Todas las entradas por Administrador

La salvació en Jesucrist

LA SALVACIÓ EN JESUCRIST

 

EN QUÈ CONSISTEIX LA SALVACIÓ?:

-DÉU

  • “Jesús, a qui jo reconec com al meu Redemptor no podrà ser inferior a Déu” (Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “Ha estat la ferma creença de l’Església des dels dies dels apòstols que Déu no sols ha estat manifestat en Crist sinó que ha estat manifestat com Crist” (“That Incredible Christian”, d’Aiden Wilson Tozer, 1897-1963, destacat pastor protestant nordamericà).
  • “L’Església primitiva lluitava en la batalla cristològica perquè creia que l’Evangeli mateix hi era en joc. Totalment d’acord. La divinitat de Jesús no és un innecessari extra que no tingui cap importància per a la nostra salvació. Al contrari, la nostra salvació en depèn. Podem ser salvats sols per Déu Mateix” (“Christianity Today / Cristianisme Avui” 4.1.74, Dr. K. Runia, teòleg).
  • “El metge cura i Déu salva” (Dita catalana).
  • “Estretament relacionat amb el seu èmfasi sobre l’esclavatge de la voluntat està l’èmfasi de Luter sobre la predestinació, un tema del qual s’ocupa més a bastament al seu llibre escrit com a resposta a l’atac d’Erasme. Deixa a banda l’enfocament escolàstic del tema i fa de Pau el seu punt de partida. Per a Pau era aqueix un tema de conhort, servat sempre dins el marc de la promesa de Déu i del compliment de la seva fita evangèlica. Per a Luter era un aspecte de la gràcia de Déu, un corol·lari de l’Evangeli, proposat i pensat per Déu per a l’home. Era la salvaguarda perfecta front a qualsevol mena de religió d’obres o de comerç-amb-els-mèrits; era…el teocenetrisme de l’Evangeli front a l’antropocentrisme de la religió, preservava l’objectivitat del regal d’un de Déu de gràcia, i salvava l’home de la subjectivitat de la pròpia justificació per les obres, mèrits i creença en la seva honestedat de base” (“Luter”, 1968, James Atkinson).
  • “Sóc Seu per compra i sóc Seu per conquesta; sóc d’Ell per donació i sóc d’Ell per elecció; sóc Seu per acord i sóc Seu per matrimoni; sóc totalment d’Ell; sóc perculiarment d’Ell; sóc universalment d’Ell; sóc eternamenat d’Ell. Una volta vaig ser un esclau però ara sóc un fill; una vegada vaig ser fill de la ira, un hereu de l’infern, però ara sóc un hereu del cel; una volta vaig ser un servent encadenat per Satanàs però ara sóc home lliure de Déu; una vegada em trobava sota l’esperit d’esclavatge però ara estic sota l’esperit d’adopció que em precinta en la remissió dels meus pecats, en la justificació de la meva persona i en la salvació de la meva ànima” (Thomas Brooks, 1608–1680, autor purità anglès).
  • “Ja que s’empara en mi, Jo el salvaré,
    el protegiré perquè coneix el meu nom.
    Sempre que m’invoqui, l’escoltaré,
    estaré vora d’ell en els perills,
    el salvaré i l’ompliré de glòria;
    saciaré el seu desig de llarga vida,
    li mostraré la meva salvació” (Psalms 91:14-16, els psalms generalment són de ca. 1000 a. C.).
  • “Vet aquí una dita digna de confiança que mereix una acceptació completa: Jesucrist va venir al món per salvar els pecadors… Però per aquesta mateixa raó, em va ser concedida la misericòrdia perquè en mi … Jesucrist pogués mostrar la seva infinita paciència, com un exemple per tal que aquells que creuen en ell rebin la vida eterna. Per al rei etern, immortal, invisible, el Déu únic, sien l’honor i la glòria pels segles dels segles” (Jeffrey Dahmer, assassí en sèrie convicte, en un al·legat a la cort de Milwaukee, Wisconsin, EUA, el 17·2·1992).

-ESPERIT SANT

  • “Ens ha salvat no per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor, mitjançant el bany regenerador i el poder renovador de l’Esperit Sant” (Lletra de Pau a Titus, 3:5, ca. 65).
  • “Quan Déu treballa en nosaltres, la nostra voluntat, en ésser canviada i dolçament inspirada per l’Esperit de Déu, el nostre desig i els nostres actes, no actuen per obligació, sinó per pròpia responsabilitat” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).
  • “Totes les vegades que diem: ‘Crec en l’Esperit Sant’, volem dir que creiem que hi ha un Déu viu capaç i disposat a introduir-se dins la personalitat humana i canviar-la” (“Cristianisme Senzill”, 1954, de John Bertram Phillips, 1906-1982, escriptor, clergue i traductor bíblic anglès).
  • “Crist fou qui em donà esperança, la qual és ell mateix (i) es revelà a si mateix en mi, i em donà el seu esperit i la seva gràcia, que jo trobí suficient… ell fou qui s’obrí a mi quan jo callava i no tenia ni esperança ni fe” (“The Journal of George Fox”, fundador anglès de la Societat d’Amics –quàquers- nat a Drayton-in-the-clay, ara Fenny Drayton, Leicestershire, 7·1624, mort a Londres, 13·1·1691).
  • “Així que veiem el Senyor Jesús a la creu, sabem que els nostres pecats són perdonats, i tan aviat com veiem el Senyor Jesús en el tron, sabem que l’Esperit Sant ha estat vessat sobre nosaltres” (Watchman Nee 倪柝声, Ni Tuosheng, 1903-1972, líder i autor cristià xinès, empresonat 20 anys pels comunistes xinesos).
  • “No és la tempesta ni el terratrèmol ni el foc, sinó la veu encara petita de l’Esperit la que continua el treball gloriós de salvar ànimes” (Robert Murray McCheyne, 1815-1843, predicador escocès).

