PROTESTANTISME A CA NOSTRA
DE L’EDAT MITJANA AL S. XV
Durant els s. XI-XII els albigencs o càtars s’estengueren per Occitània i pels Pirineus, també per Catalunya Nord i baixaren des dels Pirineus pel nord del Principat. En realitat aquest grup eren gnòstics maniqueus, que menyspreaven el cos i tot allò material com a menyspreable, de manera que, quan el Papa decretà Croada i els francesos conqueriren Occitània a sang i foc a principis del s. XIII, gairebé sembla que s’acomplí la mateixa “lògica” càtara.
Els valdencs (“dits insabatats”, és a dir, que no duien calcer), per contra, sí que foren protoprotestants, al s. XIII n’hi havien a ca nostra –després marxaren més devers el nord d’Itàlia-, foren perseguits pels nostres reis i no quallaren als països catalans.
Tanmateix els nostres comtes-reis coneixien bé els textos bíblics:
- “Lo fonament d’aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures Evangelicals” (Arnau de Vilanova, 1330, a “Lliçó de Narbona”).
La Bíblia completa fou traduïda més d’una vegada al català (com ara la Bíblia ritmada “de Sebilla”), la darrera ho fou per Fra Bonifaci Ferrer, germà de St. Vicent Ferrer, a encàrrec dels darrers reis del Casal de Barcelona, l’anomenada “Bíblia valenciana”. Aquesta versió fou destruïda per la Inquisició castellana de les darreries del s. XV i principis del s. XVI (sols en queda d’un original el darrer full de l’Apocalipsi, en un museu d’Estocolm). Ensems, la Inquisició, en desterrar els jueus i judaïtzants, foragità gran part de la gent culta i alfabetitzada (editors, llibreters, etc.). Finalment instaurà tal règim de terror mental a base de prohibicions, anatemes i amenaces, que l’autocensura dels creients, pensadors i lletraferits fou prou estricta, fins al punt que la ciència no es desenvolupà a ca nostra fins que la Inquisició fou abolida al s. XIX, mentre que als països protestants totes les rames científiques floriren espectacularment.
LA REPRESSIÓ INQUISITORIAL CONTRA LA BÍBLIA I DELS BROTS LUTERANS (VERITABLES O NO).
Jordi Ventura i Subirats fou el guanyador dels Octubre l’any 1977 amb el seu interessant llibre Inquisició Espanyola i cultura renaixentista al País Valèncià. Hi exposa com, en tant sols uns deu anys la Inquisició és “carrega” la intel·lectualitat i la vida cultural catalana. La Inquisició comença actuant contra elsa jueus conversos, els quals si no es feien col·laboradors de tan honorable institució institució eren cremats (això a banda de romandre durant tres generacions sense poder exercir càrrecs públics ni carrera). Durant l’última dècada del s. XV comença a instal·lar-se el terror inquisitorial, amb presons i tortures sàdiques. Ja no es tracta de la Inquisició autòctona, sempre amb poders molt limitats, sinó de la Inquisició castellana (“toledana”), feta d’un motlle molt més absolutista i intolerant i amb molts més poders (el segon poder després del rei), controlada per la Monarquia però revestida de sacramentalisme (cèsaropapisme). La repressió fou més sagnant a Barcelona que no pas a a València. Segons Vicenç Vives hi hagueren a Barcelona unes dues mil víctimes mortes per la Inquisició, mentre que a València forenn uns quants centenars.Però en ambdós casos es tractava cde gent clau: jueus conversos, metges, escriptors, poetes… Tres versions de la Bíblia en català hi foren cremades. Roís de Corella, l’escriptor més insigne del moment, va deixar d’escriure res sobre el amor carnal i es dedicà a fer lloes a la Verge. La Inquisició coartà també el català, ja que els inquisidors eren castellans, i els escriptors que passaren al servei dels Reis Catòlics i successors es passaren igualment a la nova llengua cortesana, el castellà.Tot plegat significa la destrucció física, econòmica, social i mental de la nostra nació, completada pràcticament amb les Germanies i la repressió aristocràtica conseqüent (amb Germana de Foix i companyia).
