDA DEL SEÑOR, y Su pueblo será UNO, “Una Cosa”. ¿No quiere Ud. tener el privilegio de que Su Avivamiento en su pueblo o distrito comience con Usted? (24).

El Espíritu Santo le invita a salir A CRISTO  a Aquel que le compró con Su sangre preciosa: “Salgamos pues A EL fuera del real (religioso, pero contaminado), llevando Su vituperio”. (25) Si aún tiene alguna duda, escriba al redactor, el cual orará por Ud. y, con la guía del Señor, le ayudará por carta o personalmente. “Para que en todas cosas Dios sea glorificado por Jesús-Cristo. (26)

(1) Efes. 5:27. (2) I Ped. 1:18-19: 2 Tim. 4:8. (3) I Cor. 1:12,13: 3:3. (4) Por orden alfabético, sin discriminación. (5) Hech. 11:26. (6) Mat. 16:18. (7) Hech. 2:14, 36, 41. (8) Luc. 22:31, 32, 61, 62. (9) Esd. 8:28: Dan. 5:1-4; 2 Tim. 2:21. (10) 2 Cor. 6:14-18; Apoc. 18:1-5. (11) Gén. 11:1-9. (12) Apoc. 1:11. (13) Apoc. 2:1,8: no analizamos aquí el estado espiritual de esas iglesias. (14) I Cor. 1:2; 2 Cor. 1:1. (15) I Cor. 1:12. (16) I Cor. 12:12, 13; 1:10; 2 Cor. 1:1 13:11. (17) Mat. 18:20. (18) Apoc. 7:14-17. (19) Apoc. 3:8. (20) Efes. 4:11-13. (21) Juan 10:1-4, 12, 16; 11:52. (22) 2 Tim. 2:22. (23) Mat. 13:25; 2 Cor. 11:3. (24) Mat. 25:10; Juan 17:21; 2 Tim. 4:3-5. (25) Heb. 13:12-13. (26) I Ped. 4:11.

Tipologia del Pastor

Tipologia del Pastor   (segons la Bíblia)

  • “Que el pastor, per la humilitat, sia company dels qui obren bé” (Gregori el Gran, Regla pastoral, II,6).
  • Que sia amb autoritat.  Num. 27:6
  • Que sia repectuós.   Num. 27:6
  • Que estiga amb la Congregació i siga pastor de tota la Congregació.   Num. 27:7
  • Que sia escollit per Déu.   Num.  27:18
  • Que el seu càrrec siga per consens.   Num. 27:19
  • Que mantinga unides les ovelles.    2ª Cron.  18:16 ; 1ª  R 22
  • Que pasture el seu ramat.   Is. 40:11
  • Que protegesca les seues ovelles.   Is.  40:11
  • Que sia segons el cor de Déu.  Jerem.  3:15
  • Que pasture amb coneixement i judici. Jerem.  3:15
  • Que cerque Déu.   Jerem.  10:21
  • Que no seguesca els que maten les ovelles .     Is .  56 : 11
  • Que no busque el profit propi.     Is.  56:11
  • Que no destruesca  les ovelles.     Jerem.  23:1
  • Que guarde el seu ramat.      Jerem.   31:10
  • Que no es pasture ell mateix.     Ezeq.   34:2
  • Que no escanye les ovelles.     Ezeq.   34:3
  • Que no es pose gros a costa de les  ovelles.     Ezeq. 34:4
  • Que no deixe disperses les ovelles.     Ezeq.  34:5
  • Que demane i busque les ovelles.     Ezeq.   34
  • Que deslliure les ovelles de la boca del  lleó.     Amós  2:12
  • Que no faça patir el ramat.      Zac.  10:2
  • Que no sia insensat.      Zac.   11:16
  • Que busque la menuda.     Zac.   11:16
  • Que visite les perdudes.     Zac.   11:16
  • Que cure la camatrencada.     Zac.   11:16
  • Que duga al be l’ovella cansada.     Zac.   11:16
  • Que no menge la carn de l’ovella gran.     Zac.  11:16
  • Que sia un bon pastor.     Jn.  10:11
  • Que done la vida per les ovelles.     Jn.   10:11
  • Que no sia assalariat.     Jn.   10:12 i 13
  • Que conega les ovelles.     Jn.   10.14
  • Que les ovelles el coneguen.     Jn.  10:14
  • Que sia establert pel Senyor.     Ef.   4:11

MODEL O SUBSTITUT?

MODEL O SUBSTITUT?

Acabada una predicació, una vegada es va acostar un foraster al predicador, i li va dir:
-No em fa gens de gràcia la manera de predicar que teniu, això de parlar tant de la creu. Millor fóra parlar de Jesucrist com a mestre i model que de la mort al cabiró.
-I cas de predicar el Messies com a model –li va demanar el predicador, seríeu disposat a seguir-ne les passes?
-Em sembla que sí –va respondre el foraster.
-Molt bé, comenceu per la primera passa, el verset que diu que Crist “no va caure en pecat”. Podríeu fer-ho també?
L’home va restar confòs, i va dir:
-No, això és impossible…
-Per tant –va afegir el predicador- la vostra primera i urgent necessitat del Crist no és com a model, sinó com a un Salvador. I és també aquesta la necessitat de tothom
“…perquè tots van pecar i estan privats de la presència de Déu, i esdevenen justificats gratuïtament per la seva generositat, gràcies al rescat que es troba en el Crist Jesús. El qual Déu ha presentat, en virtut de la seva sang, com a instrument de perdó, per mitjà de la fe, a fi de manifestar la seva benigna justícia, després d’haver estat tolerant amb els pecats del passat, en el període benèvol de Déu, amb vista a manifestar la seva rectitud en l’època present, per tal que consti que ell és equitatiu i perdonador del qui té la fe en Jesús” (Romans 3:23-26).

És possible que sigueu una persona honesta, bondadosa i religiosa. Però si no us aprofiteu del Substitut, després de la mosrt haureu de dur el pes dels vostres pecats damunt de la vostra persona.
El darrer dia, ressuscitareu i patireu pena de perdició, exclosos de la presència del Senyor (2ª Tessal. 1:9).
Perquè la persona que mor en els seus pecats no pot romandre davant la presència del Déu Santíssim, tot Froça esclatant i amor en llum, el Qual és “un foc consumidor”. La consciència humana no deu ser tan insensible com per poder sincerament afirmar que ha acomplert les requestes de Déu. Hi ha gent que creu que compleix només per seguir una religió o anar fent al seu aire, però a Gàlates 2:16 llegim: “…l’home no és justificat per les obres de la llei, sinó per la fe de Jesucrist, nosaltres també hem cregut en Crist Jesús, per a ser salvats per la fe en ell”.
Es una pretensió demencial que la raó humana pretenga fer la competència als plans divins, que són d’un amor viu i infinit, molt superior a qualsevol ideologia o sistema ètica.

Desafiar la Justícia i l’Amor perfectes de Déu només pot dur, a la llarga o a la curta, a una ruïna gran.

“Però Déu provà l’amor que ens té en el fet que el Crist, malgrat ser nosaltres pecadors, morí per nosaltres” (Romans 5:8).

La Diferència Entre el Deixeble i el Membre

LA DIFERÈNCIA ENTRE EL DEIXEBLE I EL MEMBRE

1) El membre té papers que l’acrediten com a soci d’un grup religiós.  El deixeble potser no tinga ni això però és deixeble de Crist.

2) El membre és guanyat i afiliat, el deixeble va fent-se amb l’experiència i el sacrifici.

3) El membre dóna part dels seus diners, el deixeble tota sa vida.

4) El membre busca que l’animen, el deixeble mira d’animar ell a uns altres.

5) El membre depén dels pits de la mare (l’església, els pastors), el deixeble és deslletat a fi de servir.

6) El membre espera que li assignen una faena o càrrec, el deixeble està dísposat en cada moment i es fa responsable d’allò més oblidat pels altres.

7) El membre pot caure en la rutina, el deixeble és un revolucionari.

8) El membre és reconegut ofícialment i li agrada sentir bones paraules, el  deixeble busca servir on hi ha més necessitats i desempar.

9) El membre descansa per adorar, el deixeble va pel món adorant.

10) El membre té la seua condició i reconeixement d’una institució humana, el deixeble és enviat per Déu.

