Archivo de la etiqueta: ATHEISM

Apologètica i Ateisme (Recopilatori)

Anuncios

Origen de l’Ateisme 03

3.-EGOCENTRISME

Mal enfocament personal

“L’ateisme és un fenomen que no m’interessa especialment: és una mentalitat natural (que comprenc molt bé), normalment massa acomodada i amb l’ego generalment massa engreixat. Es un enfocament panxacontent.
Són bona part dels ateus els qui sembla que no toleren cap diferència i volen un Pensament Únic, que sol ser una primera passa a dictadures.
Per què molts es capfiquen tantíssim perquè hi hagi creients i alguns fan autèntiques persecucions ideològiques contra la creença?”

  • “Diu el neci dins el seu cor: No n’hi ha de Déu!. S’han corromput, fan obres detestables, no n’hi ha cap que faci el bé” (Psalm 14:1, del rei David, devers l’any 1000 a.C.).
  • “Llur conducta no els permet tornar a llur Déu. Un esperit de prostitució els anima i no coneixen el Senyor» (Osees -o Ausiàs- 5:4, profeta d’Israel, d’ençà el 744 a. C.).
  • “Aquells qui s’apropien amb esforç i astúcia del coneixement, l’orgull també astutament se n’empara i com més s’hi donen, més es veuen envoltats de tenebres. Aquells, en canvi, en els moviments dels quals entra i roman el coneixement, s’abaixen devers l’abisme de la humilitat i reben en si mateixos, de manera lluminosa, la persuasió que duu alegria” (Centúries, 1:25 d’Isaac de Nínive). “La inacció encega l’home, per tal que no miri devers les realitats divines amb estupor, ans les escruti amb una vana recerca” (Centúries, 1:45 d’Isaac de Nínive o el Siríac, s. VII, impresa en traducció llatina el 1497 a Barcelona, als tallers de Jaume de Gumiel com a Liber abbatis Ysach de ordinatione anime).
  • “El ventre encadena les mans i engrillona els peus. El qui és esclau del seu ventre poques vegades adora a Déu” (Muixarrif ed-Din Saadi, 1193-1290, poeta persa).
  • “La religió no tira mà sinó de proves generals: jutja per la disposició dels cels, per les lleis de l’Univers; no veu sinó les gràcies de la Natura, els admirables instints dels animals, i llurs relacions amb l’home.
    L’ateisme no addueix sinó vergonyoses excepcions, no veu sinó els desordres, les marjals, els volcans, els animals ferèstecs; i, com si intemptàs d’amagar-se en el tarquim, s’adreça als rèptils i als insectes a fi que li subministrin proves contra Déu.
    La religió no parla sinó de la grandesa i de la bellesa de l’home.
    L’ateisme ens presenta sempre la lepra i la pesta.
    La religió trau raons de la sensibilitat de l’ànima, dels lligams més dolços de la vida, de la pietat filial, de l’amor conjugal i de la tendresa maternal.
    L’ateisme ho redueix tot a l’instint de la bèstia; i per primer argument del seu sistmema, deixa palès un cor incapaç d’emocions.
    Finalment, en el culte del cristià hom assegura que els nostres mals tindran una fi; hi som aconhortats, les nostres llàgrimes són eixugades, una altra vida ens és promesa.
    En el culte de l’ateu, els patiments humans fan fumejar l’encens, la mort és el sacrificador, l’altar una tomba, i el no-res la divinitat” (“El Geni del cristianisme”, llibre 6è, cap. 5è, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, torsimany i polític francés).
  • “L’ànima d’un home famolenc es nodreix sempre millor i d’una manera més higiènica que la d’un home afartat” (Màxim Gorki, 1868-1936, Moscou).
  • “Els qui reneguen de Déu és per desesperació de no trobar-lo” (Miguel de Unamuno, 1864-1936, escriptor basc, mort confinat pels franquistes).
  • “[El dimoni] enganya els homes en convèncer-los que no han menester de Déu i que són autosuficients” (Cardenal Jorge Medina Estévez, portaveu del Vaticà, en explicar als ateus que són víctimes del dimoni, 20·9·2000).
  • “És molt difícil que una persona honrada i casta negui l’existència de Déu. Jesús ho va dir: «Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu»” (P. Rey, clergue jesuïta i autor catòlic).

Natura humana enfrontada a Déu

“Per als descreguts tot és mental i ortopèdic.
Però el cristianisme no entra mentalment, perquè Déu no margina els analfabets ni tan sols els deficients mentals. Deixa fora els ensuperbits que menystenen l’amor.
Déu és amor, qui cerca la veritat en amor El trobarà.
Qui no, no El trobarà”

“Els qui respecten els Manaments de Déu no poden ser ateus. L’ateisme ve de menysprear-los”

  • “Dóna’m l’aliment que he de menester i prou,
    no fos que, sadollat, renegàs de tu
    dient: «Tant se me’n dóna, del Senyor!” (Proverbis 30:8, de Salomó, 1020-929 a. de C., rei d’Israel).
  • “Estimeu la justícia, vosaltres que decidiu a la terra. No us feu idees falses del Senyor. Cerqueu-lo amb cor sincer. Perquè es deixa trobar dels qui no dubten d’ell, es manifesta als qui se’n fien. El pensament tortuós separa de Déu, el qual fa callar amb el seu poder els insensats que gosen provocar-lo. La Saviesa no té accés en una ànima malvada, no habita en un cos esclau del pecat. En efecte, el Sant Esperit que instrueix l’home fuig de l’engany, s’aparta dels pensaments insensats, no vol tractes amb l’error.
    La Saviesa és un esperit amic de l’home, però no deixa sense càstig els llavis blasfems. Perquè Déu penetra els sentiments de l’home, escruta el fons del seu pensament i escolta el que diu. L’Esperit del Senyor omple la terra i manté unit tot l’univers; per això sap allò que diuen els homes i no li passa per alt cap paraula dolenta: el qui la diu no s’escapa del càstig. El Senyor escorcolla les intencions dels impius; li arriba el ressò de les seves paraules, que els acusen de les faltes que han comès. Perquè la seva orella atenta ho sent tot, no se li escapa la murmuració més lleu” (Saviesa 1:1-10, llibre deuterocanònic de la Bíblia escrit en grec, potser del rei Salomó, probablement recopilat a Egipte cap al 200 a. C.).
  • “Feliços els nets de cor: ells veuran Déu” (Evangeli segons Mateu 5:8, apòstol galileu, escrit per als jueus a les darreries s. I).
  • “Vindrà un dia en què la gent no suportarà la sana doctrina” (2ª Lletra a Timoteu 4:3, de l’apòstol Pau des de la presó a Roma, ca. 64 d. C.).
  • “Ningú no nega a Déu, sinó aquell a qui li convé que Déu no existesca” “Tenebres son las ments sense trellat dels homes, encegades per desigs degenerats i per la infidelitat” “La ruquera no és qualsevol ignorància, sinó la ignorància viciosa de les coses que cal estimar o defugir” “Quina pitjor mort de l’ànima que la llibertat de desbarrar?” “Tu no pots albirar Déu. Però tin amor i l’hi albiraràs” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg llatinoafricà).
  • “L’home proposa i Déu disposa” (Refrany català).
  • “Sens bondat, no hages en Déu esperança” (Llibre dels 1000 Proverbis, ca. 1300, de Ramon Llull).
  • “Davant el misteri de dolor de la passió de Jesucrist, sentia dins les fibres seques de son cor una espècie d’inflor germinal que tot just se pansia per manca de llecor continuada. I tornava a esser el Mal-Home eixut d’afectes; el garriguer d’Infern, sense misericòrdia, com la filla del profeta Oseas” (“El garriguer d’infern”, de Salvador Galmés i Sanxo, 1876-1951, capellà de St. Llorenç d’es Cardassar, Mallorca).

