Archivo de la categoría: Articles en llengua Catalana

L’arrel de l’amor

L’ARREL DE L’AMOR

La història dels pobles antics (que durà mil·lenis i desembocà en la història de Roma) és la d’un canvi des de la comprensió personal i animal de la vida cap a un model social i estatal. Tota la història, des de la Roma imperial i el cristianisme (història que és encara la nostra) és la de la transformació de la comprensió social de la vida en comprensió divina.
Aquesta comprensió divina, i l’ensenyament cristià que s’hi basa, governa la nostra vida i es troba a ala base de totes les nostres activitats pràctiques i científiques. Els homes de pretesa ciencia, per no examinar sinó pels signes exteriors eixa manera divina, el jutgen anacrònic i creuen que no pot tenir per a nosaltres cap sentit (…).
Hi rau, majorment, la font de les més grosseres errades humanes. Les criatures del més baix esglaó de la comprensió de la vida entren en contacte amb les manifestacions d’un pla superior. Però en lloc d’esforçar-se per copsar-ne el sentit i abastar el pla on podrien meditar el problema més intel·ligentment, el tracten amb llur més baixa comprensió prèvia. I llur decisió agosarada és tant major com que no comprenen de què estan parlant.
Molta gent de ciència estudia l’ensenyament del Crist sense superar el nivell de comprensió social de la vida. I tal ensenyament no els sembla sinó una fusió indeterminada i incoherent (…) No la jutgen sinó per les manifestacions externes: catolicisme, protestantisme, dogmes, lluites contra els poders civils. Talment són com sords que jutgen els sentits i les qualitats de la música només pels moviments que veuen fer als músics.
Alguns pretenen que l’ensenyament moral del cristianisme és bo, però exagerat (…). Repeteixen el que els jueus afirmaven i no podien deixar d’afirmar; en no comprendre les paraules del Mestre, el crucifixaren.
Així, al parer dels entesos d’avui, la llei jueva “ull per ull i dent per dent”, la del just càstig, formulada fa 5.000 anys, fóra més racional que la llei de l’amor (…).
Els predicadors de la fraternitat positiva, comunista, social, proposen, per auxiliar l’amor humà que s’esgota, l’amor cristià. Llur positivisme es fonamentava en l’amor a si mateix. Tal amor, en passar del jo a la familia, i a la tribu, país…no cessa d’afeblir-se. Proposen, com a remei, un amor a la Humanitat sense amor a Déu: uns efectes però sense els fonaments originals.
Tal amor és impossible. On manca la comprensió cristiana de la vida, no hi ha amor cristià; per al qual, en efecte, el sentit de la vida rau en l’amor i en el servei a Déu”.

Lleó Tolstoi

7 maneres de conrear l’alegria

7 maneres de conrear l’alegria

Voleu més alegria per a vostra vida?
Cultiveu-ne!
L’alegria brolla de veure els esdeveniments del dia des de la perspectiva de l’eternitat.
Amb aquest enfocament intencionat, podeu estar segurs de veure les coses diferents avui mateix — amb més alegria i la convicció que Déu està treballant en la vostra vida.