A ca nostra hi hagué un focus luterà entre l’aristocràcia de Morella (Els Ports), però es van retractar i no patiren la foguera com passà als grups de Sebilla o Valladolid.
També hi hagué casos aïllats, com el del valencià judeoconvers Jeroni Conques (o Conquers), qui es féu luterà i escriví en català el llibre de Job.
“L’aristòcrata valencià Gaspar Centelles, gran amic del clergue i erudit erasmista Jeroni Conques, també valencià i processat, escollí el turment abans que ajupir-se a les pretensions de la Inquisició, i morí cremat viu el 17 de setembre de 1564” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”, Joan Gonzàlez i Pastor).
I la manipulació de les acusacions de luteranisme amb fins polítics, tal com féu Felip II contra diputats de la Generalitat Catalana en un conflicte de delmes i pagaments. Conten que a la València de finals del s. XVI, dels erasmistes en deien luterans, mostra del clima de paor imposat per la del·lació i les calúmnies. A principis del s. XVII, un capellà patriota de València, mossèn Porcar, deia que “del tot oprimida està València”.
El viratge de Felip II va reforçar la posició hegemònica de Castella en el món peninsular. En 1568-1570, Catalunya i València, afectades per les pressions d’hugonots i bandolers, i de turcs, pirates nordafricans i moriscos, respectivament, foren sotmeses a les noves orientacions de la monarquia de Felip II pel virrei, Diego Hurtado de Mendoza, i el patriarca, Sant Joan de Rivera. La crisi de 1568 fou particularment intensa a Catalunya. Arribaria un moment en el qual, a Roma i a Madrid, es tindria la sensació que el Principat s’havia passat al camp de l’heretgia: les personalitats dirigents dela vida catalana, segons els inquisidors, “tenian tratos con la infecta ciudad de Ginebra”, ço és, amb la metròpoli de la teocràcia calvinista.
Els inquisidors atribueixen les incursions dels hugonots i l’efervescència de la muntanya catalana, a causa dels bandolers, a la complicitat dels oficials i, en definitiva, a les lleis dels país (“los malos usos que impiden la afirmación de la justicia como en Castilla”, segons deia, uns anys abans un bisbe de Vic), mentre una contesa jurídica sobre l’exacció d’uns drets ficals amb els diputats catalans, interpretada com una clara manifestació de resistència a col·laborar amb el Sant Ofici, faria la resta. El “Dietari de l’Antic Consell Barceloní” diu que el 29 de novembre de 1569 arribaren a Barcelona, des de Roma, uns memorials, “los quals se eren representats en Cort Romana a Sa Sanctedat per part del procurador fiscal del Sant Ofici, acusant d’heretgia els catalans”. (Joan Reglà, “Introducció a la Història de la Corona d’Aragó (Dels orígens a la Nova Planta)”).
DES DE LA GUERRA DELS SEGADORS A FINALS DE LA INQUISICIÓ
Durant les guerres de religió a França, que ocupen tota la segona part del s. XVI i bona part del s. XVII, molts calvinistes huganots, majoritaris a Gascunya, Alvernya, Delfinat i moltes zones del regne francès, hagueren de marxar. També catòlics i delinqüents comuns fugien de França i molts s’instal·len sobretot a principis del s. XVII a Catalunya Nord i a les zones costaneres del Principat. Aquesta gent omple el bandolerisme i ajuda a crear una situació d’inestabilitat social prerevolucionària i d’hostilitat a Madrid que desembocarà en la Guerra dels Segadors el 1640, com a part de la complexa Guerra dels 30 anys (una llarga guerra, per etapes, entre protestants i catòlics alemanys relligat amb la intervenció de les potències veïnes, bàsicament de França contra els Habsburg).
Menorca quedà, després de la Guerra de Successió, durant mig segle aproximadament en mans de la Corona Britànica. D’esta època data un poema d’Antoni Febrer i Cardona, criat sota l’ocupació britànica i probablemant influït pel protestantisme, escrit a Maó:
AFECTES D’UN PECADOR REPENEDIT
Gran Déu, els teus decrets estan plens d’equitat;
Tu sempre et complaus en esser-nos propici,
però jo sóc tan mal, que la teua bondat,
si em perdona serà contra el teu just judici.