11) El membre val per a sumar, el deixeble per a multiplicar.

12) Fer membre d’un deixeble és un cep a qui va pel Camí, fer deixeble d’un membre és donar ales a l’Esperit i a l’evangelització.

13) Per al membre el bateig de l’Esperit Sant és confirmació i objectiu, per  al deixeble és un mitjà per arribar a
ser testimoni viu a tota criatura.

14) Els deixebles de l’església primitiva van trastocar el món, els membres  d’avui dia estan essent trastocats
pel món.

15) Els membres creuen en els miracles, els deixebles en fan.

16) El membre és un òrgan complementari en el cos, el deixeble és un òrgan  vital.

17) El membre fa hàbit, el deixeble trenca temors de religiositat i motlles  de rutina opressiva.

18) El membre madur es fa deixeble de Crist, el deixeble madur assumeix els  ministeris.

19) La fita del membre és arribar al cel, la del deixeble és guanyar ànimes  per al cel.

20) El membre predica l’Evangeli, el deixeble fa deixebles.

21) Al membre li agraden les campanyes, el deixeble viu en campanya.

22) El membre espera la revifalla espiritual de molta gent, el deixeble és  part de la revifalla de l’Esperit.

23) El membre agonitza sense morir, el deixeble es mor i ressuscita per donar vida.

24) Al membre li prometen un coixinet, un excitant viatge o una festa amb guitarres, al deixeble una creu.

25) El membre es deixa embolicar amb les males brosses de la religlositat, el deixeble no es deixa confondre pel diable i els seus jocs de “respectabilitat” i “normalitat” religiosa.

26) El membre és espiga, el deixeble gra.

27) El membre és “ja m’agradaría a mi que…”, el deixeble és “ací estíc disponible”.

28) El membre cau en la dificultat, el deixeble viu entre dificultats.

29) El membre busca un lloc de líder par a servir, el deixeble serveix posant~se l’últim.

30) El membre diu “el Senyor diu a la Bíblía…”, el deixeble ho fa.

31) El membre fa plans per a servir el Senyor, el deixeble El serveix segons els plans d’Ell -i el bé menut a gran que cada dia pot fer.

32) El membre sol esperar pans i peixos, el deixeble és un pescador.

33) El membre lluita per créixer, el deixeble per reproduir-se.

34) El membre és condicionat per les circumstàncies, el deixeble les aprofita per exercir la seua fe.

35) El membre busca  més, a la Paraula, les promeses per a sa vida, el deixeble busca vida per a complir en altres les promeses de la Paraula, tot posant-se al seu servei.

36) El membre és jo, el deixeble és practicar l’amor de Déu en ells.

Cartas y apuntes desde la cárcel nazi de Tegel

Cartas y apuntes desde la cárcel nazi de Tegel, 1943, del mártir y pastor evangélico luterano Dietrich Bonhöffer, que murió asesinado por el III Reich.

¿Quién se mantiene firme?

“La gran mascarada del mal ha trastornado todos los conceptos éticos. Para quien proviene de nuestro tradicional mundo de conceptos éticos, el hecho de que el mal aparezca bajo el aspecto de la luz, de la acción benéfica, de la necesidad histórica, de la justicia social, es sencillamente perturbador. Para el cristiano que vive de la Biblia, este hecho constituye la confirmación de la abismática maldad del mal.

Queda patente el fracaso de los hombres sensatos, quienes con las mejores intenciones del mundo y con un ingenuo desconocimiento de la realidad, creen poder componer de nuevo, con ayuda de la razón, el armazón completamente desvencijado. Con su deficiente visión, quieren hacer justicia a todos. Debido a ello son aniquilados por las fuerzas que chocan entre sí, sin haber solucionado lo más mínimo. Desengañados de la insensatez del mundo, se ven condenados a la esterilidad: se retiran con resignación o caen incondicionalmente en manos del más fuerte.

Pero aún resulta más sobrecogedor el fracaso de todo fanatismo ético. El fanático cree poder enfrentarse al poder del mal con la pureza de sus principios. Pero al igual que el toro, se lanza contra la muleta roja en lugar de hacerlo contra el torero. De esta forma se cansa y sucumbe. Se enreda en lo accesorio y cae en la trampa que le tiende el más sagaz.

El hombre de conciencia lucha en solitario contra la superioridad de unas situaciones coactivas que le exigen una decisión. Pero la envergadura de los conflictos entre los que tiene que escoger sin el consejo ni el soporte de nadie, excepto el de su propia conciencia, le destroza. Los innumerables disfraces, honorables y seductores, con los que se le acerca el mal, provocan el miedo y la inseguridad de su conciencia, hasta que por último se contenta con tener una conciencia tranquila en lugar de una conciencia buena, hasta que, por tanto, engaña a su propia conciencia para no desesperar. Porque el que una conciencia mala pueda ser más saludable y fuerte que una conciencia engañada, es algo que no logrará comprender jamás el hombre cuyo único apoyo es la conciencia.”

“Aquí se toma lo ordenado como lo más seguro; la responsabilidad de la orden concierne a quien ordena, no a quien ejecuta el mandato. Pero, limitándose a cumplir con el deber, no se llega nunca al riesgo de la acción realizada en nombre de la responsabilidad más personal, la única que es capaz de acertar al mal y vencerlo en su centro y de vencerlo. El hombre del deber tendrá finalmente que cumplir su deber incluso ante el mismo diablo.”

“…quien da más valor al acto necesario que a la pureza de su conciencia y de su reputación, quien está dispuesto a sacrificar un principio estéril al fructífero compromiso, o incluso una estéril sabiduría de la mediocridad a un radicalismo productivo, tenga cuidado que de esta libertad no le tienda una trampa. Aceptará lo malo para evitar lo peor. Y al hacerlo, ya no será capaz de reconocer precisamente lo peor que él quiere evitar podría ser lo mejor. Aquí se halla la materia prima de las tragedias.

Huyendo de todo debate público, hay quien alcanza el refugio de una virtud individual. Pero tiene que cerrar ojos y labios ante la injusticia que se comete a su alrededor. Sólo a costa de engañarse a sí mismo puede mantenerse limpio de toda mancha debida a una acción responsable. Todo cuanto haga no lo tranquilizará jamás de todo lo que ha dejado de hacer. Esta intranquilidad le aniquilará, o bien le convertirá en el más hipócrita de los fariseos.

¿Quién se mantiene firme? Sólo aquel para quien la norma suprema no es su razón, sus principios, su conciencia, su libertad o su virtud, sino que es capaz de sacrificarlo todo, cuando se siente llamado en la fe y en la sola unión con Dios a la acción obediente y responsable; el responsable, cuya vida no desea ser sino una respuesta a la pregunta y a la llamada de Dios.”

¿Coraje cívico?

“Nuestras miradas estaban dirigidas a lo alto, pero no con el temor de los esclavos, sino con la libre confianza que ve en la tarea una profesión y en la profesión una vocación. Es un aspecto de una justificada desconfianza hacia el propio corazón, del que surge la disposición a preferir secundar la orden de “arriba” antes que seguir el propio parecer. ”

“Pero el alemán conserva su libertad y ¿en qué lugar del mundo se ha hablado con mayor pasión de la libertad que en Alemania, desde Lutero hasta la filosofía del idealismo? por el hecho de que intentaba liberarse de su propia voluntad en el servicio a la totalidad.”

“Quedaba así demostrado que al alemán aún le faltaba un conocimiento básico: el de la necesidad del acto libre y responsable, incluso en contra de la profesión y de la misión. Su lugar fue ocupado por una parte por una irresponsable falta de escrúpulos, y por otra, por la escrupulosidad atormentadora, que nunca conducía a la acción. Pero el coraje cívico sólo puede surgir de la libre condición de responsable de un hombre libre. Sólo ahora comienzan los alemanes a descubrir qué significa libre responsabilidad. Esta descansa sobre un Dios que exige el libre riesgo de la fe propio de la acción responsable, y que concede perdón y consuelo al que por dicha acción se convierte en pecador.”

Del éxito

“Pero el problema surge cuando medios malvados conducen al éxito.”

“Quien no se deja arrebatar por nada de lo que sucede porque es consciente de que la corresponsabilidad en la marcha de la historia le ha sido entregada por Dios, éste encontrará, más allá de la crítica estéril y de un oportunismo igualmente infructuoso, una fecunda relación con los sucesos históricos.”