  1. Aferma amb Déu les raons de confiar en ell. Llegiu les lloances a Déu en l’Escriptura— comenceu amb Salms 103:1. Aplegueu-vos amb algun altre creient en les oracions d’acció de gràcies.
  2. Guardeu un “Diari de l’alegria”. Enregistreu-hi les raons per les quals cal alegrar-se i els recordatoris de la fidelitat de Déu que us trobeu en la vostra vida quotidiana. O per què no imprimiu un full amb la vostra pregària o hi incloïu també una foto d’una persona que us porta alegria cada vegada us en recordeu?
  3. Envolteu-vos de gent alegre. La joia és encomanadissa, per construir relacions amb els amics, les vides dels quals mostren confiança en Déu. Pregueu els uns pels altres a fi que continuïn en el goig en Crist per tal d’augmentar-lo.
  4. Enfoqueu els reptes i proves de la vida des d’una perspectiva redemptora. Déu no malbarata les difícils circumstàncies de la vostra vida sinó que les utilitza per desplegar el seu esperit en tu. Reviseu Romans 5:1 i Jaume 1:1 per obtenir ajuda.
  5. Feu de la lloança i gratitud un hàbit. Déu us ha fet passar per una necessitat? Lloeu-lo! Els seus reptes us han donat més possibilitats de veure’l treballant? Gràcies a Ell! Fluir de l’alegria d’un cor agraït i sensible. Abans de dormir a la nit, anoteu de tres a cinc benediccions en el vostre “Diari de l’alegria”. Que sigui un hàbit i pugueu veure créixer la vostra actitud joiosa.
  6. Ompliu la ment de música. Escolteu, canteu i mediteu sobre la música que acosta el cor a Déu i a la seva Paraula.
  7. Enfoqueu a llarg termini. Que la vida presenta avui reptes increïbles? Els vostres estalvis van a la baixa, o estan gaudint un increment constant? Amb independència dels esdeveniments d’avui, preneu un llarga-vista. Recordeu que Déu segueix essent responsable dels vostres dies i desenvoluparà fidelment el seu esperit en tu.

Recordeu, l’alegria brolla de veure els esdeveniments del dia des de la Perspectiva de l’eternitat. Confieu que Déu controla els detalls de la costra vida (Romans 8:28), que ell escolta cadascuna de les vostres peticions (Salms 116:1) i la seva alegria serà la vostra força (Nehemies 8:10).

Contra els Mals Pastors

CONTRA ELS MALS PASTORS

Per a ser pastor valen els actes, no les disfresses ni les corbates ni les sotanes.

“Endreçar ànimes és de les coses més fatigoses, perquè els qui guarden animals irracionals els tenen en ramats que no ofereixen cap resistència, i per això ordinàriament se’n surten bé de llur responsabilitat. Però quan es tracta de governar homes, el govern resulta d’allò més difícil a causa de la diversitat de costums i de la perversió del judici” (“Discurs ascètic molt necessari i de gran utilitat”, de Nil l’Asceta, Egipte, s. IV o VI).

“Els pastors eren uns necis,
no consultaven el Senyor;
per això, com que no han tingut seny,
tot el ramat se’ls ha esgarriat” (Jeremies 10:21)
“Això diu el Senyor, Déu d’Israel, als pastors que pasturen el meu poble: Vosaltres heu dispersat les meves ovelles, les heu escampades i no les heu tingudes en compte. Doncs ara jo us demanaré comptes de la vostra mala conducta. Ho dic jo, el Senyor. Després jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles de tots els països on les he escampades i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i es multiplicaran. Els posaré al davant pastors que les pasturin: no tindran por i ningú no les esfereirà. No en faltarà cap a la crida. Ho dic jo, el Senyor” (Jeremies 23:2-4).
“-Fill d’home, profetitza contra els pastors, profetitza i digues-los: “Això us fa saber el Senyor, Déu sobirà: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, no han de pasturar el ramat? Vosaltres, en canvi, us alimenteu de la seva llet, us vestiu amb la seva llana, mateu les ovelles més grasses, però no pastureu el ramat. En comptes d’enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s’han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s’han perdut, domineu les ovelles amb violència i amb brutalitat” (Ezequiel 34:2-4).
“Això us fa saber el Senyor, Déu sobirà: Ací em teniu contra els pastors. Jo mateix buscaré les meves ovelles, els les prendré de les mans i no les tornaran a pasturar. Els pastors no es pasturaran més a ells mateixos; salvaré de la seva boca les meves ovelles i mai més no les podran devorar. Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat un dia de núvols i foscor quan retroba les ovelles dispersades; jo les recolliré de tots els indrets on s’havien dispersat” (Ezequiel 34:10-12).
“Això diu el Senyor parlant contra els profetes que desencaminen el meu poble:
«Quan poden fer bones queixalades
proclamen que ve la pau,
però declaren la guerra santa
a qui no els posa res a la boca» (…)
Els vidents quedaran avergonyits,
els endevins restaran confosos;
tots es taparan la boca,
perquè Déu no respondrà. (…)
Els qui la governen es deixen subornar,
els sacerdots fan pagar els seus oracles,
i els profetes vaticinen per diners;
i encara gosen recolzar-se en el Senyor tot dient:
«¿No és cert que el Senyor és enmig nostre
i no ens caurà al damunt cap desgràcia?» (Miquees 3:5, 7 i 11).
“Llavors el Senyor em va dir: -Prepara’t ara a fer de pastor dolent. Perquè jo enviaré al país un pastor que no es preocuparà de les ovelles esgarriades; les que es quedin arrere, no les anirà a cercar, ni guarirà les que es trenquin un os. No engreixarà les que estan sanes, sinó que els partirà les peülles i es menjarà la carn de les més grasses.
Ai del mal pastor,
que abandona el seu ramat!
Que l’espasa li trenqui el braç
i li feresca l’ull dret!
Sí, que el braç se li assequi
i l’ull se li buidi!” (Zacaries 11:15-17).