Sí, Senyor, que l’extrem de la meua maldat
no te permet sinó d’ordenar mon suplici.
Bon interès contra la meua felicitat,
clemència teua espera el càstig del meu vici.
Contenta ton desig, puix que tu ets gloriós;
que et sia el meu dolor a tos ulls odiós;
castiga, que ja és hora, aquesta gran malicial.
Just el càstig serà que te sia ben vist;
però ¿a na quina part ferirà ta justícia
que no l’haja cobert la sang de Jesucrist?
El tema de la sang de Crist com a cobriment dels pecats en Justícia és molt bibliocèntric i queda expressat a la manera més característica del protestantisme.
Després de la desfeta en la Guerra de Successió, els Països Catalans comencen a aixecar el cap econòmicament, sobretot a partir de la possibilitat que Carles III els dóna de comerciar amb Amèrica.
La darrera víctima de la Inquisició fou un mestre valencià sembla que evangèlic, que es negà a pregar l’Ave Maria. “En sortir de l’exèrcit, Gaetà Ripoll, féu de mestre d’infants a l’horta de Russafa. Als nens de la seva escola no els ensenyava cap doctrina religiosa sinó l’existència de Déu i cap altre principi moral que el Decàleg i l’Evangeli” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”, Joan Gonzàlez i Pastor)
J. MELCIOR PRAT: “LO NOU TESTAMENT” I LA RENAIXENÇA
Durant el regnat de Ferran VII molts liberals fugen a territori britànic per salvar la vida de l’obscurantista i abjecta restauració abssolutista. Josep Melcior Prat i Colom, nat a Prats de Rei (Anoia) és un d’ells, un catòlic liberal. S’exilia a Anglaterra. Allí, seguit de la seua família, s’instal·la a Knaresbourgh (Comtat de York), on era vicari el pastor Cheap, amic de Fèlix Torres i Amat, aleshores encara esdevenidor bisbe d’Astorga. La correspondència de l’època d’en Prat resulta molt amena i interessant i demostra un esperit ben despert. En Prat es guanya la vida amb les traduccions que feia de literatura evangèlica destinada a les missions protestants de Sud-Amèrica. L’any 1824 li vingué la idea de traduir el Nou Testament al català, projecte que no va poder tirar endavant fins passats quatre anys. En una carta del 24-11-1828, en Prat es plany dels “quatre milions d’ànimes entre França, Catalunya, València i les Illes Balears que parlen català”. A través d’un clergue conegut d’en Cheap, proposa a la British and Foreign Bible Society la traducció al català del Nou Testament. Al poc de temps, un dels secretaris de l’entitat passà per Knadesborough i suggerí a Prat de fer una prova. Passades dues setmanes, Prat conegué el Dr. Patterson, un home enamorat de qüestions lingüístiques, qui demostrà gran interès per la llengua catalana.
Quan començava la seua tasca aparegué una interferència sobtada: Joaquim Llorenç Villanueva, antic qualificador del Sant Ofici: afavoridor de les versions bíbliques populars, havia presentat a la Bible Society la seua traducció de l’Evangeli de sant Mateu, amb el suport d’una altra eminència, el valencià Vicenç Salvà i Pérez. La Societat Bíblica li proposà de col·laborar amb Villanueva, però Prat no s’hi avingué, tant per distàncies geogràfiques com al·legant que, per manca de documentació “el Dr.Villanueva no sap sinó malament el seu dialecte nadiu” – cosa que sembla certa.
Per la traducció, Prat tingué davant les versions del Nou Testament en italià, francès, anglès i les castellanes de P. Scío (catòlica) i Cipriano de Varela (protestant). Cal dir que el seu català és prou digne i correcte (Prat deia que amb aquesta traducció pretenia fomentar el català). El 1832 sortí de la impremta londinenca de Samuel Bagster Lo Nou Testament. Seguiren una segona edició, estampada també a Londres i dirigida per Richard Watts (1835) una tercera als obradors d’Antoni Bergues de les Cases, home pròxim als quàquers (1836), i l’última sortí a la impremta madrilenya de José Cruzado (1888).