“La última cuestión responsable no es cómo puedo yo evadirme heroicamente del asunto, sino cómo debe continuar viviendo una generación venidera. Sólo a partir de esta cuestión históricamente responsable pueden surgir soluciones fructuosas, aunque de momento sean muy humillantes. En pocas palabras: es mucho más fácil perseverar en algo en el terreno de los principios que en el de la responsabilidad concreta.”

La elección moral en tiempos de crisis y persecución

La elección moral en tiempos de crisis y persecución

  Cartas y apuntes desde la cárcel nazi de Tegel, 1943, del teólogo y pastor luterano y mártir Dietrich Bonhöffer (4.2.1906, Breslau-9.4.1945 Flössenburg), que murió asesinado (colgado) por el nazismo

 ¿Quién se mantiene firme?

“La gran mascarada del mal ha trastornado todos los conceptos éticos. Para quien proviene de nuestro tradicional mundo de conceptos éticos, el hecho de que el mal aparezca bajo el aspecto de la luz, de la acción benéfica, de la necesidad histórica, de la justicia social, es sencillamente perturbador. Para el cristiano que vive de la Biblia, este hecho constituye la confirmación de la abismática maldad del mal.

Queda patente el fracaso de los hombres sensatos, quienes con las mejores intenciones del mundo y con un ingenuo desconocimiento de la realidad, creen poder componer de nuevo, con ayuda de la razón, el armazón completamente desvencijado. Con su deficiente visión, quieren hacer justicia a todos. Debido a ello son aniquilados por las fuerzas que chocan entre sí, sin haber solucionado lo más mínimo. Desengañados de la insensatez del mundo, se ven condenados a la esterilidad: se retiran con resignación o caen incondicionalmente en manos del más fuerte.

Pero aún resulta más sobrecogedor el fracaso de todo fanatismo ético. El fanático cree poder enfrentarse al poder del mal con la pureza de sus principios. Pero al igual que el toro, se lanza contra la muleta roja en lugar de hacerlo contra el torero. De esta forma se cansa y sucumbe. Se enreda en lo accesorio y cae en la trampa que le tiende el más sagaz.

El hombre de conciencia lucha en solitario contra la superioridad de unas situaciones coactivas que le exigen una decisión. Pero la envergadura de los conflictos entre los que tiene que escoger sin el consejo ni el soporte de nadie, excepto el de su propia conciencia, le destroza. Los innumerables disfraces, honorables y seductores, con los que se le acerca el mal, provocan el miedo y la inseguridad de su conciencia, hasta que por último se contenta con tener una conciencia tranquila en lugar de una conciencia buena, hasta que, por tanto, engaña a su propia conciencia para no desesperar. Porque el que una conciencia mala pueda ser más saludable y fuerte que una conciencia engañada, es algo que no logrará comprender jamás el hombre cuyo único apoyo es la conciencia.”

“Aquí se toma lo ordenado como lo más seguro; la responsabilidad de la orden concierne a quien ordena, no a quien ejecuta el mandato. Pero, limitándose a cumplir con el deber, no se llega nunca al riesgo de la acción realizada en nombre de la responsabilidad más personal, la única que es capaz de acertar al mal y vencerlo en su centro y de vencerlo. El hombre del deber tendrá finalmente que cumplir su deber incluso ante el mismo diablo.”

“…quien da más valor al acto necesario que a la pureza de su conciencia y de su reputación, quien está dispuesto a sacrificar un principio estéril al fructífero compromiso, o incluso una estéril sabiduría de la mediocridad a un radicalismo productivo, tenga cuidado que de esta libertad no le tienda una trampa. Aceptará lo malo para evitar lo peor. Y al hacerlo, ya no será capaz de reconocer precisamente lo peor que él quiere evitar podría ser lo mejor. Aquí se halla la materia prima de las tragedias.

Huyendo de todo debate público, hay quien alcanza el refugio de una virtud individual. Pero tiene que cerrar ojos y labios ante la injusticia que se comete a su alrededor. Sólo a costa de engañarse a sí mismo puede mantenerse limpio de toda mancha debida a una acción responsable. Todo cuanto haga no lo tranquilizará jamás de todo lo que ha dejado de hacer. Esta intranquilidad le aniquilará, o bien le convertirá en el más hipócrita de los fariseos.

¿Quién se mantiene firme? Sólo aquel para quien la norma suprema no es su razón, sus principios, su conciencia, su libertad o su virtud, sino que es capaz de sacrificarlo todo, cuando se siente llamado en la fe y en la sola unión con Dios a la acción obediente y responsable; el responsable, cuya vida no desea ser sino una respuesta a la pregunta y a la llamada de Dios.”

¿Coraje cívico?

“Nuestras miradas estaban dirigidas a lo alto, pero no con el temor de los esclavos, sino con la libre confianza que ve en la tarea una profesión y en la profesión una vocación. Es un aspecto de una justificada desconfianza hacia el propio corazón, del que surge la disposición a preferir secundar la orden de “arriba” antes que seguir el propio parecer. ”

“Pero el alemán conserva su libertad -y ¿en qué lugar del mundo se ha hablado con mayor pasión de la libertad que en Alemania, desde Lutero hasta la filosofía del idealismo?- por el hecho de que intentaba liberarse de su propia voluntad en el servicio a la totalidad.”

“Quedaba así demostrado que al alemán aún le faltaba un conocimiento básico: el de la necesidad del acto libre y responsable, incluso en contra de la profesión y de la misión. Su lugar fue ocupado por una parte por una irresponsable falta de escrúpulos, y por otra, por la escrupulosidad atormentadora, que nunca conducía a la acción. Pero el coraje cívico sólo puede surgir de la libre condición de responsable de un hombre libre. Sólo ahora comienzan los alemanes a descubrir qué significa libre responsabilidad. Esta descansa sobre un Dios que exige el libre riesgo de la fe propio de la acción responsable, y que concede perdón y consuelo al que por dicha acción se convierte en pecador.”

Del éxito 

“Pero el problema surge cuando medios malvados conducen al éxito.”

“Quien no se deja arrebatar por nada de lo que sucede porque es consciente de que la corresponsabilidad en la marcha de la historia le ha sido entregada por Dios, éste encontrará, más allá de la crítica estéril y de un oportunismo igualmente infructuoso, una fecunda relación con los sucesos históricos.”

“La última cuestión responsable no es cómo puedo yo evadirme heroicamente del asunto, sino cómo debe continuar viviendo una generación venidera. Sólo a partir de esta cuestión históricamente responsable pueden surgir soluciones fructuosas, aunque de momento sean muy humillantes. En pocas palabras: es mucho más fácil perseverar en algo en el terreno de los principios que en el de la responsabilidad concreta.”

 Leer más en:

Protestantisme a les terres de parla catalana

PROTESTANTISME A CA NOSTRA

DE L’EDAT MITJANA AL S. XV

Durant els s. XI-XII els albigencs o càtars s’estengueren per Occitània i pels Pirineus, també per Catalunya Nord i baixaren des dels Pirineus pel nord del Principat. En realitat aquest grup eren gnòstics maniqueus, que menyspreaven el cos i tot allò material com a menyspreable, de manera que, quan el Papa decretà Croada i els francesos conqueriren Occitània a sang i foc a principis del s. XIII, gairebé sembla que s’acomplí la mateixa “lògica” càtara.

Els valdencs (“dits insabatats”, és a dir, que no duien calcer), per contra, sí que foren protoprotestants, al s. XIII n’hi havien a ca nostra –després marxaren més devers el nord d’Itàlia-, foren perseguits pels nostres reis i no quallaren als països catalans.

Tanmateix els nostres comtes-reis coneixien bé els textos bíblics:

  • “Lo fonament d’aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures Evangelicals” (Arnau de Vilanova, 1330, a “Lliçó de Narbona”).