Jah-Xua Messiah (Iesus Christos)

JAH-XUA MESSIAH

DÉU I HOME

LA CONFLICTIVA DECLARACIÓ DE JESÚS COM A DÉU-I-HOME

  • “En la història del món no hi tornarà a haver-hi cap home, per gran que fos, a qui els seus conciutadans convertesquen en un déu” (Thomas Carlyle, 1795-1881, historiador, crític i pensador social escocès).
  • “Un home qui fos merament un home i digués la mena de coses que Jesús deia no seria un gran mestre moral. Fóra un llunàtic – al mateix nivell que un home que diqués que és un ou passat per aigua – o més aviat un diable de l’Infern. Heu de triar. O aquest home era, i és, el Fill de Déu o es tracta només d’un boig o d’alguna cosa pitjor. Podeu fer callar-lo com a un ximplet, potdeu escopir-li i matar-lo com a dimoni; o podeu caure als seus peus i dir-li Senyor i Déu. Però no proposem cap pocasoltada escudejadora sobre que sia un gran mestre de la Humanitat. Ell no ens en deixà la possibilitat: no ho pretengué” (“Mere Christianity / Mer Cristianisme”, de Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Entre els jueus, de sobte, apareix un home que va parlant com si Ell fos Déu…Aclarim-ho ara. Entre els panteistes, com els indis, qualsevol podria dir que ell era part de Déu, o un-amb-Déu: No hi hauria res d’estrany, en això. Però aquest home, que era jueu, no podia ser aquest tipus de Déu. Déu, en el seu idioma, significa l’Ésser fora del món que el va crear i és infinitament diferent de qualsevol altra cosa. I, entès això, us adonareu que el que aquest home va dir fou, senzillament, allò més sorprenent que mai no han pronunciat llavis humans” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Per això volien matar Jesús: perquè…afirmava que Déu era son Pare en sentit propi, fent-se, doncs, igual a Déu” (Joan 5:18). “Jesús li contestà: -Tant de temps que estic entre vosaltres i encara no saps qui sóc, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com dius ara: Fes-nos veure el Pare? ¿no creus que jo sóc en el Pare i el Pare és en mi?…” (Evangeli segons Joan 14: 9-10, escrit cap al 60-80 d. C. i difós cap al 80-100 d.C.).
  • “…pensaven que Jesús era fora de si. Joan digué que els germans de Jesús pràcticament se’n burlaven, tot insinuant que un profeta de debò havia de mostrar-se a Jerusalem (Joan 7:1-5). Joan específicament digué que els germans de Jesús no hi creien” (“Jaume: una fe en acció”, 1985, de Joel C. Gregory).
  • “Pensar com jo faig, que el Creador d’aquest món és un ser molt cruel, i ser un adorador del Crist, no puc deixar de dir: ”Ah, Fill, n’ets de diferent al Pare!” Primer, Déu Totpoderós ve i amolla una clatellada al cap. Llavors Jesucrist ve amb un bàlsam per guarir-lo” (William Blake, 1757-1827, gravador, pintor i poeta anglés).
  • “La qüestió més urgent sobre el problema de la fe és si un home com a un ésser civilitzat…pot creure en la divinitat del Fill de Déu, Jesucrist, que és la mateixa base de tota la nostra fe” (Fiòdor N. Dostoievski, 1821-1881, escriptor rus).
  • “El gran sacerdot li digué:
    Et conjur pel Déu vivent, que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu.
    -Tu mateix acabes de dir-ho, li fa Jesús. A més, us dic: a partir d’ara veureu el Fill de l’home compartint el poder amb el Totpoderós…” (Evangeli segons Mateu 26:63-64; escrit per als jueus a les darreries s. I).