L’any 1832 es publica a Londres la primera de les quatre edicions de la versió catalana del Nou Testament. Feia gairebé tres segles que el nostre poble no llegia la Bíblia. En total foren 20.000 exemplars repartits durant el s. XIX. L’any següent al de la publicació, Bonaventura Carles Aribau publica “L’Oda a la pàtria”, poema que enceta oficialment la nostra renaixença cultural i lingüística.
Pel que fa a la distribució, no hi hagué cap obstacle. L’amnistia del 15-10-1832 permeté la tornada a casa dels exiliats, l’any següent. Prat esdevingué cap polític
de Barcelona (governador), encara que silencià la part que havia tingut en la producció bíblica. Prat restaurà també l’Acadèmia de les Bones Lletres i la Universitat de Barcelona, eliminada més d’un segle abans pel primer Borbó.
- “Lo teu present esplèndid és de nou aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lliuta; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat”
Jacint Verdaguer (1845-1902)
Les quatre edicions significaren un total de 20.000
exemplars per a 4 milions de catalanoparlants, això significa un exemplar per a cada 200 catalans al llarg de poc més de mig segle: és una proporció prou alta i digna, per al cas.
La Societat Bíblica envià l’ex-tinent Graydon a distribuir la Bíblia als Països Catalans. L’any 1841, Graydon tenia obert un dipòsit a la Rambla de Barcelona, segons apareix en un anunci d’El Constitucional.
Amb, Lo Nou Testament comença la Renaixença, i també la industrialització moderna del Principat.
“Aquelles successives edicions del Nou Testament traduïdes en un català avui arcaic, s’esgotaren ràpidament i aquest fet palesa la bona acollida que tingueren per part dels nostres avantpassats. Però amb el temps es varen exhaurir i malauradament no es va fer res més, passant moltes anyades sense sadollar la necessitat de difondre la Paraula de Déu en la nostra llengua” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”, Joan Gonzàlez i Pastor)
S. XIX: DES DE LA RENAIXENÇA A JOAN GAMPER
En aquest context cobren importància les escoles evangèliques, al recer de les quals es creen les esglésies. A Barcelona es crea la primera escola evangèlica l’any 1855, la qual és duta successivament per Francesc de Paula Ruet, Manuel Matamoros (1860-68), Antoni Vallespinosa (1868-71), el suís Alexandre-Lluís Empaytaz (d.1871). El 1874 l’escola te 965 alumnes, disposa d’un temple i fa escoles dominicals. Els primers grups evangèlics a instal·•lar-se a Catalunya són assemblees de germans (grups sense clergues) i metodistes.
“L’“American Tract Society” informà el 1870, que durant l’any anterior Lawrence havia venut a preu de cost tres-cents mil exemplars de la Bíblia, sencera o en porcions” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”, Joan Gonzàlez i Pastor)
A Maó s’obre una escola evangèlica en la dècada dels 70. Els jesuïtes obren just enfront una escola totalment gratuïta. L’any 1871 la policia entra a fer-hi un registre (la tolerància religiosa fora de les gran urbs és prou precària).
En 1870 Enric Lund, un baptista suec d’esperit obert i interdenominacional, roda per Catalunya i València per instal·lar-se finalment a l’Empordà (Figueres). Realitza la seua tasca en català. Edita mensualment “El Evangelista” en bilingüe. A partir de 1894 s’edita “El eco de la Verdad”, on va apareixent en català l’Epístola als Romans, a càrrec de F.de P. Castells, missioner protestant a Malàsia i Filipines per part de la Societat Bíblica i bon coneixedor del tagal (llengua majoritària de Filipines).
Un altre missioner suec, Carles Haglund visità durant els 1880 Barcelona, València i Alcoi.
Per fi es quedà a València on, anteriorment (1871) l’evangelista Jaume Martí Miquel havia organitzat una esglesiola que fou dispersada a causa de persecucions i deiversos problemes. Haglund obrí una capella al Carrer de Sabaters de València, que després traslladà al Portal de Valldigna. Haglund, conegut popularment amb el sobrenom del “pare dels pobrets”, prengué muller valenciana i, abans d’acabar-se el segle, fou substituït per un altre suec, Joan Uhr, procedent de Sabadell.