           R. M. McCHEYNE                                  JOAN CALVÍ

-ESPERIT SANT I BÍBLIA

  • “Desitgeu, com a nadons, la llet espiritual no adulterada per tal que creixeu per ella per a la salvació” (1ª Pere 2: 2).
  • “Les Escriptures seran al capdavall suficients per a un coneixement de la salvació de Déu sols quan es funda la seva certesa a la persuasió interior de l’Esperit Sant. En efecte, aquests testimonis humans que existeixen per confirmar-ho no seran vans si, com a ajuts secundaris a la nostra feblesa, segueixen aquell Cap i Testimoni més alt. Però els qui desitgen provar als incrèduls que les Escriptures són la Paraula de Déu estan actuant de manera ximple, perquè això sols per fe pot ser conegut” (Joan Calví, 1509-1564, teòleg francès de la Reforma, fundador d’un dels principals corrents protestants).
  • “Però apecheîn té un ús encara més tècnic. Era la paraula tècnica que es va utilitzar per “rebuts d’un compte” que havia estat pagat en la seva totalitat” (Referència al terme emprat per a la salvació de Crist, a “N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès, presentador televisiu i ministre de l’Església d’Escòcia).
  • “Qüestió 4: En què mostren les Escriptures que són la Paraula de Déu?
    Resposta: Les Escriptures es manifesten per a ser la paraula de Déu, per llur majestat i puresa; pel consentiment de totes les parts, i l’abast de la totalitat, que ha de donar tota la glòria a Déu; per la seva llum i poder de convèncer i convertir pecadors, per consolar i edificar els creients en la salvació: però l’Esperit de Déu porta el testimoni a través de les Escriptures al cor de l’home, perquè són les úniques que poden persuadir plenament que són la mateixa paraula de Déu” (“Westminster Larger Catechism / Catecisme Major de Westminster”).

-CRIST I FE

la sang vessada per Crist a la creu té poder de salvació sobre tota persona que hi cregui. Es a dir que cregui en Déu encarnat i autosacrificat per la nostra redempció.
No es tracta d’un acte de màgia, sinó de perdó espiritual per la gràcia (misericòrdia) de Déu. Es gratis, no depèn de cap ritual humà sinó de les promeses contingudes a la Paraula de Déu.
Ara bé: l’actitud de la persona ha de ser sincera, de fe i de penediment per tot allò dolent que hagi fet en la vida (segons els 10 manaments). La mera verbalització no és suficient. Els pecats perdonats poden ser immensos, però l’actitud de penediment i esmena ha de ser sincerA.

  • “Joan Baptista, a Joan 1, diu: “Mireu l’anyell de Déu, que lleva els pecats del món” (Jn. 1:29). Els lleva, vol dir que no són els mèrits de les nostres obres els qui els lleven. Crist, en Joan 10, diu: “He vingut perquè els homes tinguin la vida, i perquè la tinguin en abundància” (Jn 10:10). I en Joan 5: “En veritat us dic, qui creu en mi te la vida eterna” (Jn. 5:14)” (“Breu instrucció cristiana i altres escrits”, 1522-1523, de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “Però hem de tenir en compte que tot això és obra de Déu en nosaltres, fides implicita, que només té a veure amb el cor; està dins el cor i no té per què demostrar res a ningú; només té a veure amb Déu i amb la seva obra en el cor. Just a l’instant en què hom se sent i experimenta tan miserable, li és predicada al cor la gràcia i el perdó dels pecats i amb certesa infal·lible, sense por del contrari, sense temor que pogués fallar. I l’home, tot de cop, ressorgeix de la més profunda tristesa i consternació cap a una tranquil·litat i joia benaurades, i al mateix temps cap a un agraïment i reconeixement vers aquell qui va morir per la seva ànima, que li va conquerir la vida eterna amb la seva sang…” (“Quart Discurs”, 1746, Nikolaus Ludwig von Zinzendorf, 1700–1760, reformador social i bisbe de l’Església Morava).
  • “No és pas, parlant estrictament, ni tan sols la fe en Crist allò que salva, sinó Crist qui salva a través de la fe. El poder de salvar resideix exclusivament, no pas en l’acte de fe o en l’actitud de fe o la natura de la fe, sinó en l’objecte de la fe” (Dr. Benjamin Breckenridge Warfield, 1851-1921, catedràtic de Princenton i mestre presbiterià de Kentucky).

              B. B. WARFIELD                                A. E. MCGRATH

  • “Som justificats propter Christum per fidem –ço és, a compte del Crist, a través de la fe. La base de la decisió de Déu per a col·locar-nos en la relació correcta amb Ell resideix en el mateix Crist. Som justificats a compte de la Seva obediència durant Sa vida i la Seva mort a la creu. És a causa d’ell, i no per alguna cosa que hàgim fet o el que farem, que hem estat justificats per a Déu. Però el mitjà per a ser justificats és la fe. La fe és com un canal a través del qual els beneficis del Crist flueixen a nosaltres… ambdós la base externa i els mitjans interns de l’apropiació de la justificació han estat donats per Déu. La fe no és res que puguem atènyer; és un acte realitzat en nosaltres per Déu” (Alister E. McGrath, *1953, bioquímic, professor a Oxford i teòleg anglicà nordirlandès).
  • “El cristià no és algú que ha recorregut tot el camí amb Crist. Cap de nosaltres no ho ha fet. El cristià és aquell que ha trobat el camí correcte” (Charles Livingstone Allen, 1913–2005, ministre i pastor metodista de Georgia, EEUU).