QUI ÉS EL CRIST? DÉU I HOME

  • “Crist és Déu vestit de natura humana” (Benjamin Whichcote, 1609-1683, purità britànic, director de la Universitat Reial de Cambridge).
  • “Jesucrist, la condescendència de la divinitat, i l’exaltació de la humanitat” (Phillips Brooks, 1835-1893, gran predicador nordamericà del s. XIX).
  • “Tomàs li respongué: -Senyor meu i Déu meu!” (Joan 20:28, és l’escena de la incredulitat de l’apòstol Tomàs, quan se li apareix Jesucrist ressuscitat:).
  • “Déu s’ha fet nin perquè jo no tingui por de Déu” (No en consta l’autor).
  • “Realment en Crist habita encarnada la Divinitat en tota la seva plenitud” (Lletra als Colossencs 2:9, de l’apòstol Pau de Tars, 1-67, de Roma estant, ca. 63).
  • “…el Messies, qui és, per damunt de tot, Déu beneït per sempre més” (Lletra de l’apòstol Pau als Romans 9:5, des de Corint, Grècia, cap a l’any 58).
  • “…la manifestació definitiva i gloriosa del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist” (Epístola pastoral de Titus 2:13, ca. 63, atribuïda a l’apòstol Pau, potser d’algun col·laborador seu).
  • “Invisible en si mateix, Ell és conegut per les obres de la Creació, així també, quan la seva divinitat és vetllada en la natura humana, els actes del seu cos encara declaren que Ell no és sols un home, sinó el Poder i la Paraula de Déu” (“Sobre l’Encarnació”, de Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “No crec que de Crist com a Déu sol, o com a un simple home, sinó tot alhora. Perquè jo sé que tenia fam, i sé que amb cinc pans n’alimentava cinc mil. Sé que tenia set, i sé que ell va convertir l’aigua en vi. Sé que anava en un vaixell, i sé que caminava sobre les aigües. Jo sé que ell va morir, i jo sé que ell va ressuscitar dels morts. Sé que el van dur davant de Pilat, i sé que se sentia amb el Pare en el seu tron. Sé que era adorat pels àngels, i sé que va ser apedregat pels jueus” (St. Joan Crisòstom, *ca.345-350- †407, Pare de l’Església grega).
  • “Diràs per ventura que major la meresqué e aconseguí Jesucrist, qui fo hom. E dic que ver és, mas aqueix no era hom solament, ans era Déu vestit de vestedura humana ab ànima racional; e si fos estat purament hom, haguera lloc la tua objecció” (“Lo Somni”, 1399, de Bernat Metge, *ca. 1340 a 1346 – †1413, cortesà reial i escriptor català).
  • “Hauríem d’apuntar al Jesús home sencer i dir: ”Així és Déu”” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).
  • “Fa dos mil anys hi va haver-hi ací en aquesta terra algú que va viure la vida més gran que mai hom ha viscut mai – una vida que tothom que hi pensa, amb més o menys profund significat, ha convingut a definir-la com a divina” (Frederick William Robertson [Robertson of Brighton], 1816–1853, clergue i predicador anglès).
  • “Infinit, i no obstant això, un nadó. Etern, i naix d’una dona. Totpoderós, i no obstant això, descansant sobre el pit d’una dona. Suporta un univers, i no obstant això, necessita ser portat en braços per una mare. Rei dels àngels, i no obstant això dit el fill de Josep. Hereu de totes les coses, i no obstant això, menyspreat fill d’un fuster” (Charles Haddon Spurgeon, 1834-1892. famós predicador baptista britànic).
  • “Quan Jesús va venir a la terra no deixa de ser Déu, quan va tornar al cel, no deixa de ser home” (Dr. John Blanchard, predicador i autor cristià anglosaxó).
  • “Jesucrist és Déu en forma d’home, és completament Déu com si no fos home, i tan completament home com si no fos Déu” (Adolphus Julius Frederick Behrends, 1939-1900, autor cristià anglosaxó).
  • “El Nou Testament no pot avalar una interpretació actual de la història de Crist Jesús en què aquest sia “només Déu”: un Déu sense deficiències ni debilitats humanes, un Déu que va d’ací cap allà sense trepitjar la terra. Ni tampoc “només home”: un predicador, profeta o mestre de saviesa, un símbol o paradigma d’experiències humanes fonamentals” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • ● “veritable Déu: Jesús de Natzaret es va acostar, va actuar, va parlar i per als creients definitivament es va revelar el mateix Déu, el Déu amic de l’home”
    ● “veritable home: També cal subratllar avui, que Jesús va ser plena i íntegrament home, sense reducció i amb totes les seves conseqüències (passibilitat, por, soledat, inseguretat, temptacions, dubtes, possibilitat d’error). I no pas un mer home, sinó el veritable home” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).