La Bíblia completa fou traduïda més d’una vegada al català (com ara la Bíblia ritmada “de Sebilla”), la darrera ho fou per Fra Bonifaci Ferrer, germà de St. Vicent Ferrer, a encàrrec dels darrers reis del Casal de Barcelona, l’anomenada “Bíblia valenciana”. Aquesta versió fou destruïda per la Inquisició castellana de les darreries del s. XV i principis del s. XVI (sols en queda d’un original el darrer full de l’Apocalipsi, en un museu d’Estocolm). Ensems, la Inquisició, en desterrar els jueus i judaïtzants, foragità gran part de la gent culta i alfabetitzada (editors, llibreters, etc.). Finalment instaurà tal règim de terror mental a base de prohibicions, anatemes i amenaces, que l’autocensura dels creients, pensadors i lletraferits fou prou estricta, fins al punt que la ciència no es desenvolupà a ca nostra fins que la Inquisició fou abolida al s. XIX, mentre que als països protestants totes les rames científiques floriren espectacularment.

LA REPRESSIÓ INQUISITORIAL CONTRA LA BÍBLIA I DELS BROTS LUTERANS (VERITABLES O NO).

Jordi Ventura i Subirats fou el guanyador dels Octubre l’any 1977 amb el seu interessant llibre Inquisició Espanyola i cultura renaixentista al País Valèncià. Hi exposa com, en tant sols uns deu anys la Inquisició és “carrega” la intel·lectualitat i la vida cultural catalana. La Inquisició comença actuant contra elsa jueus conversos, els quals si no es feien col·laboradors de tan honorable institució institució eren cremats (això a banda de romandre durant tres generacions sense poder exercir càrrecs públics ni carrera). Durant l’última dècada del s. XV comença a instal·lar-se el terror inquisitorial, amb presons i tortures sàdiques. Ja no es tracta de la Inquisició autòctona, sempre amb poders molt limitats, sinó de la Inquisició castellana (“toledana”), feta d’un motlle molt més absolutista i intolerant i amb molts més poders (el segon poder després del rei), controlada per la Monarquia però revestida de sacramentalisme (cèsaropapisme). La repressió fou més sagnant a Barcelona que no pas a a València. Segons Vicenç Vives hi hagueren a Barcelona unes dues mil víctimes mortes per la Inquisició, mentre que a València forenn uns quants centenars.Però en ambdós casos es tractava cde gent clau: jueus conversos, metges, escriptors, poetes… Tres versions de la Bíblia en català hi foren cremades. Roís de Corella, l’escriptor més insigne del moment, va deixar d’escriure res sobre el amor carnal i es dedicà a fer lloes a la Verge. La Inquisició coartà també el català, ja que els inquisidors eren castellans, i els escriptors que passaren al servei dels Reis Catòlics i successors es passaren igualment a la nova llengua cortesana, el castellà.Tot plegat significa la destrucció física, econòmica, social i mental de la nostra nació, completada pràcticament amb les Germanies i la repressió aristocràtica conseqüent (amb Germana de Foix i companyia).

A ca nostra hi hagué un focus luterà entre l’aristocràcia de Morella (Els Ports), però es van retractar i no patiren la foguera com passà als grups de Sebilla o Valladolid.

També hi hagué casos aïllats, com el del valencià judeoconvers Jeroni Conques (o Conquers), qui es féu luterà i escriví en català el llibre de Job.

“L’aristòcrata valencià Gaspar Centelles, gran amic del clergue i erudit erasmista Jeroni Conques, també valencià i processat, escollí el turment abans que ajupir-se a les pretensions de la Inquisició, i morí cremat viu el 17 de setembre de 1564”  (“Un segle de protestantisme a Catalunya”, Joan Gonzàlez i Pastor).

I la manipulació de les acusacions de luteranisme amb fins polítics, tal com féu Felip II contra diputats de la Generalitat Catalana en un conflicte de delmes i pagaments. Conten que a la València de finals del s. XVI, dels erasmistes en deien luterans, mostra del clima de paor imposat per la del·lació i les calúmnies. A principis del s. XVII, un capellà patriota de València, mossèn Porcar, deia que “del tot oprimida està València”.

El viratge de Felip II va reforçar la posició hegemònica de Castella en el món peninsular. En 1568-1570, Catalunya i València, afectades per les pressions d’hugonots i bandolers, i de turcs, pirates nordafricans i moriscos, respectivament, foren sotmeses a les noves orientacions de la monarquia de Felip II pel virrei, Diego Hurtado de Mendoza, i el patriarca, Sant Joan de Rivera. La crisi de 1568 fou particularment intensa a Catalunya. Arribaria un moment en el qual, a Roma i a Madrid, es tindria la sensació que el Principat s’havia passat al camp de l’heretgia: les personalitats dirigents dela vida catalana, segons els inquisidors, “tenian tratos con la infecta ciudad de Ginebra”, ço és, amb la metròpoli de la teocràcia calvinista.

Els inquisidors atribueixen les incursions dels hugonots i l’efervescència de la muntanya catalana, a causa dels bandolers, a la complicitat dels oficials i, en definitiva, a les lleis dels país (“los malos usos que impiden la afirmación de la justicia como en Castilla”, segons deia, uns anys abans un bisbe de Vic), mentre una contesa jurídica sobre l’exacció d’uns drets ficals amb els diputats catalans, interpretada com una clara manifestació de resistència a col·laborar amb el Sant Ofici, faria la resta. El “Dietari de l’Antic Consell Barceloní” diu que el 29 de novembre de 1569 arribaren a Barcelona, des de Roma, uns memorials, “los quals se eren representats en Cort Romana a Sa Sanctedat per part del procurador fiscal del Sant Ofici, acusant d’heretgia els catalans”.  (Joan Reglà, “Introducció a la Història de la Corona d’Aragó (Dels orígens a la Nova Planta)”).

DES DE LA GUERRA DELS SEGADORS A FINALS DE LA INQUISICIÓ

Durant les guerres de religió a França, que ocupen tota la segona part del s. XVI i bona part del s. XVII, molts calvinistes huganots, majoritaris a Gascunya, Alvernya, Delfinat i moltes zones del regne francès, hagueren de marxar. També catòlics i delinqüents comuns fugien de França i molts s’instal·len sobretot a principis del s. XVII a Catalunya Nord i a les zones costaneres del Principat. Aquesta gent omple el bandolerisme i ajuda a crear una situació d’inestabilitat social prerevolucionària i d’hostilitat a Madrid que desembocarà en la Guerra dels Segadors el 1640, com a part de la complexa Guerra dels 30 anys (una llarga guerra, per etapes, entre protestants i catòlics alemanys relligat amb la intervenció de les potències veïnes, bàsicament de França contra els Habsburg).

Menorca quedà, després de la Guerra de Successió, durant mig segle aproximadament en mans de la Corona Britànica. D’esta època data un poema d’Antoni Febrer i Cardona, criat sota l’ocupació britànica i probablemant influït pel protestantisme, escrit a Maó:

AFECTES D’UN PECADOR REPENEDIT

Gran Déu, els teus decrets estan plens d’equitat;
Tu sempre et complaus en esser-nos propici,
però jo sóc tan mal, que la teua bondat,
si em perdona serà contra el teu just judici.
Sí, Senyor, que l’extrem de la meua maldat
no te permet sinó d’ordenar mon suplici.
Bon interès contra la meua felicitat,
clemència teua espera el càstig del meu vici.
Contenta ton desig, puix que tu ets gloriós;
que et sia el meu dolor a tos ulls odiós;
castiga, que ja és hora, aquesta gran malicial.
Just el càstig serà que te sia ben vist;
però ¿a na quina part ferirà ta justícia
que no l’haja cobert la sang de Jesucrist?

El tema de la sang de Crist com a cobriment dels pecats en Justícia és molt bibliocèntric i queda expressat a la manera més característica del protestantisme.

Després de la desfeta en la Guerra de Successió, els Països Catalans comencen a aixecar el cap econòmicament, sobretot a partir de la possibilitat que Carles III els dóna de comerciar amb Amèrica.