-CRIST
Segons les Escriptures

  • “I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu” (Evangeli de Joan 3:15-17).
  • “Li diu Jesús: -Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això? Ella li respon: -Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món” (Evangeli de Joan 11:25-27, ca. 69-90 d. C.).
  • “Nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, lliurat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos” (Lletra de Pau als Romans 4:24-25, ca. 58 de Corint estant). “Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs” (Romans, 10:9, ca. 58).
  • “A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: -És un fantasma!
    I es posaren a cridar de por.
    Però de seguida Jesús els digué: -Coratge! Sóc jo. No tingueu por!
    Pere li contestà: -Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua.
    Jesús li digué: -Vine.
    Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: -Senyor, salva’m!
    A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: -Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Evangeli de Mateu 14:25-31, Mateu de Cafarnaüm, s. I, apòstol i evangelista galileu).
  • “Jesús ens “salva” del pecat (sôzein) (Mat.1.21). Estem en la posició de les persones que han menester de ser rescatades i el rescat fou dur a terme per Jesús a costa de sa pròpia vida” “Mesitês” vol dir “patrocinador”, “fiador”, “garant”, “una garantia”. Un home que es fiava per l’aspecte d’una altra persona a la cort es deia així. Però aquest mot s’utilitza especialment per a una garantia o oferir fiança per un deute. Si un home desitjava demanar prestat a un banc, havia de trobar algú que es en fos el garant un mesitês. El mesitês era un home que estava disposat a pagar el deute del seu amic. Jesús és el mesitês que es va oferir bonament pel nostre deute amb Déu.
    “El cristià no ha de menester de cap mitjancer angèlic ni humà. Crist és per a ell el nexe d’unió amb Déu” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès).

Segons els Pares de l’Església

  • “Ireneu descriu Jesús per tant, hominibus ostendens deum, deo autem exhibens hominem, és a dir, com mostrar Déu als homes i com exposar els homes a Déu” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès).
  • “Cap dels amants, ni un, per foll que sia, crema així d’amor per l’estimada com Déu per la salvació de les nostres ànimes. “Ni que hagi de ser escopit -diu-, ni que hagi de ser colpejat, ni que hagi de pujar a la creu, no em negaré a ser crucificat per haver l’esposa”” (“Catequesis Baptismals”, de St. Joan Crisòstom, 345?-407, Pare de l’Església grega).
  • “L’abbà Pior contestà als Pares: «El sac on hi ha molta arena són les meves faltes, que són moltes i les he deixades al meu darrere, ja que no m’esforç a plorar per elles. I vet aquí que el paneret que porto davant meu són els pecats del meu germà, i d’ells em preocup jutjant-lo. Però no és això el que s’ha de fer, sinó que més aviat haig de portar els meus pecats davant meu, haig de pensar-hi, i haig de demanar a Déu que me’ls perdoni» Quan van sentir això, els Pares digueren: «Veritablement aquest és el camí de la salvació» (Pior, 3)” (“Apotegmes dels Pares del Desert”, 9.9).
  • “Vós sou misericordiós, Senyor, i voleu salvar-me. Jo sóc incapaç d’escapar de les mans dels enemics sense el vostre ajut” (Isaïes l’Anacoreta, s. IV-V, Scete, Egipte, a “La guarda de l’intel·lecte”).

Segons els nostres autors medievals

  • “I volgué suportar la càrrega per tots encara que ell no ho necessitava, ja que ell era just i innocent i sense pecat, però nosaltres érem pecadors i no érem capaços de suportar aquesta càrrega, per això la volgué portar per tots nosaltres. Mireu com era de just el preu que pagà per la infinita i incomparable glòria de tots els creients i obedients, perquè valia més una gota de la seva santa i preuada sang o qualsevol dolor seu, per menut que fóra. I si es pesàs en la balança de la justícia de Déu, considerant l’excel·lència de Jesucrist i la caritat que tingué a l’hora de salvar-nos, pesaria més que tots els pecats que hi ha hagut, que hi haurà o que hi podria haver; o més que tots els diables o tots els pecadors que existeixen. Aquest és el preu, que val més la redempció de l’ofensa feta a Déu pels nostres pecats. I si ens haguera redimit d’una altra manera, no es mostraria tan bé la justícia com ho mostrà d’aquesta Jesucrist, Déu i home, el qual la patí pels pecadors” “I mireu que no tan solament a causa de la santa i sagrada passió de Jesucrist i a causa de la seva mort obtenim la redempció dels nostres pecats, sinó que obtenim també l’adoctrinament de totes les bones virtuts…” (St. Vicent Ferrer, 1350-1419, frare dominic i predicador valencià internacional).
  • “Oh banc segur en qui lo preu se paga
    Del crim d’Adam i del món pecador,
    i pont del pal on lo gran Salvador,
    Penant lo cos, la deïtat amaga!
    Armes reals e divinal bandera,
    Esforç dels trists e devot estendard,
    Feu mos desigs segur aquella part
    Que fins a Déu demostra la carrera.
    Host d’amargor i forn en se va coure
    La carn del Just per amor immortal,
    Estret congreny on la part animal
    Del Rei dels reis morint se va recloure.
    Oh, mirall clar on l’ànima devota
    Lo bell semblant remira netament,
    Hort de dolç fruit, on lo ver penident,
    Sec per pecats, dins poc espai rebrota!
    Llit dolorós i cambra tribulada,
    I dels perduts molt piadós retret,
    Amagatall on pot estar secret
    Lo qui per crims té l’arma condemnada…” (“Obra devota de la Creu, feta a requesta de la senyora de mossèn Blanes”, Pero Martines, aragonès constitucionalista sentenciat a mort per la mare de Ferran el Catòlic, Mallorca, 1463, per participar en el bàndol antimonàrquic en la Guerra Civil Catalana).