EL PER QUÈ DE L’ENCARNACIÓ: RELACIÓ DÉU-HOME A TRAVÉS DEL CRIST

  • “La Paraula de Déu, Jesucrist, per la immensitat de l’amor seva, s’esdevingué el que som, per tal de fer-nos el que ell és” (Sant Ireneu, [Irenaeus, Εἰρηναῖος], bisbe de Lió i Pare de l’Església, ca. 120-140 Àsia Menor, ca. 202).
  • “Es féu el que nosaltres som per fer-nos el que Ell és” (Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “Jesús fou Déu llançant-se fora de si mateix en un llenguatge humanament comprensible” (S. D. Gordon 1859-1936, autor cristià nordamericà).
  • “El Fill de Déu es va fer home per fer, dels homes, fills de Déu” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Jesucrist és tot en Déu per a satisfer la necessitat total de l’home” (Rev. Richard Halverson, 1916-1995, ministre i autor presbiterià).
  • “Jesús era Déu i home en una persona, perquè Déu i home poguessin ser feliços junts una altra vegada” (George Whitefield, 1714-1770, lletra 21 de maig de 1740, famosíssim predicador revivalista a Gran Bretanya i Nordamèrica).
  • “En Crist Jesús, el cel baixa a la terra i la terra puja al cel. Jesús és Déu mateix escrivint en un idioma que puguem entendre” (S. D. Gordon 1859-1936, autor cristià nordamericà).
  • “Crist mateix destronat per coronar-nos a nosaltres, i treient-se el seu vestit per posar-se els nostres parracs; ha baixat del cel per mantenir-nos fora de l’infern. Fa un dejuni de quaranta dies perquè puguem festejar durant tota l’eternitat, ell va venir del cel a la terra per enviar-nos de la terra al cel” (Wayne Dyer).