                  Ramon Llull                                Nicolau Maquiavel

  • “Els homes són sempre dolents, a no ser que la necessitat els torni bons” (Niccolò Machiavelli, 1469-1527, tractadista polític florentí, teòric del pragmatisme).
  • “Quedi l’ateisme per a aquells que, mancats de la noblesa suficient per fer-se superiors a les injustícies de la fortuna, no mostren en llurs blasfèmies cap altra cosa que el vici primitiu de l’home, danyat en la seva part més sensible” (“Génie du christianisme /El Geni del Cristianisme”, 1802, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític bretó de llengua francesa).
  • “Els incrèduls rares vegades es convencen mitjançant l’argument; perquè els ressorts de la incredulitat estan en el cor, i no al cap” (Philip Schaff, 1819-1893, teòleg protestant i historiador de l’església suïsso-alemany).
  • “Déu no avia ningú de buit excepte els que estan plens de si mateixos” (Dwight Lyman Moody, 1837-1899, evangelista estatunidenc).
  • “Sies virtuós i et tindran per excèntric” (Mark Twain, 1835-1910, escriptor estatunidenc).
  • “Els homes i dones que es neguen a admetre l’existència de Déu actuen així, en l’anàlisi final, perquè és al contrari de llur manera de vida. No volen inclinar-se davant les reclamacions morals d’un Déu sant envers llurs vides” (Robert Charles Sproul, *1939, teòleg calvinista nordamericà).
  • “Molts es neguen a acceptar la realitat d’un Déu personal perquè no són disposats a sotmetre’s a la seva autoritat” (Kurt Bruner, escriptor cristià anglosaxó).
  • “-On puc trobar Déu?
    -Tot just davant de tu.
    -Aleshores, ¿per què no puc veure’l?
    -I per què el borratxo no pot veure sa casa?
    Més tard digué el Mestre:
    -Mira d’esbrinar què és allò que t’embriaga. Per a poder veure, has d’anar sobri” (“Qui pot fer resplendir l’alba?”, 1985, d’Anthony de Mello, S. J., 1931-1987, jesuïta de l’Índia).

Supèrbia, egolatría, presumpció, materialisme

“Els autosuficients i egòlatres ja tenen déu propi: ells, per suposadíssim, i no poden creure en cap altre Déu ni mig. A tot estirar poden simular-ho, com els tartufs, polítics conservadors i, fins i tot, membres de la Cúria i algun telepredicador

  • “Perquè Déu odia profundament el bram de les llengües ensuperbides” (“Antígona”, de Sòfocles, 495 – 406 a. C.)
  • “Llavors Jesús digué als seus deixebles:
    —En veritat us dic que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu” (Mateu 19: 23-24).
  • El nostre país està entre el 15% dels més rics del món. Per això l’ateisme hi creix. Qui no ajuda els pobres, perd o no troba la fe.
    “El començament d’huperêphania (=insolència menyspreadora) és quan un home s’aparta del Senyor, i quan el seu cor abandona al seu Creador” (Sir 10.7,12).
  • “Llegim que “la saviesa està lluny d’huperêphania” (=insolència menyspreadora) (Eclesiastès 15,8).
    “En la seva huperêphania (=insolència menyspreadora) ell va entrar al santuari” (I Mac 1.21,24)” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès, presentador televisiu i ministre de l’Església d’Escòcia).
  • “Les ànimes, encara quan pequen no busquen sinó assemblar-se a Déu amb una llibertat orgullosa, sense trellat, en un cert sentit, de baixa qualitat” “A voltes, uns vicis, que són claríssims, són vençuts amb uns altres d’amagats (els quals son tinguts com a virtuts). Llavors hi campa la supèrbia i una altivesa d’agradar-se a un mateix, que és causa de ruïna” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg llatinoafricà).
  • “L’humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència” “La intel·ligència ha de seguir rere la fe, mai no precedir-la, ni mai sacrificar-la” (Tomàs Haemerken o Haemerlein “Kempis”, 1379 ó 1380, 1471, místic alemany).

             Tomas de Kempis                           Friedrich von Logau

  • “Combatre’s a si mateix és la guerra més difícil; vèncer-se a si mateix és la victòria més bella” (Friedrich von Logau, 1604-1655, autor alemany).
  • “No cavaller… (ser descregut) és el fruit de l’orgull, de la mandra i de la ignorància!..” (“Guerra i Pau”, 1866, novel·la de Lev N. Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus).
  • “L’home, que per a unir els llunyans pobles
    ha fet esclau el llamp, no podrà un dia
    estrényer la distància, avui immensa,
    que hi ha entre el cap i el cor? No podrà treure,
    com del carbó el diamant, de l’egoisme
    l’amor per a posar-lo en sa corona?” (“Epístola”, de Joaquim Maria Bartrina, *Reus, 1850 – † Barcelona, 1880, científic i escriptor català).
  • “Dormir, estimat Chevalley, dormir és el que volen els sicilians, i sempre odiaran qui els desperti, ni que sigui per afavorir-los amb els més valuosos presents”.”Els sicilians no voldran millorar per la senzilla raó que són perfectes. Llur vanitat és més forta que llur misèria. Cada intromissió d’estrangers, bé es tracti d’estrangers d’origen o de sicilians amb criteri independent,trastoca llur deliri de perfecció assolida, corre el perill de torbar llur còmoda esperança en el no-res…Sicília ha volgut dormir… ¿Per què els havia d’escoltar, si és rica, si és sàvia, si és civilitzada, si és honesta, si és admirada, si tothom li té enveja; si és perfecta, en una paraula?” (“El Guepard” de Giuseppe Tomasi, Princep de Lampedusa, 1896-1957, escriptor heterodoxe sicilià).
  • “On regna l’orgull no hi ha més déu que un mateix” (José María Pemán, 1898-1981, poeta i acadèmic conservador foraster).
  • “La presumpció apareix amb moltes formes; i paga la pena de considerar l’existència d’un gran i bon Ésser i desaprovar la presumpció que espera massa de la seva pròpia bondat, o la presumpció que es va atrevir positivament a no creure la promesa (de Déu)” (William Arthur, 1819–1901, autor i ministre metodista irlandès).
  • “És l’orgull el que afirma: Primer em faré a mi mateix suficientment bo” (Delia Smith, *1941, famosa chef de cuina britànica).
  • “Déu no avia ningú de buit excepte els que estan plens de si mateixos” (Dwight Lyman Moody, 1837-1899, evangelista estatunidenc).
  • “Qui sofreix de supèrbia és algú que rendeix un culte desmesurat al seu jo, algú que s’estima a si mateix per sobre de tots l’éssers i coses. El superb suposa que tot allò que enforteix el seu jo és bo, mentre que tot allò que disminueix el seu jo és dolent. Per tal raó, el superb encamina tots els seus esforços a engrandir el seu jo; pensa que com més gran sia el seu jo, serà més feliç. L’amor -per descomptat- és l’oposat a la supèrbia. Quan jo am, jo no vull ser més feliç que els altres sinó que els altres sien tan feliços com ho sóc jo. Quan jo am, sóc feliç “amb” els altres, no “sobre” els altres. El superb és algú que somia de ser déu, algú la màxima fantasia del qual és la de ser adorat per tota la humanitat, però hi veiem on és el seu error: Postula la seva pròpia felicitat assentada en la infelicitat dels altres, postula la seva exaltació personal basada en la disminució dels altres. A causa de aquest erroni raonament, el desig de Satanàs és el de devorar-lo tot, desitja que el proïsme només sia un apèndix d’ell. Satanàs desitja que els homes, els àngels i Déu odiïn el que ell odia i estimin el que ell estima, desitja pair els altres perquè al final “sols existesca jo, i jo, i sols que jo”. Qui ama, no sols accepta sinó s’alegra que l’altre sia diferent; Satanàs, en canvi, “somia amb l’arribada d’un dia que tots estiguin dins d’ell, quan tot aquell que digui “jo” sols pugui dir-lo a través de Satanàs” (p. 15). Déu vol que ens reunim amb El lliurement però no per a extingir-nos sinó per a ser més plenament nosaltres mateixos, Satanàs sols vol empassar-nos per a extingir-nos. Ara, donada aquesta situació és que Satanàs sofreix de fam (s’entén que si és un esperit aquí estem parlant de “fam” de manera analògica). En el seu anhel d’empassar-s’ho tot (Déu inclòs), Satanàs no li és suficient engolir els humans i àngels que ha pogut devorar, de fet sofreix perquè veu que Déu no és devorable i que aquells qui trien el camí del bé també s’allunyen de la categoria de devorables. Satanàs sofreix -suggereix Lewis- per que l’única cosa que pot omplir un ésser -angèlic o humà- és Déu, i Satanàs ha renunciat a posta d’aquesta delícia. Per a posar en termes molt gastronòmics la tragèdia del diable diguem que Satanàs és algú que ha estat convidat en un banquet amb les viandes més fabuloses i exquisides que puguem imaginar, però amb l’única condició que guardi certes regles (per exemple no saltar-se la fila a l’hora d’escudellar els plats). No obstant, per no guardar les regles ha rebutjat el banquet i mort de fam ha sortit a cercar quelcom amb què omplir l’estómac. El problema rau en el fet que canviar el banquet de Déu per qualsevol altre plat, és com si, convidats a menjar llagosta en un restaurant de luxe, preferíssim omplir-nos l’estómac amb xiclets de botiga de barri (que això és un humà o un àngel comparat amb Déu) . El dimoni és algú que a causa de la supèrbia ha resolt no tornar a tastar menjar de debò mai, i la resta de la seva vida pretén calmar el seu estómac amb miserable goma de mastegar. Salta a la vista quant famolenc que deu caminar, quant deu haver aprimat i l’absència de valor nutricional de la seva dieta” (Una Aproximación a la Psicología Satánica, de Ricardo Burgos López sobre Cartes del diable al seu nebot, de Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista anglicà nordirlandès).
  • “Els ateus diuen que no hi ha Déu encara que no poden sostenir aquesta posició dogmàtica. Per estar segurs que Déu no existeix enlloc, havien de conèixer tot l’univers” (“Answers to Tough Questions skeptics ask about the Christian faith / Respostes a les qüestions espinoses dels escèptics sobre la fe cristiana”, 1980, de Josh MacDowell i Don Stewart).