  • “-¡Oh Senyor meu Jesucrist, qui volguist pendre mort e passió en l’arbre de la veracreu, per rembre natura humana, e a mi, pecadora! Te suplic que en vulles obrir los teus tresors donant-me una gota de les tues dolors, la qual me faça plànyer en general totes les injúries que jo, pecadora, contra tu he comeses en aquest present món. E suplic-te, Senyor, que em vulles donar dolor e compassió en lo meu cor, la qual me faça planyer les afliccions e penes les quals per mi, pecadora, volguist passar e sostenir. E faç-te infinides gràcies com me fas morir en hàbit e llei crestiana. E em penit de bon cor e de bona voluntat de tots los pecats e defalliments que he fets contra lo meu Creador e Senyor e contra mon proïsme.E atorg e confés que jamés no he viscut ni despès lo meu temps així com deguera, e tinc voluntat d`esmenar e de mudar en bé la mia vida, si Déu me donàs espai que vixqués. E crec que negú no pot ésser salvat sinó per los mèrits de la sacratíssima mort e passió de Jesucrist, e crec que per mi a salvar, e per rembre tot l`humanal llinatge del poder del diable, és mort lo Fill de Déu penjant en la creu, e faç-li llaors e gràcies dels grans beneficis que d’ell he rebuts en tota la mia vida. Senyor meu, la mort preciosa del meu senyor Jesucrist pos entre mi e los meus pecats, e entre tu e lo teu juí; en altra manera no vull entrar en juí ab tu. Senyor meu, la mort preciosa del meu senyor Jesucrist pos entre mi e la tua ira. Pare meu e Senyor, en les tues mans precioses coman lo meu esperit, car tu has remuda a mi, qui est Senyor de pietat e ple de molta misericòrdia. Senyor meu gloriós, tu has trencats e solts los meus lligams, emperò per amor d`açó a tu sacrificaré hòstia de llaor, e lo teu sant nom imvocaré; aquell de tot mon cor reclam, e la sua ajuda deman. E vaig-me`n en nom del Pare, qui m`ha creada a imatge e semblança sua, e en nom de Jesucrist, fill de Déu viu, qui per mi a rembre del poder del diable ha sofert cruel mort e passió, e en nom del Sant Esperit, qui en mi és escampat. E en nom del sants àngels e arcàngels, trons e dominacions, principats e potestats, e en nom dels sants patriarques e profetes, apòstols, màrtirs e confessors, monges, vèrgens e viudes e continents, e de tots los sants e santes de paradís. Hui sia lo meu lloc en repòs e en pau, e la mia habitació sia hui alt en la ciutat gloriosa de paradís. ¡Oh Déu misericordiós, clement e piadós, que segons la multitud de les tues misericòrdies deleis los pecats dels penidents, e lleves per vènia e perdó les culpes dels crims passats! Atén e guarda benignament sobre mi, pecadora serventa tua, e açó per mèrits e pregàries de tots los sants benaventurats. Senyor, oges a mi, pecadora, qui ab confessió entrega, e ab tot mon cor demane a tu remissió de tots mos pecats. Renovella en mi, Pare molt poderós, tot ço que en mi per frevoltat de la carn és estat corromput e desitjat, e tot ço que per engan del diable és estat vençut e sobrat. Ajuny-me, Senyor, a unitat de la tua santa Església catòlica, e sia remuda de la tua santa redempció. Hages mercè, Senyor, dels gemecs de mi, serventa tua, qui no he haguda confiança en altra cosa sinó en la tua pietat e misericòrdia. Delliura, Senyor, la mia ànima així com delliurist Noè del diluvi de les aigües; així delliura, Senyor, la mia ànima. Així com delliurist Elies e Enoc de la mort comuna del món, així vulles delliurar la mia ànima de tots los perills d`infern, e de tots los llaços, penes e turments d`aquell, e de llurs malvats habitadors. Delliura, Senyor, la mia ànima així com delliurist Isac del sacrifici e del coltell que Abram, son pare, tenia en les mans; e Lot, de la destrucció de