LA BATALLA PER L’ORTODÒXIA

  • “Adorem, no pas un home pur, sinó qui és Déu per natura; no ignorem la seva glòria, encara que hagi estat fet home com nosaltres” (“Sobre l’Encarnació del Senyor”, de Ciril d’Alexandria, ca. 375-444, el major dels Pares grecs de l’Església).
  • “Jesús, a qui jo reconec com al meu Redemptor no podrà ser inferior a Déu” (Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “L’Església primitiva lluitava en la batalla cristològica perquè creia que l’Evangeli mateix hi era en joc. Totalment d’acord. La divinitat de Jesús no és un innecessari extra que no tingui cap importància per a la nostra salvació. Al contrari, la nostra salvació en depèn. Podem ser salvats sols per Déu Mateix” (“Christianity Today / Cristianisme Avui” 4.1.74, Dr. K. Runia, teòleg).
  • “Tot el que hom imagini de Déu a part del Crist és només pensament inútil i vana idolatria” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).
  • “Cada ull pot tenir la seva visió per separat, però quan estem mirant alguna cosa…la nostra visió, que en si mateixa està dividida, s’uneix amb la finalitat de resoldre, per si mateixa, en el seu conjunt, l’objecte que se li presenta davant” (Joan Calví, 1509-1564, teòleg de la Reforma, fundador d’un dels principals corrents protestants).
  • “Ningú més té ni ha tingut el lloc en el cor del món que Jesús té. Uns altres déus han estat tan devotament adorats; però cap altre home ha estat tan devotament estimat” (John Knox, ca. 1510–1572, clergue escocès, dirigent de la Reforma Protestant i fundador de la denominació presbiteriana).
  • “Sols Jesucrist és la Veritat. De vegades la Veritat pot ser arrublida per una multitud de paraules” (Richard Wurmbrand, pastor protestant de llengua alemanya, 1909-2001, màrtir a Romania, on passà 14 anys en presons d’isolament i sota tortures).