La darrera víctima de la Inquisició fou un mestre valencià sembla que evangèlic, que es negà a pregar l’Ave Maria. “En sortir de l’exèrcit, Gaetà Ripoll, féu de mestre d’infants a l’horta de Russafa. Als nens de la seva escola no els ensenyava cap doctrina religiosa sinó l’existència de Déu i cap altre principi moral que el Decàleg i l’Evangeli” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”,  Joan Gonzàlez i Pastor)

J. MELCIOR PRAT: “LO NOU TESTAMENT” I LA RENAIXENÇA

Durant el regnat de Ferran VII molts liberals fugen a territori britànic per salvar la vida de l’obscurantista i abjecta restauració abssolutista. Josep Melcior Prat i Colom, nat a Prats de Rei (Anoia) és un d’ells, un catòlic liberal. S’exilia a Anglaterra. Allí, seguit de la seua família, s’instal·la a Knaresbourgh (Comtat de York), on era vicari el pastor Cheap, amic de Fèlix Torres i Amat, aleshores encara esdevenidor bisbe d’Astorga. La correspondència de l’època d’en Prat resulta molt amena i interessant i demostra un esperit ben despert. En Prat es guanya la vida amb les traduccions que feia de literatura evangèlica destinada a les missions protestants de Sud-Amèrica. L’any 1824 li vingué la idea de traduir el Nou Testament al català, projecte que no va poder tirar endavant fins passats quatre anys. En una carta del 24-11-1828, en Prat es plany dels “quatre milions d’ànimes entre França, Catalunya, València i les Illes Balears que parlen català”. A través d’un clergue conegut d’en Cheap, proposa a la British and Foreign Bible Society la traducció al català del Nou Testament. Al poc de temps, un dels secretaris de l’entitat passà per Knadesborough i suggerí a Prat de fer una prova. Passades dues setmanes, Prat conegué el Dr. Patterson, un home enamorat de qüestions lingüístiques, qui demostrà gran interès per la llengua catalana.

Quan començava la seua tasca aparegué una interferència sobtada: Joaquim Llorenç Villanueva, antic qualificador del Sant Ofici: afavoridor de les versions bíbliques populars, havia presentat a la Bible Society la seua traducció de l’Evangeli de sant Mateu, amb el suport d’una altra eminència, el valencià Vicenç Salvà i Pérez. La Societat Bíblica li proposà de col·laborar amb Villanueva, però Prat no s’hi avingué, tant per distàncies geogràfiques com al·legant que, per manca de documentació “el Dr.Villanueva no sap sinó malament el seu dialecte nadiu” – cosa que sembla certa.

Per la traducció, Prat tingué davant les versions del Nou Testament en italià, francès, anglès i les castellanes de P. Scío (catòlica) i Cipriano de Varela (protestant). Cal dir que el seu català és prou digne i correcte (Prat deia que amb aquesta traducció pretenia fomentar el català). El 1832 sortí de la impremta londinenca de Samuel Bagster Lo Nou Testament. Seguiren una segona edició, estampada també a Londres i dirigida per Richard Watts (1835) una tercera als obradors d’Antoni Bergues de les Cases, home pròxim als quàquers (1836), i l’última sortí a la impremta madrilenya de José Cruzado (1888).

L’any 1832 es publica a Londres la primera de les quatre edicions de la versió catalana del Nou Testament. Feia gairebé tres segles que el nostre poble no llegia la Bíblia. En total foren 20.000 exemplars repartits durant el s. XIX. L’any següent al de la publicació, Bonaventura Carles Aribau publica “L’Oda a la pàtria”, poema que enceta oficialment la nostra renaixença cultural i lingüística.

Pel que fa a la distribució, no hi hagué cap obstacle. L’amnistia del 15-10-1832 permeté la tornada a casa dels exiliats, l’any següent. Prat esdevingué cap polític

de Barcelona (governador), encara que silencià la part que havia tingut en la producció bíblica. Prat restaurà també l’Acadèmia de les Bones Lletres i la Universitat de Barcelona, eliminada més d’un segle abans pel primer Borbó.

  • “Lo teu present esplèndid és de nou aurora;
    tot somniant fulleja lo llibre del passat;
    treballa, pensa, lliuta; mes creu, espera i ora.
    Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat”
    Jacint Verdaguer (1845-1902)

Les quatre edicions significaren un total de 20.000

exemplars per a 4 milions de catalanoparlants, això significa un exemplar per a cada 200 catalans al llarg de poc més de mig segle: és una proporció prou alta i digna, per al cas.

La Societat Bíblica envià l’ex-tinent Graydon a distribuir la Bíblia als Països Catalans. L’any 1841, Graydon tenia obert un dipòsit a la Rambla de Barcelona, segons apareix en un anunci d’El Constitucional.

Amb, Lo Nou Testament comença la Renaixença, i també la industrialització moderna del Principat.

“Aquelles successives edicions del Nou Testament traduïdes en un català avui arcaic, s’esgotaren ràpidament i aquest fet palesa la bona acollida que tingueren per part dels nostres avantpassats. Però amb el temps es varen exhaurir i malauradament no es va fer res més, passant moltes anyades sense sadollar la necessitat de difondre la Paraula de Déu en la nostra llengua” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”,  Joan Gonzàlez i Pastor)

S. XIX: DES DE LA RENAIXENÇA A JOAN GAMPER

En aquest context cobren importància les escoles evangèliques, al recer de les quals es creen les esglésies. A Barcelona es crea la primera escola evangèlica l’any 1855, la qual és duta successivament per Francesc de Paula Ruet, Manuel Matamoros (1860-68), Antoni Vallespinosa (1868-71), el suís Alexandre-Lluís Empaytaz (d.1871). El 1874 l’escola te 965 alumnes, disposa d’un temple i fa escoles dominicals. Els primers grups evangèlics a instal·•lar-se a Catalunya són assemblees de germans (grups sense clergues) i metodistes.

“L’“American Tract Society” informà el 1870, que durant l’any anterior Lawrence havia venut a preu de cost tres-cents mil exemplars de la Bíblia, sencera o en porcions” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”,  Joan Gonzàlez i Pastor)

A Maó s’obre una escola evangèlica en la dècada dels 70. Els jesuïtes obren just enfront una escola totalment gratuïta. L’any 1871 la policia entra a fer-hi un registre (la tolerància religiosa fora de les gran urbs és prou precària).

En 1870 Enric Lund, un baptista suec d’esperit obert i interdenominacional, roda per Catalunya i València per instal·lar-se finalment a l’Empordà (Figueres). Realitza la seua tasca en català. Edita mensualment “El Evangelista” en bilingüe. A partir de 1894 s’edita “El eco de la Verdad”, on va apareixent en català l’Epístola als Romans, a càrrec de F.de P. Castells, missioner protestant a Malàsia i Filipines per part de la Societat Bíblica i bon coneixedor del tagal (llengua majoritària de Filipines).

Un altre missioner suec, Carles Haglund visità durant els 1880 Barcelona, València i Alcoi.

Per fi es quedà a València on, anteriorment (1871) l’evangelista Jaume Martí Miquel havia organitzat una esglesiola que fou dispersada a causa de persecucions i deiversos problemes. Haglund obrí una capella al Carrer de Sabaters de València, que després traslladà al Portal de Valldigna. Haglund, conegut popularment amb el sobrenom del “pare dels pobrets”, prengué muller valenciana i, abans d’acabar-se el segle, fou substituït per un altre suec, Joan Uhr, procedent de Sabadell.

Un protestant suís catalanista, en Joan Gamper, fundà el F. C. Barcelona a finals de segle.

D’ALFONS XIII A LA GUERRA DELS TRES ANYS

Les congregacions evangèliques van anar creixent molt a poc a poc, amb períodes de tolerància i d’altres de marginació i pressió social contrària, però bàsicament centrats a Barcelona, on hi havia fins i tot escoles i assistència social (també n’hi havia a Alacant Els Albricias).

L’any 1924 fou publicat a Barcelona l’himnari “Himnes i càntics evangèlics”, “per a l’ús dels quatre milions d’habitants que parlen català més o menys correctament a Catalunya, València, Balears, Andorra i Rosselló”.

“La Iglesia (Catòlica) solía ponerse infaliblemente al lado de las peores causas de la vida nacional: apoyando siempre al poderoso, al rico, a la autoridad opresora,  el sacerdote había llegado a ser con excesiva frecuencia objeto de aversión popular. ’Los revolucionarios han destruido las iglesias −decía con tristeza una de las lumbreras de la Iglesia catalana en el puerto de Barcelona, a bordo del barco que le llevaba al destierro,− pero el clero había destruido primero a la Iglesia’ ”

Al 1928-29, el gran teòleg alemany, mort pels nazis el 1945, Dietrich Bonhöffer fou el capellà (luterà) del Consolat alemany a Barcelona, sojorn d’una sola anyada però que el va influir intensament.