Exemples de l’egolatria d’ateus

  • “No pot haver un Déu perquè si n’hi havia un, jo no podria creure que jo no era Ell” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof alemany).
  • “El cristianisme passarà. Nosaltres som a hores d’ara més populars que Jesús” (John Lennon, 1940-1980, cantant anglès).
  • “Hi ha un munt d’orgull involucrat en la meva negativa a creure en Déu” (“Snow/ Neu”, d’Orhan Pamuk).

Desinterès, indolència sobre el tema

“Moltíssima gent no s’interessa per Déu, els repel·leix tan sols la idea d’un Ésser que pugui saber què fan, com són d’hipòcrites i de gossos, que pugués jutjar-los, això a ells, veges tu!. Com no, el veuen tirà i enemic de llurs vergonyes. És a dir: han menester de negar-lo i, a més d’una manera prou contundent a fi de quedar-se prou tranquils. Simplement no entenen de què va tot l’entrellat per simple fonamentalisme autoafirmatiu en espiral” “La Bíblia és polièdrica, rica, els toscos ni se l’imaginen, no hi entenen ni un borrall perquè ni es prenen la mínima molèstia: té una aparença tosca i un fons molt sucós”

  • “No és el treball el que envileix, sinó l’ociositat” “La fam és la companya inseparable del mandrós” (Hesiode, s. VIII a. de C., filòsof grec).
  • “Jahvè serà amb vosaltres, si vosaltres romanguéssiu en Ell; i si el cercàssiu, serà trobat de vosaltres; però si el deixàssiu, Ell també us deixarà” (2ª Cròniques 15:2b, atribuïdes a Esdres, cap al 430-400 a. C.).
  • “Crec que els immortals (déus) volen que tot rutlli així, car ara no…pensa ningú més que en l’or…Els déus, oblidats als temples…com a càstig a la nostra impietat, els camps romanen eixorcs…no ens atrevim pas ni a enlairar-nos al coneixement de les arts inventades en un altre temps: detractors d’allò antic, no coneixem més ciència que la dissolució…”. “…els homes veuen més de gust una barra d’or que totes les obres mestres d’Apel·les i Fídies i els altres grecs folls, com ells els anomenen” (“El Satiricó”, atribuït a Petroni, cortesà gal a la Cort de Neró i “àrbitre de l’elegància”).
  • “Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te. Tu dius: ‘Sóc ric, m’he enriquit i no em manca res’, però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu. Per això et recoman de comprar-me or refinat al foc, que t’enriquesca; vestits blancs, que cobresquen la teva nuesa vergonyosa, i pomada per a posar-te-la als ulls, que et torni la vista” (Apocalipsi o Revelació, 3: 15-18, darrer llibre de la Bíblia cristiana, escrit per Joan “el profeta” -identificat com a l’apòstol-, deportat a l’illa de Patmos, Mar Egeu, ca. 95).
  • “La terra sense conrear s’omple d’espines; l’ànima del negligent, de passions impures” (“Centúries” 3:63, de Talassi de Líbia, s. VII).
  • “Bondat, virtut han perduda sa raça,
    cossos humans han molt disminuït,
    Déu és per nós mal honrat e servit
    E ja la mort pus estret nos abraça”.
    (Ausiàs Marc, el millor poeta català, *1397 ó 1400- † 1459, València).
  • “En la tendència actual d’acceptar tot allò que trobem, de creure allò que ens diuen, rauen el bé i el mal alhora. És això el que fa possible el progrés social; i també allò que el fa tan lent i dolorós. És així com la tirania es manté i com la superstició es perpetua” (“Progrès i misèria”, Henry George, 1839-1897).
  • “Un ateu pot ser simplement algú la fe i l’amor del qual es concentren en els aspectes impersonals de Déu” (Simone Weil, 1909-1943, francojueva sindicalista i feminista i mística cristiana, col·laboradora amb la II República espanyola).
  • “La majoria de la gent passen d’un acte a un altre sense lluitar ni pensar” (“Viatge a Ixtlan”, 1972, de Carlos Castaneda, 1925-1998, escriptor hispanoamericà).
  • “Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar” (Dr. Martin Luther King, Jr.,1929-1968, pastor baptista afroamericà, cap del moviment noviolent pels drets civils).
  • “Quan hi ha un camí correcte i un camí incorrecte, amagar-se sota el mantell de la neutralitat és igual que escollir el camí incorrecte; perquè d’aquesta manera, el camí correcte no pot ser explorat” (Kwai Chang Caine, nom artístic de David Carradine, *1936, actor californià).
  • “Un jorn, mentre prenien el bany al riu, el Mestre cabussà el deixeble sota l’aigua, agafant-lo del cap, i l’hi mantingué una bona estona mentre el pobre home maldava desesperadament per deslliurar-se’n.
    A l’ensentdemà fou el Mestre qui obrí conversa:
    -¿Per què ahir lluitares tant quan jo et tenia subjecte sota l’aigua?”.
    -Idò, volia respirar, jo!”.
    -El dia que abastaràs la gràcia d’adelerar Déu com ahir l’aire, aqueixa diada l’hauràs ja trobat” (“Qui pot fer resplendir l’alba?”, 1985, d’Anthony de Mello, S. J., Índia).
  • “Desafortunadament, la majoria dels agnòstics no fan un esforç real per saber si hi ha un Déu … De fet l’agnosticisme no deuria ser una raó per rebutjar el cristianisme, sinó més aviat una invitació a examinar-lo” (“Answers to Tough Questions skeptics ask about the Christian faith / Respostes a les qüestions espinoses dels escèptics sobre la fe cristiana”, 1980, de Josh MacDowell i Don Stewart).