EXPLICACIONS TEOLÒGIQUES

  • “Al principi ja existia la Paraula, la Paraula anava cap a Déu i la Paraula era Déu…Tot començà a existir per la Paraula i, al marge d’aquella, no va arribar a existir ni una sola de les coses que existeixen…el món li devia l’existència, però no la reconegué. Vingué al seu poble i els seus no el van acollir pas…La Paraula es tornà home i va plantar la seva tenda entre nosaltres…” (Evangeli de Joan 1:1, 3, 10-11; És a dir, la Paraula de Déu –“Logós” en l’original grec, creadora del món, es va fer home en Crist. Com que la Paraula -del poder creador- era Déu, vol dir que Crist és Déu).
  • “Déu ha creat el món mitjançant la seva paraula, la seva raó i el seu poder. Els vostres mateixos filòsofs s’avenen a dir que logos –el Verb- és el creador de l’univers. Els cristians sols hi afigen que la pròpia substància del verb i de la raó, aqueixa substància per mitjà de la qual Déu ho ha creat tot, és esperit; que eixa paraula o el verb ha degut ser pronunciada per Déu, i que en haver-la pronunciada, l’ha engendrada; i és, doncs, Fill de Déu, i Déu en virtut de la unitat de la seva substància. Si el sol dilata un dels raigs que llança, no se li separa la substància, sinó que se n’estèn. Així, doncs, el Verb és esperit d’un esperit, i Déu de Déu, com una claror encesa en una altra. Per tant, allò que prové de Déu és Déu, i els dos amb el seu esperit, no formen sinó un, que es diferencia en propietats, no pas en nombre; en ordre, no pas en natura; el Fill ha eixit del seu principi sens abandonar-lo; ara bé: aquest raig de Déu se n’ha baixat al si d’una verge, i s’ha revestit de carn, tot fent-se un home unit a Déu. Aquesta carn, sostinguda per l’esperit, es nodreix, creix, parla, ensenya i obra: vet ací el Crist” (“Apologètica”, Quint Sèptim Floreu Tertulià, ca.160-ca. 240; escriptor cristià llatí).
  • “El seu cos no era per a Ell cap limitació, sinó un instrument, perquè Ell fou ensems en el seu cos i en totes les coses, i fora de totes les coses, descansant en el Pare adalt. En un i al mateix temps -aquesta és la meravella- com a home fou una vida humana, i com a Paraula Ell mantenia la vida de l’Univers, i com a fill estava en una constant unió amb el Pare” (“Sobre l’Encarnació”, de Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “El Crist Senyor és alhora Primogènit i Unigènit, perquè ambdues coses no es troben en una única natura; ja que és Primogènit de molts germans, però ensems és Unigènit, ja que no hi ha cap altra generació abans d’ell ni després d’ell. Ambdues coses tenen lloc realment en Déu i en l’home, units en una única persona, sense confusió de (les propietats) de la natura a causa de la unió” (Primer Discurs sobre els capítols del coneixement, 49, Isaac de Nínive o el Siríac, s. VII, monjo nestorià i bisbe de Nínive, nasqué a l’actual Qatar).
  • “…el Fill de Déu va patir i el fill de l’home redimeix dels pecats. Certament, aquell qui en una sola persona és Fill de Déu i fill de l’home patí per la propietat de la natura humana, i aquell qui en una sola persona és Fill de Déu i fill de l’home redimeix dels pecats, per la propietat de la natura divina” (“Fidei Ratio” a l’emperador Carles, 1530, de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “Efulgència de la meva Glòria, Fill estimat, Fill en la cara del qual l’invisible és contemplat visiblement, allò que com a Divinitat sóc” (“Paradise Lost /El Paradís Perdut” Llibre VI, 680 – 82, 1667, de John Milton, 1608-1674, escriptor purità anglès).
  • “Silesius, per la seva banda, va rebre aquesta interpretació a través de Böhme i Franckenberg. Messies designa el principi d’unió i de reconciliació, ja que permet de retornar a la unitat la divisió i el trencament introduïts en el món del Primer Adam, és a dir, per l’home caigut. Per això Messies significa la unitat redemptora i salvadora instal·lada en el cor de l’home, la qual li permet el restabliment de l’harmonia original malmesa pel pecat original” (Nota, a “Cherubinischer Wandersmann / El Pelegrí Querubínic”, per Angelus Silesius [Johannes Scheffler], 1624–1677, poeta místic alemany nat a Breslau, Silèsia).
  • “Només Crist podria haver concebut Crist” (Joseph Parker, 1830-1902, teòleg inconformista anglès).
    “Déu em parla, no a través del tro i el terratrèmol, ni a través de l’oceà i dels estels, sinó a través del Fill de l’Home, i parla en un llenguatge adaptat a la meva vista i oïda imperfectes” (William Lyon Phelps, 1865–1943, autor nordamericà).
  • “Allò més que algun seguidor de la fe jueva pot fer – i alguns ho han fet amb molt de gust – és dir que Jesús era el més gran en la llarga successió de profetes jueus. Ningú no pot reconèixer que Jesús era el Messies, sense arribar a ser cristià” (Kenneth Scott Latourette, 1884-1968, historiador nordamericà d’Extrem Orient i de la Cristiandat, i missioner baptista).
  • “Quant a l’Encarnació es refereix, hi crec fermament. Crec que Déu va rebaixar per esdevenir home perquè poguéssim arribar fins a Ell, i que el drama que ha consagrat aquesta encarnació, el drama descrit en el Credo, es va esdevenir” (Thomas Malcolm Muggeridge, 1903-1990, periodista, autor i espia militar anglès).
  • “Per alguna raó Déu escollí de fer l’home tal com és: limitat i subjecte a penes i a la mort. I Déu tingué l’honradesa i el coratge de prendre’s la seva pròpia medecina. Sia quin sia el joc a què juga amb la seva Creació, accepta les pròpies regles i hi ha jugat net. No pot exigir res de l’home que no hagi exigit de si mateix. Ell ha atravessat la totalitat de l’experiència humana des de les irritacions trivials de la vida familiar i les restriccions repressores del treball esgotador i de la manca de diners fins a les pitjors horrors de dolor i humiliació, de derrota, de desesperació i de mort. Quan era un home, jugava com a humà. Naixia en la pobresa i moria en la desgràcia i pensà que tot plegat pagava la pena” (Dorothy Leigh Sayers, 1893-1957, escriptora i lingüista anglesa i humanista cristiana).
  • “La controvèrsia (als Evangelis), gira entorn de Déu: Jesús no es remet a un nou Déu, sinó al Déu d’Israel; però entès de manera novella, és a dir, com Pare dels perduts, a qui Jesús personalment anomena Pare seu” “Podem ara aventurar, sobre la base neotestamentària, una paràfrasi positiva actualitzada, sens dubte fal·lible, de la fórmula clàssica “veritable Déu i veritable home”, vinculant des del segle V (Concili de Calcedònia, 451, en continuïtat amb el Concili de Nicea, 325)” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • “Enlloc no hi és concebuda la Salvació com un vol fora de la història com fa el pensament grec, és sempre la vinguda de Déu a l’home dins la història. L’home no s’eleva cap a Déu: Déu davalla fins a l’home” (“The Last Things / Les últimes coses”, 1978, d’Eldon Ladd George).