Amb la II República tornà una ampla tolerància religiosa. Només ser proclamada, els evangèlics catalans visitaren en Macià, “L’Avi”, per sol·licitar llibertat religiosa. Es repartiren moltes bíublies i es realitzaren campanyes a ciutats com València, Reus o Vilafranca del Penedès. La reacció general va ser d’atenció i de respecte, però també de majoritària indiferència:

“El poble català escoltà amb atenció i respecte, però amb indiferència pel que fa a comprar, només adquirien algun evangeli en català. Al segon trimestre recorregueren Andalusia on la gent escoltava i comprava llibres, i tot anava bé, tret de que a 30 quilòmetres de Granada, on la gent pensà que es tractava de propaganda feixista… hagueren de tornar a corre-cuita els diners i fugir sota una pluja de pedres” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”,  Joan Gonzàlez i Pastor).

Al juliol del 36 algunes capelles foren atacades per elements radicals, que perseguien indiscriminadament tot allò que els sonava religiós. La Societat d’Amics Quàquers (evangèlics objectors de consciència que ajuden països en guerra i víctimes de les injustícies) d’Anglaterra i Nordamèrica enviaren gent i queviures a Barcelona. Funcionaren menjadors i distriució de roba, i col·laboraren en l’Hospital Evangèlic ja preexistent. Uns altres protestants suïssos i alemanys organitzaren residències per a orfes evangèlics a Suïssa. Els nens tornaren en acabar la guerra.

EL FRANQUISME

Els revolucionaris no mataren gaires evangèlics pel simple fet de ser-ho.

La repressió antiprotestant del franquisme fou molt més contundent:

La repressió franquista contra acatòlics:

Finida la guerra, les esglésies evangèliques foren tolerades sols a Madrid, Sebília i Galícia, però a la resta de l’Estat van ser clausurades.

La venda de la Bíblia que durant més de setanta anys havia estat, almenys tolerada, fou interdita. El 1940 foren requisades 100.000 Bíblies i d’altres llibres religiosos emmagatzemats a la Societat Bíblica de Madrid.

Van haver-hi assalts de falangins i requetès, i empresonaments policials, fins i tot contra estrangers, com ara el pastor Enric Haselden, empresonat 15 dies a Barcelona i tot seguit deportat a Anglaterra l’any 1940, en plena 2ª Guerra Mundial. Tres anys més tard encara fou detingut durant un mes el pastor baptista de Vilafranca del Penedès, amb multa inclosa per a tots els fidels. Igualment, totes les escoles evangèliques, que gaudien de llibertat des del 1868, van ser clausurades.

L’any 47 encara seguien els assalts d’elements requetès i d’altres no sols a Catalunya, sinó també a Madrid i Castella. La congregació baptista de València fou destruïda en dues ocasions (desembre 47 i abril 49).

La impremta del carrer Vallirana de Gràcia, duta per una família protestant i independentista (la dona havia militat a les Joventuts d’Estat Català durant la República) fou clausurada per més d’una anyada per publicar textos evangèlics. Després aquesta impremta publicarà els documents de l’oposició monàrquica a Franco i als anys 60 diferents llibres i revistes protestants i catalanistes.

Amb el pacte anticomunista entre Franco i EUA del 51, un dels acords és tolerar les esglésies evangèliques a l’Estat Espanyol si bé amb controls. Sembla que des dels EUA van enviar pastors a l’Estat Espanyol que alhora eren agents de la CIA.

Internament els líders evangèlics tenen encara por de la repressió i són molt moderats i tímids, fins i tot alguns pengen retrats de Franco a l’església per deslliurar-se de la vigilància policial. Un acte, certament, inacceptable i indigne.

Fins al canvi del Concili Vaticà II que despenalitza la Bíblia i en certa manera el protestantisme, les coses no milloren, tot i que els assalts i detencions anaren minvant fins a desaparèixer pràcticament.

Després vingué una tímida tolerància mitjançant l’obertura relativa en la llibertat d’expressió i publicació de Fraga (1968).

L’any 1965 un grup reduït de gent de diverses esglésies de Catalunya es reuní per veure la possibilitat de posar les Escriptures a l’abast del poble català. El 16 de febrer del 1966 gent protestant catalanista amb pes dins les esglésies del Principat funden una Institució Bíblica de Catalunya: neix el que ara és la I.B.E.C. Es buscà un cos de traductors i es començà a treballar. Finalment l’any 2000 ens porta la promesa de veure fet realitat el nostre gran projecte, la primera versió protestant catalana de la Paraula de Déu. Al gener del 2004 és publicada a Internet, i es converteix en la primera Bíblia en català del Web.

Des de bon començament aquest grup veu la necessitat de disposar d’un portaveu, que pogués ser un mitjà per arribar a les esglésies i als estaments oficials i acadèmics. L’any 1967, en plena mobilització de les esglésies nordamericanes amb Martin Luther King contra la discriminació racial i la guerra,  planificaran l’edició clandestina d’una revista protestant en català que encara dura: “Presència Evangèlica”, naix com una petita publicació, i al 1968 s’esdevé ja revista legal.

El President d’aquesta institució fou durant molts anys n’Àngel Cortès, antic militant d’Estat Català i des dels 80 de CDC (mort el 2002).

DURANT LA RESTAURACIÓ BORBONA

Cap al 1986-87 sorgí d’evangèlics del País Valencià un grup més aviat informal, anomenat “Ajuda Evangèlica dels Països Catalans”, dedicat a promoure el català a les esglésies i a l’evangelització específica de catalanistes (en Aplecs, diades, per carta…), entre altres tasques. Aquesta ret fraternal s’escampà per una vintena de localitats del Principat, PV i les Illes a finals dels 80 i principis dels 90, si bé de manera poc estructurada ni estable, i acabà quedant en mínims a finals dels 90, a causa del poc compromís de la majoria dels participants. Tanmateix fou el primer grup cristià específicament i estrictament pancatalà des que, al s. XV, València fou declarada arquebisbat independent de Tarragona trencant-se així la unitat de la nació catalana sota una sola seu arquebisbal, la tarragonina.

Els cristians reformats oficials, és a dir, els formalment afiliats a esglésies evangèliques, no superen el 0’3-0’4% de la població total de Catalunya. Tanmateix la gent que en algun període de sa vida hi han estat afiliats deu fer superior el nombre de ciutadans formats segons criteris més o menys protestants, potser un altre 0’5%. Prou més els qui hi han passat per algun curt període de temps.

És als Països Catalans, Canàries, Galícia i Astúries on els evangèlics abunden més. De fet, els actuals grups evangèlics no fa gaire més d’un segle que hi van arrelar sòlidament. I tot just per això són els grups més recents i reviscolats a Europa i Amèrica (baptistes i pentecostals) els qui tenen més membresia.

Porno, en mires?

Porno, en mires?

  • “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc).

“Porno”, del grec “prostituta”. “Grafia”, del grec “dibuix”.

Es el porno perillòs en algun sentit?

1) EL TEU VALOR PRINCIPAL EN LA VIDA:

El porno influeix, a través dels impulsos sexuals, a conformar la teua escala de valors vital . I en concret a posar el sexe com a valor principal , cosa discutible i destructiva per a la convivència . Tal enfocament vital empeny a diverses formes de vida que van des de l’agressió o el domini sexual fins a la priorització absoluta del sexe front a la criança de nens (descens demogràfic, perillós per a una nació i mostra clara de decadència).

  • “Si com l ’infant qui tem mal esperit
    quan li faltà companyia de gent,
    a mi em passà , en dubtar del turment
    que duu el Desig , acostant-se la nitvaig desitjar el que ésser no podria
    perquè fermesa en ell no pot haver,
    puix no és més que encegat voler
    i dura tant com la passió el guia . . .”
    (Ausiàs Marc , versió lliure actualitzada).

2) INSENSIBILITAT I DELINQÜÈNCIA:

Es qüestió de rutina de trobar grans quantitats de material pornogràfic en cases de violadors detinguts: a força d ’ingerir-lo acaben volent posar-lo “en pràctica”.
S’han fet estudis entre universitaris ben equilibrats que demostren que es tornen insensibles cap a les emocions de la parella i desenrotllen un capteniment sexual més agressiu.
La pornografia indueix així a la delinqüència i particularment a la violació, ja que promou implícitament el mite que les dones volen ser violades, malgrat que es resistisquen o protesten: fan que els agressors no creguen que violar-les és traumàtic per a llurs víctimes .