Un protestant suís catalanista, en Joan Gamper, fundà el F. C. Barcelona a finals de segle.
D’ALFONS XIII A LA GUERRA DELS TRES ANYS
Les congregacions evangèliques van anar creixent molt a poc a poc, amb períodes de tolerància i d’altres de marginació i pressió social contrària, però bàsicament centrats a Barcelona, on hi havia fins i tot escoles i assistència social (també n’hi havia a Alacant Els Albricias).
L’any 1924 fou publicat a Barcelona l’himnari “Himnes i càntics evangèlics”, “per a l’ús dels quatre milions d’habitants que parlen català més o menys correctament a Catalunya, València, Balears, Andorra i Rosselló”.
“La Iglesia (Catòlica) solía ponerse infaliblemente al lado de las peores causas de la vida nacional: apoyando siempre al poderoso, al rico, a la autoridad opresora, el sacerdote había llegado a ser con excesiva frecuencia objeto de aversión popular. ’Los revolucionarios han destruido las iglesias −decía con tristeza una de las lumbreras de la Iglesia catalana en el puerto de Barcelona, a bordo del barco que le llevaba al destierro,− pero el clero había destruido primero a la Iglesia’ ”
Al 1928-29, el gran teòleg alemany, mort pels nazis el 1945, Dietrich Bonhöffer fou el capellà (luterà) del Consolat alemany a Barcelona, sojorn d’una sola anyada però que el va influir intensament.
Amb la II República tornà una ampla tolerància religiosa. Només ser proclamada, els evangèlics catalans visitaren en Macià, “L’Avi”, per sol·licitar llibertat religiosa. Es repartiren moltes bíublies i es realitzaren campanyes a ciutats com València, Reus o Vilafranca del Penedès. La reacció general va ser d’atenció i de respecte, però també de majoritària indiferència:
“El poble català escoltà amb atenció i respecte, però amb indiferència pel que fa a comprar, només adquirien algun evangeli en català. Al segon trimestre recorregueren Andalusia on la gent escoltava i comprava llibres, i tot anava bé, tret de que a 30 quilòmetres de Granada, on la gent pensà que es tractava de propaganda feixista… hagueren de tornar a corre-cuita els diners i fugir sota una pluja de pedres” (“Un segle de protestantisme a Catalunya”, Joan Gonzàlez i Pastor).
Al juliol del 36 algunes capelles foren atacades per elements radicals, que perseguien indiscriminadament tot allò que els sonava religiós. La Societat d’Amics Quàquers (evangèlics objectors de consciència que ajuden països en guerra i víctimes de les injustícies) d’Anglaterra i Nordamèrica enviaren gent i queviures a Barcelona. Funcionaren menjadors i distriució de roba, i col·laboraren en l’Hospital Evangèlic ja preexistent. Uns altres protestants suïssos i alemanys organitzaren residències per a orfes evangèlics a Suïssa. Els nens tornaren en acabar la guerra.
EL FRANQUISME
Els revolucionaris no mataren gaires evangèlics pel simple fet de ser-ho.
La repressió antiprotestant del franquisme fou molt més contundent:
La repressió franquista contra acatòlics:
Finida la guerra, les esglésies evangèliques foren tolerades sols a Madrid, Sebília i Galícia, però a la resta de l’Estat van ser clausurades.
La venda de la Bíblia que durant més de setanta anys havia estat, almenys tolerada, fou interdita. El 1940 foren requisades 100.000 Bíblies i d’altres llibres religiosos emmagatzemats a la Societat Bíblica de Madrid.
Van haver-hi assalts de falangins i requetès, i empresonaments policials, fins i tot contra estrangers, com ara el pastor Enric Haselden, empresonat 15 dies a Barcelona i tot seguit deportat a Anglaterra l’any 1940, en plena 2ª Guerra Mundial. Tres anys més tard encara fou detingut durant un mes el pastor baptista de Vilafranca del Penedès, amb multa inclosa per a tots els fidels. Igualment, totes les escoles evangèliques, que gaudien de llibertat des del 1868, van ser clausurades.