Sodoma e de Gomorra; e Moisès, de la mà de Faraó, rei d’Egipte. Delliura, Senyor, la mia ànima així com delliurist Daniel del llaç dels lleons; e los tres infants Sidrac, Misac, Abdenago, del foc de la fornal; e a Judic, de la mà d’Holofernes; e Abram, del foc dels caldeus; e Job, de les sues passions; e Susanna, del fals crim; e David, rei, de la mà de Saül e de Golies, gigant; e Sant Pere e Sant Pau, apòstols, del carçre e dels lligams en què eren posats; e Santa Tecla, del cruels turments. Així et plàcia, Senyor, delliurar la mia ànima de tot perill infernal, e ab tu la faces alegrar alt en los goigs perpetual de paradís, en los qual se deliten les ànimes santes ara e per tostemps. E coman-te, gloriós Senyor, la mia ànima, e prec-te que no vulles menysprear-la, car per la salvació sua davallist del cel en la terra. E regoneix, Senyor, la tua creatura no per déus estranys creada, mas per tu sols, Déu viu e verdader, car no hi ha altre Déu sinó tu, ni no hi ha Déu qui puixa fer les tues obres. Alegra, gloriós Senyor, la mia ànima de la tua preciosa presència, e plàcia’t que no et recorden les mies iniquitats antigues, ni les follies les quals ha conmogudes la furor e fervor del seu mal desig. Car jastia, Senyor, que haja fallit e pecat, emperò lo Pare e lo Fill e el Sant Esperit he fermament confessat, e he tenguda ferma creença que tu est, e he adorat, lloat e glorificat a tu, qui est Déu totpoderós, e qui has fetes totes coses ab la tua sola paraula. Molt humilment te prec, Senyor meu, que no et recorden los pecats de la mia joventut, ne les mies ignoràncies, mas sies recordant de mi, pecadora, segons la tua gran misericòrdia. E en la glòria de la tua santa claredat sien-me obert los cels. A tu, Senyor meu gloriós, qui est Déu gran e poderós coman la mia ànima per tal que, morta al món, vixca ab tu, e dels pecats que he fets per frevoltat de la conversació humanal, tu, Senyor meu, me deneja ab la tua pietat e miserecòrdia. E coman, Senyor, en les tues sagrades mans lo meu esperit, per ço de lo príncep de tenebres no em puixa noure, mas tu, Senyor meu misericordiós, lo’n defèn, e en ta guarda lo pren. E rep, Senyor, la mia ànima, qui torna a tu, e vist-la de vestidura celetial, e abeura-la de la font de la vida eternal, per tal que entre los alegrants s’alegre, e entre los sabents sàpia, e entre los sants màrtirs corona reba, e entre los patriarques e profetes s’alegre, e entre los sants apòstols Jesucrist seguir puixa, e entre los sants àngels la claredat tua veja, e entre los edificis de paradís goig perpetual posseesca, e entre los querubins e serafins la majestat tua contemple. E rep, Senyor, l’ànima de la tua serventa, la qual del carçre d’aquest món te plau apellar, e delliura’m dels llaços e de les penes infernals. Senta, Senyor, la benaventurança del repòs del cel e de la llum eternal, e merite d’haver, ab los teus sants elets, vida e glòria perdurable. ¡Oh Déu complit de tota amor e bonea, al qual solament se pertany de perdonar, medecina de vida aprés la mort! Atorga’m, Senyor, que la mia ànima, llunyada e despullada dels vicis terrenals, sia col.locada entre la companyia per tu remuda. E coman-me a Déu, qui m’ha creada.
    E dient aquestes e semblant paraules, la Princesa reté l’esperit al seu Creador. E fon vista gran claredat d’àngels en la sua fi, qui se’n portaren la sua ànima ab la de Tirant, qui aquí era present en la sua fi, qui l’esperava” (“CDLXXVIII. Paraules de bé morir les quals dix la Princesa en la sua fi”, les paraules de Carmesina són, al capítol 478 del Tirant,  un exemple del concepte cristià calvinístic de penediment. Absoluta confiança en Jesu-Crist com l’únic Redemptor).