  • “Si com qui al bosc amagat i ajupit,
    roba les gents, mata el qui es defén,
    i pensa ser de Déu humil servent!,
    fent-ne retret del temps qui l’ha servit,
    em passa a mi, que vós, Desig, servia
    passant afanys, esperant el plaer…” (Ausiàs Marc).

3) EL PORNO COMERCIAL I HAMPA:

Als EEUU el crim organitzat controla directament o indirecta el 85% del porno comercial, ja que moltes botigues paguen “impost” a grups mafiosos (i, de vegades, amb el vist-i-plau de màfies policials).
Arreu del món les diferències al respecte no són moltes , segurament.
El PP durant Rajoy també desgravà el porno.

  • “Quan l’ull no veu i el tacte no es practica
    mor el desig que sols per ell es guanya;
    qui en tal punt és , sent dolor molt estranya . . .”
    (Ausiàs Marc).

4) AUTODEGRADACIÓ PERSONAL:

Els pornoadictes, encastellats en una experiència marginal i fictícia de l’eros , busquen consols compensatoris en alcohol i drogues. Especialment els actors porno, molts dels quals acaben afectats per malalties sexuals, destrucció de relacions familiars , persecució sexual i xantatge, a més d’haver perdut l’amor propi i patir depressions.

  • “Qui és malalt d’aquella dolça plaga
    no sap la mort que el sà veu manifesta
    i de regal, l’amor el plaer presta ,
    i, al sentiment, dolor vinent s’amaga .
    Se sap i sent el plaer que ens aporta
    mentre dolor de lluny ens amenaça :
    els ulls rient, el plaer ens abraça ,
    i la dolor calla darrere porta” (Ausiàs Marc).

5) TÒRCER LA VIDA:

http://contraste.info/articulo-una-sociedad-hipersexualizada/
El cervell no vomita pas brutícia porno: un camí gravada, queda en el record , que reviu les seues imatges pervertides i arrossega la persona lluny de les coses sanes de la vida.

  • “Jo, per muntar al plaer perdurable,
    tot quant té el món, gros plaer de mi llance ,
    creent de cert que el gran fruir me troba
    aquell desig que en fàstic, volant, passa . . .
    I l’altre voler que en plaer s’entitola
    d’ honestedat és enemic rebel…” (Ausiàs Marc).

6) CONTAMINAR LES EMOCIONS:

El porno :
— duu cap a les perversions sexuals (fetitxisme, incest, pederàstia . . . )
— fomenta relacions impulsives, atrevides, irresponsables i egoistes (violacions, fornicació, adulteri…)
— presenta com a acceptables actes extravagants i violents.
Totes estes imatges acaben arrelant dins les emocions i trastoquen la personalitat , a força de guaitar-les repetidament . Com que solen anar acompanyades de masturbació i fantasies, acaben petrificant-se en actituds vitals .

  • “I el vostre cos per ventura es dedica
    a usar dels fruits que Na Venus conrea!
    El vostre seny deuria haver ferea
    de fer tals fets (la gent ja en té sospita ),
    Si els amadors ara entendre poguessen
    els grans dolors que en fi d’amor se prenen ,
    — si bé el comerç molts grans plaers ne vénen —
    estic segur que ja més no beguessen” (Ausiàs Marc).

7) PORNOADDICTES:

La pornografia pot acabar en franca drogadicció : si se ní abusa , duu a formes cada volta més excèntriques i difícils d’apagar

  • “Els qui amor bestialment practiquen
    sense acollir en part plaer d’entendre,
    sols per la carn llur apetit se lliga
    i només brut plaer els hi acompanya…” (Ausiàs Marc).

8) CONTRA L’EROS MATRIMONIAL:

La pornografia torna insensible la gent que s`hi acostuma i no hi veuen res de patològic.
Per fi ja no els satisfà una relació sexual normal , defugen el matrimoni o el repel·leixen, a canvi de l’exotisme. Recordem la decadència de societats afectades de dissolució sexual com les Repúbliques de Weimar i Saló, i llurs tragèdies. O, actualment, Suècia o Catalunya.

  • “De la virtut és nostra vida exempta
    quan la carn venç, a l’ànima, batalles,
    i el poc voler el seny humà no aferma,
    per tant, molt menys els que passió porten! .
    I tal “amor” el juí no escolta,
    tant de la carn benvolença recapta,
    i un tal parany està segur de vencèr :
    amb tendres mans , dels diamants , fa pasta” (Ausiàs Marc).

9) PROMISCUÏTAT:

Front al matrimoni, el porno pretén que la satisfacció sexual és obtinguda per relacions casuals , del moment (cosa normalment molt problemàtica , en la realitat).
Es concentra en òrgans i en actes (fantasejats) i no pas en la personalitat, al caràcter o la dignitat d’altri.
Mistifica la joventut a costa de la vellesa, cau en la injustícia i en la bajanada.

  • “Deixant a part aquell sentiment vil
    que avui en dia els enamorats ciny,
    estic segur que sé jo ben patir
    aquell desig carnal, no virtuós,
    que tot desig de carn fa congoixós ,
    no és ver amor, ni per tal s’ha de dir .
    De parladors, he tret saber i cura
    de retenir el foc d’amor sens fum
    i per açò he cartejat volum
    d’aquell saber que, sense amor, no dura” (Ausiàs Marc).

10 ) EROS FALS :

Estem doncs davant una idea falsejada de la realitat de l ’Eros. Perverteix el jovent perquè l’enganya sobre la realitat i el futur .

  • “Plaer present pensament afalaga,
    lleva el saber del dolor que ha de venir;
    es pot saber (¿mes qui ho voldrà sentir?) :
    la carn no sent el mal que al seu temps paga” (Ausiàs Marc).

11) CONTRA LA FAMÍLIA, CAP A LA SOLEDAT:

Les revistes porno fomenten el desig sexual egoista i desmesurat i satiritzen el matrimoni . No hi ha lloc per a la paciència ,comprensió ni tendresa. Tot plegat duu a l’absolutització del desig, a la mitificació d’allò que es té per “ser lliure” i , per antisocial, cap a la soledat, on serà encara presa més fàcil dels mites porno.

  • “Ma ferma fe ben bé no pot sofrir
    un cas tan fort, i per moltes raons,
    i també sé que la carn té agullons
    que no us veig fre capaç de retenir
    secretament, en fosc, el cos relliga
    en actes que l’honestedat castiga .
    I pot ser que estimeu d’un tal amor ?.
    Si és així, a Déu pregue: calor
    de tots els focs creme la vostra carn,
    si no teniu en un terrible escarn
    que no venceu una tan gran error” (Ausiàs Marc).

12) EGOISME:

Es un missatge antisocial: no hi cal desenvolupar fortalesa de caràcter ni capficar-se pels resultats de les nostres accions per a l’altri.

  • “Foc amagat, nodrit dins en les venes ,
    que fa gran fum per via dreta i torta ,
    ira en la pau, i turment molt alegre,
    llum clar i bell: dins ell duu les tenebres…
    Si com empeny ballesta el quadrell
    fent tant més, quant la seua força abasta,
    la voluntat de l’home o dona és casta
    tant com Amor sa força estén en ell…” (Ausiàs Marc).

13) DECADÈNCIA SOCIAL:

Les botigues obscenes atrauen els crims sexuals. Quan un centre d’aquest funciona en un veïnat, al voltant s’obren tot un seguit de “negocis”: prostitució, narcotràfic, malalties sexuals, violències, que poden arribar a comprometre la vitalitat de tot un país.
Espiritualment, deixar entrar tals brutícies dins les emocions i ment és tancar-nos a unes altres tasques socialment més constructives.
La pornografia és senyal clar de la decadència de l’individu i la nació.

  • “Plena de seny, molts hòmens hi ha, qui es vanten
    que han vist ells l’Amor, i conegut.
    Són portadors d’escrits en llur escut :
    No l’han servit i dels seus fets s’espanten…!” (Ausiàs Marc).