L’any 47 encara seguien els assalts d’elements requetès i d’altres no sols a Catalunya, sinó també a Madrid i Castella. La congregació baptista de València fou destruïda en dues ocasions (desembre 47 i abril 49).
La impremta del carrer Vallirana de Gràcia, duta per una família protestant i independentista (la dona havia militat a les Joventuts d’Estat Català durant la República) fou clausurada per més d’una anyada per publicar textos evangèlics. Després aquesta impremta publicarà els documents de l’oposició monàrquica a Franco i als anys 60 diferents llibres i revistes protestants i catalanistes.
Amb el pacte anticomunista entre Franco i EUA del 51, un dels acords és tolerar les esglésies evangèliques a l’Estat Espanyol si bé amb controls. Sembla que des dels EUA van enviar pastors a l’Estat Espanyol que alhora eren agents de la CIA.
Internament els líders evangèlics tenen encara por de la repressió i són molt moderats i tímids, fins i tot alguns pengen retrats de Franco a l’església per deslliurar-se de la vigilància policial. Un acte, certament, inacceptable i indigne.
Fins al canvi del Concili Vaticà II que despenalitza la Bíblia i en certa manera el protestantisme, les coses no milloren, tot i que els assalts i detencions anaren minvant fins a desaparèixer pràcticament.
Després vingué una tímida tolerància mitjançant l’obertura relativa en la llibertat d’expressió i publicació de Fraga (1968).
L’any 1965 un grup reduït de gent de diverses esglésies de Catalunya es reuní per veure la possibilitat de posar les Escriptures a l’abast del poble català. El 16 de febrer del 1966 gent protestant catalanista amb pes dins les esglésies del Principat funden una Institució Bíblica de Catalunya: neix el que ara és la I.B.E.C. Es buscà un cos de traductors i es començà a treballar. Finalment l’any 2000 ens porta la promesa de veure fet realitat el nostre gran projecte, la primera versió protestant catalana de la Paraula de Déu. Al gener del 2004 és publicada a Internet, i es converteix en la primera Bíblia en català del Web.
Des de bon començament aquest grup veu la necessitat de disposar d’un portaveu, que pogués ser un mitjà per arribar a les esglésies i als estaments oficials i acadèmics. L’any 1967, en plena mobilització de les esglésies nordamericanes amb Martin Luther King contra la discriminació racial i la guerra, planificaran l’edició clandestina d’una revista protestant en català que encara dura: “Presència Evangèlica”, naix com una petita publicació, i al 1968 s’esdevé ja revista legal.
El President d’aquesta institució fou durant molts anys n’Àngel Cortès, antic militant d’Estat Català i des dels 80 de CDC (mort el 2002).
DURANT LA RESTAURACIÓ BORBONA
Cap al 1986-87 sorgí d’evangèlics del País Valencià un grup més aviat informal, anomenat “Ajuda Evangèlica dels Països Catalans”, dedicat a promoure el català a les esglésies i a l’evangelització específica de catalanistes (en Aplecs, diades, per carta…), entre altres tasques. Aquesta ret fraternal s’escampà per una vintena de localitats del Principat, PV i les Illes a finals dels 80 i principis dels 90, si bé de manera poc estructurada ni estable, i acabà quedant en mínims a finals dels 90, a causa del poc compromís de la majoria dels participants. Tanmateix fou el primer grup cristià específicament i estrictament pancatalà des que, al s. XV, València fou declarada arquebisbat independent de Tarragona trencant-se així la unitat de la nació catalana sota una sola seu arquebisbal, la tarragonina.
Els cristians reformats oficials, és a dir, els formalment afiliats a esglésies evangèliques, no superen el 0’3-0’4% de la població total de Catalunya. Tanmateix la gent que en algun període de sa vida hi han estat afiliats deu fer superior el nombre de ciutadans formats segons criteris més o menys protestants, potser un altre 0’5%. Prou més els qui hi han passat per algun curt període de temps.
És als Països Catalans, Canàries, Galícia i Astúries on els evangèlics abunden més. De fet, els actuals grups evangèlics no fa gaire més d’un segle que hi van arrelar sòlidament. I tot just per això són els grups més recents i reviscolats a Europa i Amèrica (baptistes i pentecostals) els qui tenen més membresia.