Origen de l’Ateisme 02

2.-INFORMACIÓ INCORRECTA

Informació dolenta

“La gent corrent veu les religions (que són simples camins rituals humans per a “salvar-se” egoistament) i naturalment s’horroritza (jo també). Però tenir l’Esperit Sant és una vida d’un dinamisme extraordinari. La gent no pot veure-ho, perquè, en certa manera, diríem que és un secret diví”

  • “Deveu creure en Déu, malgrat d’allò que diu el clergat” (Benjamin Jowett, 1817-1893, erudit clàssic anglès).
  • “La major entremaliadura del s. XIX fou perpetrada per Rousseau amb la seva doctrina de la bondat de la natura humana. La gent i els intel·lectuals n’extragueren la visió d’una Edat Daurada que arribaria indefectiblement un camí la noble raça humana actuàs segons els propis desigs” (Jakob Burckhardt, 1818-1897, historiador historiador i crític d’art alemanyosuís).
  • “Ara bé, ¿quina idea es pot fer aquest insecte de les grans lleis que governen la seva vida? Estarà forçat a admetre l’existència de cataclismes diaris que influeixin sobre el desenvolupament de la seva espècie; però per estar dotat d’una visió petita i imperfecta no ha vist mai i no pot concebre de cap manera l’home i serà sempre incapaç d’establir la relació directa entre la seva destrucció i l’escombra d’un jardiner” (Pierre Lecomte du Noüy, 1883 -1947, biofísic i filòsof parisenc).
  • “Perquè els pobres el coneguin, cal alliberar Déu de moltes devocions” (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès catòlic).
  • “L’imaginari s’ocupa contínuament de tancar totes les esquerdes per on passaria la gràcia” (Simone Weil, 1909-1943, francojueva sindicalista i feminista i mística cristiana, col·laboradora amb la II República espanyola).
  • “L’abstracte monoteisme metafísic, on el constant èmfasi se centra en la unitat de Déu i en la seva infinida i incomprensible essència, no pot donar llum a la ment ni pau al cor…Que n’és, d’humà, el Déu del Vell Testament -el Déu que apareix, parla, guia, qui estima i és estimat, en el precís moment que l’Home del Nou Testament, Crist Jesús, és diví! La diferència entre la idea d’un absolut i infinit Déu i el Déu de l’Escriptura és, després de tot, que això separa el creient de debò i el cristià de l’home natural” (“Christ and Israel”, 1911, d’Adolph Saphir, 1831–1891, predicador juevocristià).
  • “Afirmar que creiem en Déu pot significar, avui dia, a muntó coses distintes. La idea vaga de Déu ofereix poca resistència a la manipulació. L’ambigüitat de la “fe en Déu” augmentarà en la mesura que una certa mena de fe en Déu estigui lligada a una actitud individual, fins i tot privativista, tant en la vida personal com en la col·lectiva. No pas totes les imatges de Déu corresponen a la imatge evangèlica de Déu. Un Déu que no estigui implicat en la nostra història, que no sofresca per les injustícies que l’envaeixen, que no arrisqui la vida per la felicitat dels homes, un Déu que no sia capaç de sostenir la lluita històrica de Jesús contra el mal que destrossa la humanitat, és un Déu llunyà, incapaç de suscitar, sostenir i perllongar la presència viva de cristians i comunitats cristianes, amenaçades per la por de ser engolides per una reviviscència de la “religiositat”, la qual acabarà diluint-les en el cultiu reclòs de llur minsa identitat” (“Dietrich Bonhöffer”, per Ferran Manresa, a “Quaderns Cristianisme i Justícia”, Barcelona).
  • “L’ateisme és un grup no-profètic” (George Carlin, *1937, comediant actor i autor novaiorquès).

Idees d’un Déu a imatge o idea humana

  • “Guaiteu ara com els homes ens donen la culpa a nosaltres, els déus, per allò que és, al capdavall, sols el fruit de llur estupidesa” (“L’Odissea”, atribuïda a Homer, ca. s.X-VIII a. C., poeta grec).
  • “Els homes creen déus a la pròpia imatge, no sols quant a la forma, sinó també quant a l’estil de vida” (Aristòtil d’Estagira, 384-322 a. de C., filòsof grec, deixeble de Plató i preceptor d’Alexandre Magne, referint-se als déus de l’hel·lenisme).

                      Aristòtil                                  Michel de Montaigne

  • “L’home no és capaç de crear un cuc, però pot crear déus a dotzenes” (Miquèl Eyquem de Montanha, 1533-1592, filòsof gascó, occitanoparlant).
  • “Si Déu ens creà a la Seva pròpia imatge, nosaltres li hem tornat el complit més que de sobres” “Si no existís Déu, caldria inventar-lo” “Déu és un còmic que juga a una audiència massa atemorida com per a riure” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès). “Déu va crear a home en la seva pròpia imatge, diu la Bíblia; filòsofs inverteixen el procés: cadascú en crea el seu propi” (Georg Christoph Lichtenberg, 1742-1799, escriptor i científic alemany).
  • “L’home, en el seu orgull, creà Déu a la seva imatge i semblança” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof ateu alemany).
  • “La gent afaiçona el seu Déu segons la pròpia comprensió. Primer fabriquen Déu i l’adoren després” (Oscar Wilde [Fingal O’Flahertie Wills], 1854-1900, escriptor dublinès).
  • “A hores d’ara no tenim Déu. N’hem tingut dos: el vell que els nostres pares ens transpassaren, el que odiàvem, i que mai no ens va agradar; el nou, que fèrem nosaltres per a nosaltres mateixos, i que ens estimàvem; però ara ell se’ns ha escapat, i veiem de què era fet: l’ombra del nostre major ideal, conorada i entonitzada. Ara no tenim Déu” (Olive Schreiner, 1855-1920, escriptora sudafricana i feminista).
  • “L’home és, i sempre ha estat, un fabricant de déus. Ha estat l’ocupació més gran i significativa de la seva permanència al món” (John Burroughs, 1837-1921, escriptor nordamericà).
  • “L’intel·lectual per al qual la definició substitueix la comprensió és menyspreable” (Hermann A. von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
  • “L’home només arriba a ser home en la mesura que imita Déu” (No en consta l’autor).

Origen de l’Ateisme 01

  • “Si no hi havia Déu, no hi hauria ateus” (Gilbert Keith Chesterton, 1874-1936, escriptor anglès)

1.-DURESA DE LA VIDA

Dura realitat

  • “Però si sentíssiu la veu de Jahvè, i si fóssiu rebels als mots de Jahvè, la mà d’Ell serà contra vosaltres” (1ª Samuel 12:15a, llibre bíblic segurament escrit per aquest jutge-profeta, amb Natan i Gad, ca. 1040-1020 a. C.).
  • “El cel i la terra no són humanitaris. Veuen a totes les coses com a gossos de palla” (“Tao te King” o “Dao de Jing”, llibre filosòfic del taoisme, que significa “el camí dels déus”, d’en Lao-Tsè o Lao-Tzu, ca. 604-565 a. C.).
  • “-Tu ets l’anomenat ateu?- s’exclamà Glauc- Allò que et dugué a negar la providència dels déus, fou potser la injustícia dels homes!” (“Els darrers dies de Pompeia”, d’Edward George Bulwer-Lytton, 1803-1873, escriptor anglès).
  • “Del terrible dubte de les aparences,
    de la incertesa, al cap i a la fi, que haguéssim estat enganyats,
    que potser la confiança i l’esperança no sien més que especulacions, al capdavall,
    que potser la identitat més enllà de la tomba sia sols una bonica faula…”
    (“Del terrible dubte de les aparences”, de Walt Whitman, 1819-1892, poeta estatunidenc, cantor original i molt vital de la llibertat).
  • “L’univers que vam observar té precisament les propietats que esperaríem de no haver-hi, en el fons, cap designi, cap propòsit, ni mal, ni bé, ni res sinó indiferència cega i despietat” (Richard Dawkins, escriptor i zoòleg britànic nat a Nairobi, *1941).

              Richard Dawkins                          Heywood Broun

  • “Déu, com ha dit algun cínic, és sempre en el costat que té el millor entrenador de futbol” (Heywood Broun, 1888-1939, periodista estatunidenc).
  • “Tots volen canviar el món, però ningú pensa a canviar-se a si mateix”(Anònim).