CLOENDA:

L’Eros, a la Bíblia, és una de les quatre formes d’amor. Les altres són “Philia” (Amistat) i “Agape” (Amor desinteressat, altruista i incondicional de Déu actuant a través de nosaltres), “Storge” (Amor amistós, amor familiar).
https://nuestrodios.com/tipos-de-amor-segun-la-biblia/
Però si l’eros és desviat i degradat per la companyia del porno, hom n’acabarà ben escaldat, ni encara que es negue a reconèixer-ho.
“Després d’haver conegut Déu, no el glorificaren ni li donaren gràcies, sinó que es van abandonar als seus vans pensaments i se’ ls va entenebrir el cor insensat. Pretenien ser savis i acabaren necis…Per això, Déu els lliurà a la impuresa, segons les cobejances de llurs cors…havien canviat la veritat de Déu per la mentida i havien reverenciat i colt la criatura en lloc del Creador” (Romans 1: 21-25).

Amics invisibles imaginaris

“Amics invisibles/imaginaris”

  • “El patiment és l’únic origen de la consciència”
    (Fiòdor N. Dostoievski, 1821-1881, escriptor rus).
  • Quan un ateu diu que algú té un “amic imaginari” vol dir que té consciència, és a dir, com Sócrates o Gandhi quan parlaven, respectivament, del seu “daimon” o de la seva “veu interior” (són maneres de parlar de la consciència).
    Quan algú diu que no té recança de res i que no valora els propis actes ni els actes positius del proisme, pot ser que sigui una mica sociòpata.
    “…l’home que obstinadament pren el seu propi camí, que és sord a la crida de Déu, perquè ha estat enfeinat fent-se un déu a la seva pròpia imatge. Descriuen l’home que creu que sap més que Déu.
    Les immoralitats del món gentil es deuen al fet que llurs enteniments es van enfosquir per la pôrôsis (enduriment) de llurs cors (Ef. 4,18). La idea és que han ofegat tant la propia consciència que la consciència ha deixat de funcionar. La consciència s’ha petrificat. Està tan endurida que no li ha deixat cap sensibilitat”
    (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès).
  • “Com més fidelment escoltaràs les veus dins de tu, millor t’escoltarà el que està sonant fora”
    (Dag Hjalmar Agne Carl Hammarskjöld, 1905-1961, polític i diplomàtic suec).
  • “No escoltis els amics quan l’amic interior diu: Fes això!”
    “La veu interior em diu que seguesca combatent contra el món sencer, encara que em trobi sol. Em diu qude no tèmer aquest món sinó que avanci no duent en mi sinó la temor a Déu”
    (Mahatma Gandhi, 1869-1948, el major independentista de la Història).
  • “La consciència és la veu de l’ànima; les passions, la del cos”
    (William Shakespeare).
  • “La causa d’això és el que moltes vegades i en molts llocs m’heu sentit dir: que sent en mi quelcom diví i sobrenatural, una veu dels esperits, aquesta veu que Melit, en to de burla, assenyala com un càrrec contra mi en el seu escrit d’acusació. Aquesta veu ve parlant-me des de la infantesa i quan em parla és sempre per dissuadir-me del que vaig a fer, mai per animar-me a emprendre res”
    (“Apologia de Sòcrates”, de Plató [Aristocles], ca. 427-347 a.C., filòsof idealista grec).
  • “La paraula de Déu oculta en el cor és una veu difícil de suprimir”
    (Billy [William Franklin] Graham Jr., *1918, famós predicador evangèlic estatunidenc).
    «La voluntat del Protector quedarà gravada adins d’ells i en llur cor»
    (Jeremies 31:33).
  • “Jo no voldria abolir la consciència, com va fer Hitler, tot anomenant-la invenció jueva. Els resultats d’aquella gosadia van ser horribles. La consciència té un enorme valor social. Una consciència tendra ens dóna una actitud correcta cap als nostres semblants”
    (“Missatges d’un incomunicat”, d’en Richard Wurmbrand, 1909-2001, pastor protestant de llengua alemanya i origen jueu, màrtir a Romania, on passà 14 anys en presons d’isolament i sota tortures).
  • “És a través d’orgull que estem enganyant-nos en cada ocasió. Però en el fons sota de la superfície de la consciència normal una veu afable i delicada encara ens diu que alguna cosa està fora de to”
    (Carl Gustav Jung, 1875-1961, psicòleg i psiquiatre suís).
  • “Aquell qui té fe no està mai a soles”
    (Thomas Carlyle, 1795-1881, historiador, crític i pensador social escocès).
  • “Aquesta veu (de Déu) és tan dolça, que es desfà la pobra ànima a no fer tot seguit allò que li mana. No dic pas que sien aquestes veus i crides com altres, sinó com paraules que senten dir a gent bona o sermons o amb allò que lligen en bons llibres i manta coses que haureu sentit, per on Déu crida, o malalties, treballs, i també amb una veritats que ensenya en aquelles estones que estem pregant”
    (2 “Moradas”, 1,3., Sta. Teresa de Jesús).
  • “Els homes que l’acompanyaven pel camí s’havien aturat estupefactes, perquè, si bé sentien la veu, no veien, però, ningú” (Fets 9:7).

Deconstruint el Cientifisme 04

h) Intel·ligència i creences. Ciència i espiritualitat no són antitètiques.

La ciència pregunta: Com?
La fe pregunta: Per què?

L’exemple de l’insecte que no reconeix l’home igual que l’ateu que no reconeix Déu:
“Ara bé, ¿quina idea es pot fer aquest insecte de les grans lleis que governen la seva vida? Estarà forçat a admetre l’existència de cataclismes diaris que influeixin sobre el desenvolupament de la seva espècie; però per estar dotat d’una visió petita i imperfecta no ha vist mai i no pot concebre de cap manera l’home i serà sempre incapaç d’establir la relació directa entre la seva destrucció i l’escombra d’un jardiner” (Pierre Lecomte du Noüy, 1883 -1947, biofísic i filòsof parisenc).

Segons estudis la intel·ligència dels ateus és semblant a la de gent creient.
Això demostra que no són més intel·ligents sinó més creguts i vanitosos.

De tota manera la intel·ligència no val tant com la saviesa, perquè la saviesa ve amb un toc positiu que molts ateus no coneixen: l’empatia.
L’ateisme sovint parla de ciència i d’intel·ligència. No he sentit mai que parlin de bondat, potser els fa vergonya i tot, no fos gens d’estranyar.
El resultat són dimonis traçuts que ens fan la vida impossible: els futurs tenebrosos d’Orwell, Huxley i altres.
Aqueix món serà el resultat de l’ateisme: el regnat d’Anticristos.
La intel·ligència, si ve acompanyada de maldat, és llançar pedres a la pròpia teulada. Però d’idiotes el món va ple.

Si el que pretenen és matar la part espiritual humana, realment hi ha un plantejament deshumanitzat i deshumanitzador

El cientifisme és hipertrofiar tant la ciència que no deixi lloc a l’espiritualitat, és crear éssers mecànics i sense empatia.
No cal ni és humà un món tan dogmàtic, cínic i escleròtic: fa angúnia.
En certa manera els ciencinazis són els precusors de qualsevol distopia futurista, en voler anatemitzar aspectes espirituals de l’ésser humà.

I és que inclús hi ha maneres científiques de demostrar el paper positiu de l’espiritualitat:
Els cervells dels creients redueixen l’ansietat:
http://start10g.ovh.net/~psicoaju/wordpress/category/estudis/
http://www.telegraph.co.uk/news/main.jhtml?xml=/news/2008/03/18/nbelief118.xml

Quina “intel·ligència” és eixa que no sap ni reproduir-se ni alliberar-se de la colonització?

i) Ciència fraudulenta. El mètode

Investigadores que perdieron la cabeza en busca de prestigio
Grandes tramposos de la ciència
http://www.agenciasinc.es/Reportajes/Grandes-tramposos-de-la-ciencia
Suicidios, humillaciones, fraudes, sabotajes y chantajes. Los investigadores han recurrido a todo tipo de mañas y mentiras para obtener el reconocimiento de sus colegas. La presión ha llevado a biólogos, paleontólogos y físicos a anteponer las malas prácticas por el supuesto bien del conocimiento.

Científics d’EE UU, Regne Unit i Holanda denuncien que la investigació està perdent credibilitat
Un exemple d’estudi inútil:

“El penis conceptual com a un constructe social: un engany a l’estil Sokal sobre estudis de gènere”