Segons autors més recents

El camí és Crist, per sobre les esglésies, religions, pensaments, sentiments, ritus o altres consideracions.

  • “Crist és també la bellesa i la imatge del Pare (He 1:3). Va deixar, però, que li escopissin, que es burlassin d’ell i que l’assassinassin tan lamentablement per tots nosaltres (Mat. 27:29), com digué Isaïes: “No tenia ni figura ni bellesa” (Is. 53:2). Ben certament es carregà les nostres culpes i malalties” (Is. 53:4).Ens procurà tal redempció que fins i tot els àngels se n’alegren de contemplar-la” (1 Pe. 1:12). Per nosaltres sucumbí al dolor i a la dissort, per tal d’aconseguir-nos la joia i el gaudi eterns” (Is. 53:5)” “…de la mateixa manera que ens hem de mantenir ferms en la fe i tots els nostres pecats ens seran perdonats per mitjà de Crist, encara que el diable i la carn ens posin a prova i amb el pecat ens incitin al desesper. I així com la negació pública de Pere no el va dur a la condemnació, de la mateixa manera tampoc cap pecat no ens pot menar a la condemnació, sinó tan sols la manca de fe. Aquí, però, diuen els veritables no cristians: “Jo crec fermament en Crist”, però no actuen en res com a cristians, amb la qual cosa es posa de manifest que no són cristians, perquè l’arbre es coneix pels seus fruits (Mt. 7:16-20). Fixa’t, per tant, per a entendre-ho millor: com s’ha demostrat sovint abans, aquell qui, havent reconegut la seva feblesa, ha confiat en la gràcia de Déu per Crist, aquest no pot viure sense l’amor de Déu. Qui no voldria estimar aquell que tan graciosament li ha llevat els pecats i que ha començat el primer a estimar-lo (1 Jn 4:19) i a atraure’l vers ell?” (“Breu instrucció cristiana i altres escrits”, 1522-1523, de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “I ell, si bé era lliure de culpa, va patir per nosaltres pecadors la mort i va pagar per nosaltres la justicia plenament perfecta de Déu, cosa que no hauria pogut acomplir satisfactòriament cap humà. Així ens ha merescut que puguem anar cap a Déu en virtut del seu do lliure i gratuït. Qui sent i creu això sense dubtar, será Salvat. Això és l’evangeli” (“Breu instrucció cristiana i altres escrits”, 1522 de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “La sang de Jesucrist pot cobrir una multitud de pecats, em sembla a mi” (Denis Diderot, 1713-1784, filòsof i escriptor francès).
  • “La realitat és que existeix només un etern “ara”, en el qual el vessament de la sang de Jesús en el Calvari és tan actual avui com ho va ser fa dos mil anys” (“Missatges d’un incomunicat”, d’en Richard Wurmbrand, 1909-2001, pastor protestant de llengua alemanya i origen jueu, màrtir a Romania, on passà 14 anys en presons d’isolament i sota tortures).
  • “Som incapaços per a cooperar en la nostra regeneració perquè hem de cooperar en l’obra del Calvari” (Iain Murray, escriptor evangèlic).
  • “Si la humanitat hagués estat capaç d’arribar a Déu a través d’altres vies, no hauria calgut la mort de Jesús. La seva mort demostra que no hi ha altres vies i per tant cap sistema religiós no pot conduir els homes al coneixement del veritable Déu” (“Answers to Tough Questions skeptics ask about the Christian faith / Respostes a les qüestions espinoses dels escèptics sobre la fe cristiana”, de Josh MacDowell i Don Stewart).
  • “Efectivament, és més important de saber què va fer Déu a Israel i al seu fill Jesucrist, que no pas reflexionar què vol Déu de mi avui. La mort de Jesucrist és més important que la meva mort, i la seva resurrecció és l’única raó de la meva esperança en la resurrecció del darrer dia. La nostra salvació està “fora de nosaltres” (extra nos), no pas en la història de ma vida que la puc trobar sinó sols en la història de Jesucrist. Sols qui es deixa trobar en Jesucrist, en la seva encarnació, en la seva creu i en la seva resurrecció, aquest està en Déu i Déu en ell” (“Viure en Comunitat”, 1937, a Finkenwalde, de Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor evangèlic de l’Església confessant de la resistència antihitleriana i gran teòleg per a la postguerra, visqué a Barcelona als anys ’20).
  • “La fe hi és presentada com una cosa que cal fer per aconseguir la salvació, i es fan esforços per demostrar que és una cosa fàcil. Fóra molt millor procurar que aquells als quals s’adreça arribassin a un convenciment autèntic de pecat, i esforçar-se per presentar Crist, en tota la seva majestat gloriosa com a Salvador” (Allò a canviar del nou evangelisme segons Charles Haddon Spurgeon, 1834-1892. famós predicador baptista britànic).
  • “Crist mateix destronat per coronar-nos a nosaltres, i treient-se el seu vestit per posar-se els nostres parracs; ha baixat del cel per mantenir-nos fora de l’infern. Fa un dejuni de quaranta dies perquè puguem festejar durant tota l’eternitat, ell va venir del cel a la terra per enviar-nos de la terra al cel” (Wayne Walter Dyer, *1940, advocat i autor de l’autoajuda, de Detroit).
  • “Representant dels pecadors. Jesús apareix així com el pecat personificat. És, literalment, el representant de tots els transgressors de la Llei i de tots els sense llei, els quals ell ha defensat i que en el fons mereixen el seu mateix destí: el representant dels pecadors en el pitjor sentit de la paraula!” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • “Imagineu-vos que esteu omplint una requesta per a anar al cel. Què inclouries en la teva llista de qualificacions? Sempre he cregut en Déu. La gent pensa que sóc una persona religiosa. He tractat de viure una vida bona. Vaig a l’església. No he fet res de veritablement dolent. Tinc amics que respondrien de mi…Esmentar qualsevol d’aquestes qualificacions en una sol·licitud per a entrar en el cel seria una indicació que no comprens la inutilitat de la religió. L’única sol·licitud acceptable en el cel fos una que inclogués les següents qualificacions: No puc donar com a exemple cap mèrit propi. He estat pecador des que vaig nèixer. No vinc en el meu nom sinó en el de Crist. Crec que Jesús és el Fill de Déu i el meu Salvador. He acceptat el seu sacrifici pels meus pecats. Crec que va ressuscitar d’entre els morts. He dipositat la meva confiança en Jesús perquè em salvi. Aquesta és la confiança que l’apòstol Pau, qui per a distingir entre la religió i Crist, va escriure: “Perquè per gràcia sou estalvis per mitjà de la fe; i això no ve de vosaltres, perquè és do de Déu. No pas per obres, perquè ningú se’n pugui gloriejar, perquè som un poema d’Ell, creats en Crist Jesús per a bones obres, les quals Déu va preparar per endavant perquè hi caminàssim” (Lletra de Pau als Efesis 2:8-10, de Roma estant, 62 ó 63 d. C.)” (No en consta l’autor).

SANT PAU DE TARS

Origen de l’Ateisme 03

3.-EGOCENTRISME

Mal enfocament personal

“L’ateisme és un fenomen que no m’interessa especialment: és una mentalitat natural (que comprenc molt bé), normalment massa acomodada i amb l’ego generalment massa engreixat. Es un enfocament panxacontent.
Són bona part dels ateus els qui sembla que no toleren cap diferència i volen un Pensament Únic, que sol ser una primera passa a dictadures.
Per què molts es capfiquen tantíssim perquè hi hagi creients i alguns fan autèntiques persecucions ideològiques contra la creença?”