Mals exemples

  • “Déu utilitza els homes de bé, els dolents utilitzen Déu” (D’un film).
    “El cristià haurà de semblar molt més redimit abans que jo cregui en el seu Redemptor” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof ateu alemany).
  • “No és pas el poder destructiu de la bomba atòmica el que m’espanta, sinó el poder destructiu del cor humà” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “Sóc cert que l’ateu no existeix, que l’ateu és una invenció dels capellans” (Leonardo Sciascia, 1921-1989, escriptor italià).
  • “La nostra generació creix progressivament sorda a la crida del Déu extern. L’han interioritzat tant, l’han manipulat tant a causa de les necessitats del comerç religiós, l’han submergit tant sota el tràfic de la moderna necessitat psicològica que quasi hi ha desaparegut completament. Tot massa sovint, ell s’inclina ara feblement sobre l’església, un espectador passiu, un conspirador en l’esforç de desmantellar dos mil anys de pensament cristià sobre Déu i sobre allò que ell mateix ha declarat ser. Això és dir que Déu s’ha tornat ingràvid. L’església continua el seu negoci de satisfer les necessitats del jo –necessitats definides per l’individual- i Déu, qui és vist i venut com un producte, s’esdevé impotent per a canviar la definició d’aqueixa necessita o per a prescriure els significats pels quals això deuria ser satisfet. Quan el consumidor és sobirà, el producte (en aquest cas el mateix Déu) Déu ser subordinat” (“God in the Wasteland”/“Déu en la terra erma”, 1994, de David Falconer Wells, *1939).
  • “Gent…Una fotracada… Persones…. Poquíssimes!!” (Joan Sancho).

L’arrel de l’amor

L’ARREL DE L’AMOR

La història dels pobles antics (que durà mil·lenis i desembocà en la història de Roma) és la d’un canvi des de la comprensió personal i animal de la vida cap a un model social i estatal. Tota la història, des de la Roma imperial i el cristianisme (història que és encara la nostra) és la de la transformació de la comprensió social de la vida en comprensió divina.
Aquesta comprensió divina, i l’ensenyament cristià que s’hi basa, governa la nostra vida i es troba a ala base de totes les nostres activitats pràctiques i científiques. Els homes de pretesa ciencia, per no examinar sinó pels signes exteriors eixa manera divina, el jutgen anacrònic i creuen que no pot tenir per a nosaltres cap sentit (…).
Hi rau, majorment, la font de les més grosseres errades humanes. Les criatures del més baix esglaó de la comprensió de la vida entren en contacte amb les manifestacions d’un pla superior. Però en lloc d’esforçar-se per copsar-ne el sentit i abastar el pla on podrien meditar el problema més intel·ligentment, el tracten amb llur més baixa comprensió prèvia. I llur decisió agosarada és tant major com que no comprenen de què estan parlant.
Molta gent de ciència estudia l’ensenyament del Crist sense superar el nivell de comprensió social de la vida. I tal ensenyament no els sembla sinó una fusió indeterminada i incoherent (…) No la jutgen sinó per les manifestacions externes: catolicisme, protestantisme, dogmes, lluites contra els poders civils. Talment són com sords que jutgen els sentits i les qualitats de la música només pels moviments que veuen fer als músics.
Alguns pretenen que l’ensenyament moral del cristianisme és bo, però exagerat (…). Repeteixen el que els jueus afirmaven i no podien deixar d’afirmar; en no comprendre les paraules del Mestre, el crucifixaren.
Així, al parer dels entesos d’avui, la llei jueva “ull per ull i dent per dent”, la del just càstig, formulada fa 5.000 anys, fóra més racional que la llei de l’amor (…).
Els predicadors de la fraternitat positiva, comunista, social, proposen, per auxiliar l’amor humà que s’esgota, l’amor cristià. Llur positivisme es fonamentava en l’amor a si mateix. Tal amor, en passar del jo a la familia, i a la tribu, país…no cessa d’afeblir-se. Proposen, com a remei, un amor a la Humanitat sense amor a Déu: uns efectes però sense els fonaments originals.
Tal amor és impossible. On manca la comprensió cristiana de la vida, no hi ha amor cristià; per al qual, en efecte, el sentit de la vida rau en l’amor i en el servei a Déu”.

Lleó Tolstoi

Las Confusas Religiones

LAS CONFUSAS RELIGIONES

“Ek-klesía”, palabra de dónde proviene nuestro “iglesia” en griego quiere decir “los llamados”, “la asamblea o congregación” (“klesía”), “afuera” (“ek-”). Afuera de dónde? De la vana manera de vivir. Aún así la triste historia hace cambiar muchas connotaciones, originariamente positivas y vitales, en términos vetustos de connotaciones dogmáticas y “aburridamente” religiosas.

La iglesia es el Cuerpo Místico del cual Jesucristo es la cabeza. El Cuerpo Místico es invisible a los ojos humanos, sólo el mismo Dios los conoce a todos; es como una organización clandestina en la sombra, en un mundo torturado dónde Satanás reina (“el príncipe de este mundo” según Jesús). La Iglesia de verdad, no sectaria ni simplemente institucional, no denominacional ni prostituída por el contacto con la corrupción del mundo, es la organización secreta de Dios para hacer el bien para su Gloria. Puede haber en este Cuerpo Místico toda clase de gente, la que quizás menos lo esperamos. No podemos confundir, como muchos interesados jefes religiosos querrían, este Cuerpo Místico invisible con las ostentosamente visibles instituciones religiosas humanas autoproclamadas como “iglesias”, las cuales se equivocan simplemente porque son humanas, tienen intereses creados y a menudo desconocen o desobedecen la voz del Espíritu. Cualquiera puede entrar o afiliarse a una institución religiosa, cualquier hijo de Satanás puede hacerlo y crear grandes confusiones y chantajes. En las instituciones humanas dichas “iglesias” conviven caóticamente ovejas y cabras, como en todas partes, unas mejor y otras peor, pero ninguna que sea perfecta.

Las Confusas Religiones 01

Por el contrario, el Cuerpo Místico son los redimidos de toda raza, lengua y nación. El Señor los conoce y ellos conocen Su Voz. El Cuerpo Místico es comunión de quienes creen en el Señor porque han buscado misericordia y la han transmitido (es significativo que, cuando Hitler subió al poder, pretendió eliminar de las Biblias toda referencia a la misericordia). Los redimidos se han dado cuenta puesto que amar a este mundo es una pesada vanidad, una pasión inútil, miseria espiritual y aflicción de espíritu; aun así, no por esto se han desalentado ni han caído en la indolencia.

El hombre suele tener malos “puntos”: demasiadas veces ha participado en luchas por el poder dentro de organismos religiosos humanos, y ha acabado a menudo queriendo enjaular el Espíritu Santo soberano con etiquetas, denominaciones, cuadriculaciones doctrinarias, sectas, religiones de Estado y otros opios. Ha nombrado cargos, títulos, honores, jugando con peligrosas casuísticas que han hecho acrecentar las injusticias, las rutinas y tradiciones a expensas de la Palabra y del fresco Espíritu del Señor en la tierra.

Al hablar así, hablamos a sordos y nos leerán atentamente gente de excelente oído, como suele pasar en tantos temas importantes.

Pero dice Isaías 35 que el desierto florecerá y los sordos oirán… Cierto que los malos pagadores, con el pretexto del Más Allà, han escogido las ganancias y honores del Más Acá. ¿De qué nos extrañamos? Pero el cielo empieza en la tierra a través del Reino de Dios, de las Bienaventuranzas. “El Reino de Dios está entre vosotros”, repetía Tolstoy a los pobres y no-violentos. “No me interesan la temperatura del infierno ni el mobiliario del cielo, sino lo que hacen la gente aquí en la tierra” (Martin Luther King, pastor bautista por los derechos civiles de las minorías). No se trata de una religión de muerte, de simples consuelos de ultratumba como excusa de legitimar las atrocidades y escándalos en esta vida, sino de la gloria del Reino de Dios visible entre sus hijos, ya en este mundo. “Hagase la Voluntad de Dios en la Tierra, tal y como ya se cumple en el cielo”, dice el Padre Nuestro. Y debe ser hecha a través de los creyentes. “En esto es glorificado mi Padre: en que llevéis mucho fruto” (Juan 15:8). ¿Por qué dejar que se engañe tanto la gente? ¿Por qué más excusas? ¿Por qué tanta religiosidad en falso? ¿Por qué más opio en un mundo sin corazón? “Y el yugo se pudrirá debido a la unción” (espiritual) (Isaías 10:27). “El pueblo que conoce a su Dios se esforzará y actuará” (Daniel 11:23). “Jesús el Ungido…, nos ha sido hecho, por Dios, sabiduría” (Corintios 1.30). Jesús fue obrero artesano, predicador sin salario, de un nación ocupada militarmente por el imperialismo de la época, perseguido por el alto clero de la religión del Rey-títere (Herodes), fue refugiado “político” en Egipto (a pesar de ser sólo un menor el rey esbirro de los romanos había intentado asesinarlo porque suponía que subvertiria su poder), calumniado, torturado y crucificado públicamente. “El Calvario es un telescopio a través del cual divisamos el basto panorama de la eternidad y vemos el amor de Dios irrumpir dentro de la Historia humana”, dijo M. L. King en uno de sus sermones.