Maria, mare de Jesucrist

MARIA, MARE DE JESUCRIST

Maria, mare de Jesucrist 01

Per a molta gent, la devoció a la Marededéu o Verge Maria és més important que la devoció a Jesucrist.
Vegem si això té cap trellat a la llum de la Paraula de Déu:

A) La tradició diu:
Maria va ser corredemptora, per la seva intermediació som reconciliats amb Déu i ens són perdonats els pecats.
La Paraula de Déu diu:
“Posats els ulls en Jesús…” (Fets 12:2) “Crist és la nostra redempció” (1ª Corintis 1:30, Romans 3:24).

B) La tradició diu:
Maria és mitjancera entre els homes i Déu
La Paraula de Déu diu:
“Hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, el Crist Jesús home” (1 Timoteu 2:5)

C) La tradició diu:
Hi ha una doctrina comuna que diu: “un fill de Maria mai no es perdrà”.
La Paraula de Déu diu:
“Creu en el Senyor Jesús i et salvaràs, tu i la teua família” (Fets 16:31)

D) La tradició diu:
Les imatges de la Marededéu són dignes de veneració i honra, els catòlics parlem i adorem aquestes imatges i ens concedeixen gràcies especials
La Paraula de Déu diu:
“No et faces cap escultura, ni cap imatge de res d’allò que hi ha a dalt del cel…No les adores ni els dónes culte” (Èxode 20:4-5).

E) La tradició diu:
La verge Maria va ser concebuda sense taca ni pecat (Immaculada concepció).
La Paraula de Déu diu:
“Per aquesta raó, per obra d’un sol home va entrar el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort; i així la mort s’ha estès a tots els homes, ja que tots han pecat” (Romans 5:12) “No hi ha cap just, ni un…No hi ha qui faci el bé” (Romans 3:10,12).

Maria, mare de Jesucrist 02

“Jesús va dir: Jo sóc el camí, la veritat i la vida, ningú no ve al Pare, sinó per mi” (Joan 14:6).
Crist és el nostre únic Salvador.
Crist és el nostre únic Redemptor.
Crist és l’únic que va nèixer i va viure sense pecat.
Crist és l’únic que concedeix Gràcies.
Crist és el nostre únic advocat.
Crist és el nostre únic mitjancer.

“Aleshores van arribar sa mare i els seus germans i, de fora estant, el feren cridar.
Una multitud de gent seia al seu voltant, i li diuen: “Mira, ta mare i els teus germans i germanes són fora i et demanen” Ell els contesta: “Qui és ma mare i qui són els meus germans?” I passant la mirada pel voltant, sobre els qui seien fent rotllana, els diu: “Mireu ma mare i els meus germans. El qui compleix la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana i ma mare” (Evangeli segons Marc 3:31-35; escrit cap al 70 d.C.).
Si després d’haver llegit aquestes raons t’ha quedat clar, clama al Crist i Ell et respondrà. Accepta Crist com el teu únic Salvador, demana-li perdó, demana-li que la seva sang et netegi del pecat, viu per a Ell i persevera en la Fe del CRIST.