  • “Diu el neci dins el seu cor: No n’hi ha de Déu!. S’han corromput, fan obres detestables, no n’hi ha cap que faci el bé” (Psalm 14:1, del rei David, devers l’any 1000 a.C.).
  • “Llur conducta no els permet tornar a llur Déu. Un esperit de prostitució els anima i no coneixen el Senyor» (Osees -o Ausiàs- 5:4, profeta d’Israel, d’ençà el 744 a. C.).
  • “Aquells qui s’apropien amb esforç i astúcia del coneixement, l’orgull també astutament se n’empara i com més s’hi donen, més es veuen envoltats de tenebres. Aquells, en canvi, en els moviments dels quals entra i roman el coneixement, s’abaixen devers l’abisme de la humilitat i reben en si mateixos, de manera lluminosa, la persuasió que duu alegria” (Centúries, 1:25 d’Isaac de Nínive). “La inacció encega l’home, per tal que no miri devers les realitats divines amb estupor, ans les escruti amb una vana recerca” (Centúries, 1:45 d’Isaac de Nínive o el Siríac, s. VII, impresa en traducció llatina el 1497 a Barcelona, als tallers de Jaume de Gumiel com a Liber abbatis Ysach de ordinatione anime).
  • “El ventre encadena les mans i engrillona els peus. El qui és esclau del seu ventre poques vegades adora a Déu” (Muixarrif ed-Din Saadi, 1193-1290, poeta persa).
  • “La religió no tira mà sinó de proves generals: jutja per la disposició dels cels, per les lleis de l’Univers; no veu sinó les gràcies de la Natura, els admirables instints dels animals, i llurs relacions amb l’home.
    L’ateisme no addueix sinó vergonyoses excepcions, no veu sinó els desordres, les marjals, els volcans, els animals ferèstecs; i, com si intemptàs d’amagar-se en el tarquim, s’adreça als rèptils i als insectes a fi que li subministrin proves contra Déu.
    La religió no parla sinó de la grandesa i de la bellesa de l’home.
    L’ateisme ens presenta sempre la lepra i la pesta.
    La religió trau raons de la sensibilitat de l’ànima, dels lligams més dolços de la vida, de la pietat filial, de l’amor conjugal i de la tendresa maternal.
    L’ateisme ho redueix tot a l’instint de la bèstia; i per primer argument del seu sistmema, deixa palès un cor incapaç d’emocions.
    Finalment, en el culte del cristià hom assegura que els nostres mals tindran una fi; hi som aconhortats, les nostres llàgrimes són eixugades, una altra vida ens és promesa.
    En el culte de l’ateu, els patiments humans fan fumejar l’encens, la mort és el sacrificador, l’altar una tomba, i el no-res la divinitat” (“El Geni del cristianisme”, llibre 6è, cap. 5è, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, torsimany i polític francés).
  • “L’ànima d’un home famolenc es nodreix sempre millor i d’una manera més higiènica que la d’un home afartat” (Màxim Gorki, 1868-1936, Moscou).
  • “Els qui reneguen de Déu és per desesperació de no trobar-lo” (Miguel de Unamuno, 1864-1936, escriptor basc, mort confinat pels franquistes).
  • “[El dimoni] enganya els homes en convèncer-los que no han menester de Déu i que són autosuficients” (Cardenal Jorge Medina Estévez, portaveu del Vaticà, en explicar als ateus que són víctimes del dimoni, 20·9·2000).
  • “És molt difícil que una persona honrada i casta negui l’existència de Déu. Jesús ho va dir: «Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu»” (P. Rey, clergue jesuïta i autor catòlic).

Natura humana enfrontada a Déu

“Per als descreguts tot és mental i ortopèdic.
Però el cristianisme no entra mentalment, perquè Déu no margina els analfabets ni tan sols els deficients mentals. Deixa fora els ensuperbits que menystenen l’amor.
Si no veus diferència entre això que dius és que no tens ni la més remota idea del que és el cristianisme.
Déu és amor, qui cerca la veritat en amor El trobarà.
Qui no, no El trobarà”

“Els qui respecten els Manaments de Déu no poden ser ateus. L’ateisme ve de menysprear-los”