Las Confusas Religiones 02

Dios se hizo hombre entre oprimidos, y los jerarcas religiosos indujeron el Imperio a asesinarlo (esto quiere decir que los propios dirigentes judíos eran todavía peores, más maliciosos, que los ocupantes).

Toda esta historia es fácil de comprender para los vencidos…si buscan justicia de todo corazón. El Calvario es la solidaridad de Dios con el hombre. Entre tantos y tantos “dioses” es el único que pasó por el tubo, Creador hecho criatura. Más allá de las ideologías que dicen que quieren cambiar el mundo o la sociedad –corruptas por naturaleza, y sólo parcialmente cambiables desde un profundo cambio de las raíces espirituales… El placer o la religión son superficiales. El gozo y el Espíritu son profundos, revulsivos, libres y insondables. Más allá de las risibles y frívolas superficialidades humanistas (ingenuamente, cómodamente antropocéntricas y demagógicamente triomfalistas) sólo queda el Camino, Cristo, una transfiguración más allá de la mente racionalista (que no racional). “Cantaba el pájaro en el vergel de su Amado. Vino el Amigo, quien dijo al pájaro: -Si no nos entendemos por el lenguaje, entendámonos por Amor; porque en tu canto se presenta a mis ojos mi Amado” (Ramon Llull). La fe dice lo que no llega a decir la razón, sin desdecir lo contrario. “Creo para comprender, y comprendo para creer mejor”. “Si la cosa creída es increíble, también es increíble que lo increíble pueda ser creído” (Agustin de Hipona). Cuando la fe se hace ciega y fanática, se suicida, pues se vuelve flor del mal y opio religioso. “La fe es una función del corazón y debe mantenerse con la razón. La una y la otra no se contradicen, como muchos creen. Cuanto más intensa es la fe, más aguda es la razón. Cuando la fe se vuelve ciega, muere” (Mahatma Gandhi) “Lo contrario de la fe no es la razón, sino la superstición” (Vittorio Messori). “La ciencia sin religión está coja. La religión sin la ciencia es ciega” “La mística es la fuente de cualquier ciencia de verdad” (Albert Einstein)

Los pueblos expansivos que van a la victoria tienen fe, la razón les viene contrapesada y refrescada por el fe: la fe no contradice la razón, sinó que le da alas y futuro, capacidad de expresión y de emoción; igual como la razón es una útil herramienta por comprender la realidad.

Sin la energía y el coraje de la fe, la razón sola se ha demostrado repetidamente obtusa, inútil y estéril.
En realidad sólo tenemos permiso para ser fanáticos…del amor. “Cuando hay amor, la acción es siempre correcta, en todas las circunstancias. Y cuando existe esta calidad del amor, hay compasión. La compasión implica pasión por todo” (Krishnamurti, 1895-1986).

Hartura social

HARTURA SOCIAL

JOSÉ IGNACIO GONZÁLEZ FAUS
A mis hermanos obispos

Este verano, algunas actuaciones o palabras de la autoridad eclesiástica suscitaron dolor y queja en la opinión pública. Tanto, que alguien de vosotros llegó a hablar de un renacer del anticlericalismo y de persecución contra la Iglesia. No desconozco los ribetes sectarios de algunos anticlericalismos hispanos. Pero temo que lo que llamáis persecución no es más que la saturación y hartura de buena parte de la sociedad (tanto de no creyentes como de muchos cristianos) contra modos de actuar que nos son difíciles de entender.

Estas líneas intentan deciros, desde dentro y desde la fraternidad, lo que otras muchas voces dicen desde fuera y desde la desconsideración. He procurado contar hasta cien antes de hablar (y no cien segundos, sino cien días), para hacerlo con calma y sin resquemor. Quiero ser cristiano y serlo con la máxima fidelidad al Evangelio. Pero debo confesaros que la institución eclesiástica es la cruz de mi fe. En el corto espacio de que dispongo me gustaría deciros por qué.

1.No somos testigos del Dios Vivo sino de un pasado muerto. Como seguidores de Jesús parece que nuestra tarea debería ser: “Anunciar al hombre de hoy el Misterio más profundo, más santo y liberador de su existencia, que lo redime del miedo y de la autoalienación, y al que llamamos Dios… Mostrar al hombre de hoy el camino que conduce de forma creíble y concreta hacia la libertad de Dios”. En lugar de eso moralizamos precipitadamente contra todo lo que nos incomoda. Olvidamos que “la tradición sólo puede mantenerse allí donde se buscan honradamente nuevos caminos y medios de vida”. (Ambas citas y las demás que aparecen sin otra referencia en este artículo son de K. Rahner).

2. La imagen que damos de la Iglesia no es la de un “sacramento de salvación” (señal de que Dios se ha identificado gratuita y definitivamente con este mundo empecatado), sino la de una institutriz gruñona y provecta que, a base de riñas, trata de afirmarse a sí misma más que de educar.No pocas veces, y en cuanto a contenidos concretos, quizá estaría yo más cerca de vosotros que de la cultura en que me muevo. Pero lo que la sociedad adulta no soporta es ese tono de que nosotros somos los únicos buenos y todo lo demás es maldad. Por eso:

3.No damos en absoluto la sensación de amar de veras a este mundo, al que dice el Evangelio que Dios amó tanto que le envió a su Hijo, no para condenarlo sino para salvarlo. Por mal que esté, el objeto del amor de Dios es este mundo, no la Iglesia. Ésta debe ser sólo señal y cauce de ese amor; y no puede mirar al mundo como el campo del mal al que ella debe dirigir y controlar, o del que debe apartarse para vivir en otra órbita, pero siempre sin tener que aprender nada de él. “¿Por qué no nos atrevemos a decir con humildad y sosiego, variando un poco un dicho de Agustín: muchos que Dios tiene no los tiene la Iglesia, y muchos que tiene la Iglesia no los tiene Dios?”.

4. No podemos seguir creyendo que toda la sociedad es católica, salvo unas pocas voces estentóreas que, o bien niegan la fe o no la reconocen en las proclamas de la Institución, pero que son minorías despreciables (aunque magnificadas por los medios). Sin embargo: “La actitud de ciertos católicos, de tipo convencido, tieso y militante, tiene algo de primitivismo cultural, algo del carácter de la pequeña burguesía que se cierra en sí misma y se atrinchera en un gueto. Esos hombres se cierran y actúan como si en el mundo sólo existieran cristianos”. No es éste el mundo en que nos movemos, salvo para quienes no hayan superado aún el nacionalcatolicismo.

Por poner sólo dos ejemplos: sorprende vuestro reduccionismo de la fe cristiana a temas de moral sexual y a que la legislación civil refleje lo que consideráis lícito en este campo. En los evangelios apenas hay dos pasajes referidos a la moral sexual y son, por supuesto, exigentes como lo es todo el Evangelio. Pero la mirada de Jesús se dirigía mucho más al sufrimiento humano, a la enfermedad, a las opresiones realizadas en nombre de Dios o del Dinero, a la mujer marginada, a la posi-bilidad de la paz interior y a todas esas pequeñas conquistas de libertad que, cuando se dan, Jesús las leía como signos de que se está acercando el Reino de Dios. Mucho más duro es el Evangelio con los ricos, aunque esto no parece preocuparnos pastoralmente. Vuestras palabras se parecen más a las del romano Catón, que a las del judío Jesús, llamado El Cristo.

La enseñanza de la religión en la escuela es sin duda un problema por resolver. Pero entre los muchos amigos no creyentes que tengo, el 90% son fruto de aquellas clases de religión en la escuela franquista. Y esto me hace preguntarme: ¿es tan importante la obsesión por tener “grandes plataformas” cuando luego tenemos tan poco que decir desde ellas? Jesús enviaba a los suyos a predicar imponiendo una notable pobreza de medios, pero dando una gran riqueza de contenidos. Nosotros parece que nos empeñamos en evangelizar con riqueza de medios pero, hoy por hoy, con notable pobreza de contenidos.

Todos rezamos en el Breviario: “Ayuda con tu Gracia a los obispos de la Iglesia, para que con gozo y fervor sirvan a tu pueblo”. Ese servicio gozoso implica un gran amor a la libertad: pues, aunque los hombre abusemos tantas veces de ella, sólo lo que brota de una libertad total merece el nombre de auténtica bondad humana.

Y perdón por estas palabras. Pero creo estar dentro de la enseñanza eclesiástica y del Catecismo, que defienden la necesidad de la opinión pública y aun de la crítica en la Iglesia. Aunque luego, como venganza camuflada, seme busquen las cosquillas por otro lado.

Ciencia y Fe

CIENTIFICO VERSUS DEMAGOGO
(Hecho biográfico ocurrido en 1892)

Un señor de unos 70 años viajaba en el tren, teniendo a su lado a un joven universitario que leía su libro de Ciencias. El caballero, a su vez, leía un libro de portada negra. Fue cuando el joven percibió que se trataba de la Biblia y que estaba abierta en el Evangelio de Marcos.
Sin mucha ceremonia, el muchacho interrumpió la lectura del anciano y le preguntó:
– Señor, ¿usted todavía cree en ese libro lleno de fábulas y cuentos?
– Sí, mas no es un libro de cuentos, es la Palabra de Dios. ¿Estoy equivocado?
– Pero claro que lo está. Creo que usted señor debería estudiar Historia Universal. Vería que  la Revolución Francesa, ocurrida hace más de 100 años, mostró la miopía de la religión.
Solamente personas sin cultura todavía creen que Dios hizo el mundo en 6 días. Usted señor debería conocer un poco más lo que nuestros Científicos dicen de todo eso.
– Y… ¿es eso mismo lo que nuestros científicos dicen sobre la Biblia?
– Bien, como voy a bajar en la próxima estación, no tengo tiempo de explicarle, pero déjeme su tarjeta con su dirección para mandarle material científico por correo con la máxima urgencia.
El anciano entonces, con mucha paciencia, abrió cuidadosamente el bolsillo derecho de su bolso y le dio su tarjeta al muchacho. Cuando éste leyó lo que allí decía, salió cabizbajo, sintiéndose peor que una ameba.  En la tarjeta decía:
Profesor Doctor Louis Pasteur
Director General del Instituto de Investigaciones Científicas
Universidad Nacional de Francia

  • ‘Un poco de Ciencia nos aparta de Dios.
    Mucha, nos aproxima’.
    Dr. Louis Pasteur

Para saber mas , puedes estudiar un sencillo
curso on-line sobre el evangelio pica en el siguiente formulario

SENEFA RENEWAL 002

La Biblia vista como un libro científico

science bible

Física en la Biblia

Leo la Biblia como una magnífica catedral literaria. Me gustan sus metáforas: su mar que se divide, sus panes que se multiplican.

*Por Alberto Rojo.*
*06:52 | *
08.07.2008

Soy agnóstico. Leo la Biblia como una magnífica catedral literaria y no como la palabra de Dios. Me fascinan (lo que para mí son) sus metáforas, su Sol que se detiene, su mar que se divide, sus panes que se multiplican.

Con el tiempo fui anotando citas que quizá no sean metafóricas y que expresen el conocimiento científico del momento o que aludan de algún modo a la física. En el Apocalipsis 21:18, por ejemplo, la ciudad es de oro transparente. El oro, como todos los metales, refleja la luz y, por lo tanto, es opaco. Sin embargo, la luz puede penetrar un poco dentro del metal, de modo que una película de oro de unos cien átomos de espesor puede ser transparente.

En 1 Reyes 7:23, Salomón hace fundir un mar perfectamente redondo, de diez “codos” de diámetro y “a su alrededor un cordón de treinta codos”. Hoy sabemos que el cociente entre el perímetro y el diámetro de un círculo, el famoso “pi”, es un número cercano a 3, con infinitas cifras azarosas después de la coma (3,141592…). Reemplazarlo por 3, como en el Antiguo Testamento, puede ser una aproximación práctica útil, pero claro, tiene su error y hay quienes atacan a la Biblia por esta imprecisión.

En Mateo 16:2 Jesús dice, con cierta validez científica, “Cuando anochece decís ‘Hará buen tiempo porque el cielo está rojo'”. Por un lado, en latitudes intermedias, las tormentas (en general, no siempre) van de oeste a este. Por otro, debido a la dispersión de la luz en la atmósfera, el sol se ve rojo en los atardeceres. El cielo será rojo en el atardecer si hay nubes al este, y si hay nubes al este la tormenta se está yendo: habrá buen tiempo.

Le comenté mi lista a Donald Page, físico católico de la Universidad de Alberta en Canadá, autor de trabajos conocidos en coautoría con el mítico Stephen Hawking (Donald aparece en la película sobre La Breve Historia del Tiempo). Conocía mis ejemplos. De inmediato mencionó Efesios 3:18, donde se habla de “la anchura, la longitud, la profundidad y la altura” (¡cuatro dimensiones! ) del amor de Cristo, lo que podría tomarse como una indicación de un espacio-tiempo, aunque Pablo bien podría estar enfatizando el amor de Cristo agregando una dimensión más que el espacio sin tener en mente al tiempo como la cuarta.

Sobre los ataques a la Biblia por “pi=3”, Page puntualiza que el cociente entre el perímetro y el diámetro de un círculo es 3.1415… sólo cuando el círculo está dibujado en un plano. Pero en una superficie curva (o en un espacio curvo) la cosa no es así: para ir de un punto de un círculo trazado en la Tierra (un paralelo digamos) a su centro (el polo norte) el camino más directo (el radio) es por un meridiano, y se recorre una distancia mayor al radio del mismo círculo en un plano. ¿Se refiere la Biblia a un mar en un espacio curvo? Dudoso, pero “matemáticamente” posible.

En Eclesiastés 1:7 también parecería haber algo de física: “Todos los ríos van al mar, pero el mar no se llena. Al lugar de donde los ríos vinieron, allí vuelven para correr de nuevo”. Un mar que no se llena ante el flujo constante de los ríos sugiere una comprensión del ciclo del agua; la lluvia era obviamente conocida y la evaporación era algo seguramente observado en vasijas de agua, de modo que la cita insinuaría que el agua evaporada vuelve en forma de lluvia. Desconozco si sabían que el agua evaporada no “desaparece” sino que sigue existiendo, pero la alusión es llamativa.

Y por último, el principio. De acuerdo con los modelos aceptados hoy, el Universo tuvo un comienzo, el así llamado “Big-Bang”, que ocurrió al menos hace 10.000.000.000 <http://10.0. 0.0/> de años. El hecho de que hubo un comienzo, de que el mundo no existió siempre, es compatible con la Biblia.
Lo conversé con Page. Para él, “La tierra estaba desordenada y vacía” de Génesis 1:2 podría interpretarse como el “pre-espacio” sin geometría de las teorías actuales de gravedad y cosmología cuántica. Y el “Sea la luz” de Génesis 1:3 con la formación del fondo de microondas cósmico (una de las evidencias del Big Bang) . Y que los astros “sirvan de señales para las estaciones, los días y los años” de Génesis 1:14 como una ilustración que el tiempo está mal
definido en la gravedad cuántica y está dado sólo por el movimiento de entidades físicas (sin movimiento de objetos no hay sentido del tiempo).
Esto quizá sea estirar demasiado las cosas al leer un texto antiguo con los anteojos de la ciencia actual, y el mismo Page es escéptico de sus enunciados.

De cualquier modo, a veces al leerla me olvido de mis dogmas y me entrego a la posibilidad de que sea la obra de una genialidad poética sobrenatural.

SENEFA RENEWAL 002

¿Existe conflicto entre Ciencia y Fe?

how-whyeinstein

Mientras que para la Iglesia Católica no existe motivo alguno para un conflicto entre fe y ciencia, existen muchos científicos que se han empeñado en señalar la imposibilidad de entablar un diálogo sano entre ambas. Un estudio publicado en Estados Unidos mostraría que el problema no sería por causa de la fe ni de la ciencia, sino más bien de algunos científicos, quienes en su mayoría rechazan el dato revelado y se declaran ateos& con sus consecuentes prejuicios y vicios metodológicos.

El Informe
El informe elaborado por los historiadores Edward Larson de la Universidad de Georgia y Larry Witham del Instituto Discovery de Seattle, reveló que sólo el 40 por ciento de los científicos en Estados Unidos cree en un ser supremo y en la existencia de una vida después de la vida, mientras que la mayoría rechaza la sola posibilidad de la existencia de un ser trascendente. Así, según el informe, el 45 por ciento de científicos encuestados niega la existencia de Dios y se declara atea, mientras que un 15 por ciento de “indecisos” se declara agnóstico.

Siguiendo a Leuba
Las cifras, publicadas en la revista científica Nature, coincidieron sorprendentemente con unas presentadas por el investigador James Leuba, hace más de ocho décadas, en 1916. Tal como lo hiciera Leuba a principios de siglo, los dos historiadores realizaron encuestas a 1.000 personas elegidas del American Men and Women of Science, que consigna una relación general de los científicos norteamericanos.

Las cifras
Los científicos respondieron a preguntas acerca de si creían en la existencia de un Dios que responde a las plegarias, en la inmortalidad del hombre, o en la vida después de la muerte. Sorprendentemente los resultados coincidieron con los de Leuba: la mayoría de científicos se proclama abiertamente ateo y niega las verdades fundamentales de la fe. En efecto, en ambas encuestas, cerca del 45 por ciento se declaran “ateo” y el 15 por ciento “agnósticos”.
La única diferencia entre la investigación de principios de siglo y la de Larson y Witham está en la distribución de los creyentes en las diferentes disciplinas. Así, mientras que en 1916 los más escépticos frente a la existencia de Dios fueron los biólogos con un 69,5 por ciento; en el reporte de Larson y Witham, la mayoría atea se ubicó entre los físicos y astrónomos.

Prejuicios
De este modo, mientras que la gran mayoría de los norteamericanos se reconoce creyente, en el ambiente científico domina el escepticismo. Así, el trabajo de Larson y Witham vendría a comprobar una vez más el hecho de que muchos científicos tienen ya prejuicios acerca de algunas verdades que enseña la fe tales como la creación, la vida después de la vida o la existencia de Dios, sobre las cuales la ciencia no tiene competencia.
Una muestra de la existencia de este tipo de prejuicios es un episodio producido en Australia y que raya con lo tragicómico. Recientemente un geólogo australiano demandó judicialmente a una compañía que elabora y provee material educativo cuyos contenidos presentan la creación como hecho histórico. En efecto, la institución Creation Science Foundation enfrentó un juicio porque un profesor de geología de la Universidad de Melbourne, Ian Plimer, cree que hablar de la creación como un hecho es simplemente “anticientífico”. La fundación científica demandada ha afirmado no tener ningún problema en someter el tema al examen de una entidad científica “neutral” que demuestre la veracidad de sus afirmaciones en el plano meramente científico. El problema ahora será encontrar una institución auténticamente neutral, ya que para muchos científicos lo “neutral” es justamente la incredulidad, mientras que la fe es una “distorsión”.

Vicio metodológico
Científicos cercanos a la Creation Science Foundation señalan que “la radicalidad del punto de partida ateo revela prejuicios que pueden distorsionar el propio trabajo científico” y destacan que “el informe de Larson y Witham es otro botón de muestra de cómo los científicos suelen adoptar el ateísmo como una postura natural del quehacer científico, cuando en realidad es un vicio de método que ha llevado a desarrollar la ciencia en términos materialistas a lo largo de este siglo”.

— ENLACES RELACIONADOS —

Constantino y los herodianos

Constantinismo, o la continuación de Herodes

Al servicio del Imperio, la abominación de juntar la sangre de la espada con el altar.
El punto de viraje para esta nueva religión en el Imperio Romano fue el año 313 E.C., la fecha de la supuesta conversión del emperador Constantino al “cristianismo”. ¿Cómo tuvo lugar esta conversión?
En 306 E.C., Constantino sucedió a su padre, y con el tiempo, llegó a gobernar el Imperio Romano junto con Licinio. En Constantino influyó la devoción de su madre al cristianismo y su propia creencia de que había recibido protección divina. Antes de entrar en una batalla cerca de Roma en el puente Silvio en 312 E.C., alegó que se le dijo en un sueño que pintara un monograma “cristiano” – las letras griegas rho, las primeras dos letras del nombre de Cristo en griego – en los escudos de sus soldados. Con este ‘talismán sagrado’, las fuerzas de Constantino derrotaron a su enemigo Majencio.
Poco después de ganar la batalla, Constantino afirmó que se había hecho creyente, aunque no se bautizó sino hasta poco antes de su muerte unos 24 años después. Obtuvo el apoyo de los que afirmaban ser cristianos en su imperio por “adoptar [las letras griegas] Rho [Arte: caracteres griegos] como su emblema […] Sin embargo, el Rho ya se había usado como ligadura [unión de letras] tanto en contextos paganos como cristianos” (The Crucible of Christianity, preparado por Arnold Toynbee).
El resultado de esto fue que se colocaron los cimientos de la cristiandad. Como escribió el locutor británico Malcolm Muggeridge en su libro The End of Christendom (El fin de la cristiandad): “La cristiandad empezó con el emperador Constantino”. Sin embargo, este hombre también hizo este comentario perspicaz:
“Hasta se pudiera decir que Cristo mismo abolió la cristiandad antes de que esta empezara cuando declaró que su reino no era de este mundo… una de sus declaraciones más trascendentes e importantes”. Y una que ha sido extensamente pasada por alto por los gobernantes religiosos y políticos de la cristiandad. (Juan 18:36).
Con el apoyo de Constantino la religión de la cristiandad llegó a ser oficialmente la religión estatal de Roma. Elaine Pagels, profesora de religión explica: “Los obispos cristianos, a quienes antes se arrestaba y ejecutaba ahora eran eximidos del pago de impuestos, recibían regalos del tesoro imperial, y adquirían prestigio y hasta influencia en la corte; sus iglesias obtuvieron nueva riqueza, poder y prominencia”. Se habían hecho amigos del emperador, amigos del mundo romano. (Santiago 4:4)

ciutat romana_410a0087957_23431511

Constantino y la Unidad del Imperio
¿Por qué fue tan significativa la “conversión” de Constantino? Porque como emperador él ejerció vigorosa influencia en los asuntos de la iglesia “cristiana”, que estaba dividida en cuanto a doctrina, y él quería unidad en su imperio. En aquel tiempo los obispos de habla griega y los de habla latina estaban envueltos en un debate sobre “la relación entre la ‘Palabra’ o el ‘Hijo de Dios’ que había sido encarnado en Jesús, y ‘Dios’ mismo, ahora llamado ‘Padre’, puesto que por lo general su nombre, Yaweh, había sido olvidado”. (The Columbia History of the Wordl [Historia universal Columbia]). Algunos favorecían el punto de vista bíblico que indicaba que Cristo, el Logós, había sido creado y por lo tanto estaba subordinado al Padre. (Mateo 24:36; Juan 14:28; 1 Corintios 15:25-28). Entre estos estaba Arrio, un sacerdote de Alejandría, Egipto.

Herodianos modernos
Actualmente (y desde hace muchos siglos) los agentes del constantinismo o herodianos, los servidores de César o Leviathan, están infiltrados en las iglesias, ocupando cargos relevantes, “para espiar nuestra libertad en Cristo”. Juntan la espada y el altar en una abominación, mezclando la pureza de la fe con los crímenes de los Estados.
Estos corruptos son hijos del Diablo y hay que ignorarlos y apartarlos y, en caso contrario, “salir fuera del campamento, llevando el vituperio de Cristo”. Para no contaminarnos con sus fornicaciones con el Poder, que pertenece al Príncipe de este mundo, el Diablo.

map.constantine-330