  • “Dóna’m l’aliment que he de menester i prou,
    no fos que, sadollat, renegàs de tu
    dient: «Tant se me’n dóna, del Senyor!” (Proverbis 30:8, de Salomó, 1020-929 a. de C., rei d’Israel).
  • “Estimeu la justícia, vosaltres que decidiu a la terra. No us feu idees falses del Senyor. Cerqueu-lo amb cor sincer. Perquè es deixa trobar dels qui no dubten d’ell, es manifesta als qui se’n fien. El pensament tortuós separa de Déu, el qual fa callar amb el seu poder els insensats que gosen provocar-lo. La Saviesa no té accés en una ànima malvada, no habita en un cos esclau del pecat. En efecte, el Sant Esperit que instrueix l’home fuig de l’engany, s’aparta dels pensaments insensats, no vol tractes amb l’error.
    La Saviesa és un esperit amic de l’home, però no deixa sense càstig els llavis blasfems. Perquè Déu penetra els sentiments de l’home, escruta el fons del seu pensament i escolta el que diu. L’Esperit del Senyor omple la terra i manté unit tot l’univers; per això sap allò que diuen els homes i no li passa per alt cap paraula dolenta: el qui la diu no s’escapa del càstig. El Senyor escorcolla les intencions dels impius; li arriba el ressò de les seves paraules, que els acusen de les faltes que han comès. Perquè la seva orella atenta ho sent tot, no se li escapa la murmuració més lleu” (Saviesa 1:1-10, llibre deuterocanònic de la Bíblia escrit en grec, potser del rei Salomó, probablement recopilat a Egipte cap al 200 a. C.).
  • “Feliços els nets de cor: ells veuran Déu” (Evangeli segons Mateu 5:8, apòstol galileu, escrit per als jueus a les darreries s. I).
  • “Vindrà un dia en què la gent no suportarà la sana doctrina” (2ª Lletra a Timoteu 4:3, de l’apòstol Pau des de la presó a Roma, ca. 64 d. C.).
  • “Ningú no nega a Déu, sinó aquell a qui li convé que Déu no existesca” “Tenebres son las ments sense trellat dels homes, encegades per desigs degenerats i per la infidelitat” “La ruquera no és qualsevol ignorància, sinó la ignorància viciosa de les coses que cal estimar o defugir” “Quina pitjor mort de l’ànima que la llibertat de desbarrar?” “Tu no pots albirar Déu. Però tin amor i l’hi albiraràs” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg llatinoafricà).
  • “L’home proposa i Déu disposa” (Refrany català).
  • “Sens bondat, no hages en Déu esperança” (Llibre dels 1000 Proverbis, ca. 1300, de Ramon Llull).
  • “Davant el misteri de dolor de la passió de Jesucrist, sentia dins les fibres seques de son cor una espècie d’inflor germinal que tot just se pansia per manca de llecor continuada. I tornava a esser el Mal-Home eixut d’afectes; el garriguer d’Infern, sense misericòrdia, com la filla del profeta Oseas” (“El garriguer d’infern”, de Salvador Galmés i Sanxo, 1876-1951, capellà de St. Llorenç d’es Cardassar, Mallorca).

                  Ramon Llull                                Nicolau Maquiavel

  • “Els homes són sempre dolents, a no ser que la necessitat els torni bons” (Niccolò Machiavelli, 1469-1527, tractadista polític florentí, teòric del pragmatisme).
  • “Quedi l’ateisme per a aquells que, mancats de la noblesa suficient per fer-se superiors a les injustícies de la fortuna, no mostren en llurs blasfèmies cap altra cosa que el vici primitiu de l’home, danyat en la seva part més sensible” (“Génie du christianisme /El Geni del Cristianisme”, 1802, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític bretó de llengua francesa).
  • “Els incrèduls rares vegades es convencen mitjançant l’argument; perquè els ressorts de la incredulitat estan en el cor, i no al cap” (Philip Schaff, 1819-1893, teòleg protestant i historiador de l’església suïsso-alemany).
  • “Déu no avia ningú de buit excepte els que estan plens de si mateixos” (Dwight Lyman Moody, 1837-1899, evangelista estatunidenc).
  • “Sies virtuós i et tindran per excèntric” (Mark Twain, 1835-1910, escriptor estatunidenc).
  • “Els homes i dones que es neguen a admetre l’existència de Déu actuen així, en l’anàlisi final, perquè és al contrari de llur manera de vida. No volen inclinar-se davant les reclamacions morals d’un Déu sant envers llurs vides” (Robert Charles Sproul, *1939, teòleg calvinista nordamericà).
  • “Molts es neguen a acceptar la realitat d’un Déu personal perquè no són disposats a sotmetre’s a la seva autoritat” (Kurt Bruner, escriptor cristià anglosaxó).
  • “-On puc trobar Déu?
    -Tot just davant de tu.
    -Aleshores, ¿per què no puc veure’l?
    -I per què el borratxo no pot veure sa casa?
    Més tard digué el Mestre:
    -Mira d’esbrinar què és allò que t’embriaga. Per a poder veure, has d’anar sobri” (“Qui pot fer resplendir l’alba?”, 1985, d’Anthony de Mello, S. J., 1931-1987, jesuïta de l’Índia).

Supèrbia, egolatría, presumpció, materialisme

“Els autosuficients i egòlatres ja tenen déu propi: ells, per suposadíssim, i no poden creure en cap altre Déu ni mig. A tot estirar poden simular-ho, com els tartufs, polítics conservadors i, fins i tot, membres de la Cúria i algun telepredicador

  • “Perquè Déu odia profundament el bram de les llengües ensuperbides” (“Antígona”, de Sòfocles, 495 – 406 a. C.)
  • “Llavors Jesús digué als seus deixebles:
    —En veritat us dic que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu” (Mateu 19: 23-24).
  • El nostre país està entre el 15% dels més rics del món. Per això l’ateisme hi creix. Qui no ajuda els pobres, perd o no troba la fe.
    “El començament d’huperêphania (=insolència menyspreadora) és quan un home s’aparta del Senyor, i quan el seu cor abandona al seu Creador” (Sir 10.7,12).
  • “Llegim que “la saviesa està lluny d’huperêphania” (=insolència menyspreadora) (Eclesiastès 15,8).
    “En la seva huperêphania (=insolència menyspreadora) ell va entrar al santuari” (I Mac 1.21,24)” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès, presentador televisiu i ministre de l’Església d’Escòcia).
  • “Les ànimes, encara quan pequen no busquen sinó assemblar-se a Déu amb una llibertat orgullosa, sense trellat, en un cert sentit, de baixa qualitat” “A voltes, uns vicis, que són claríssims, són vençuts amb uns altres d’amagats (els quals son tinguts com a virtuts). Llavors hi campa la supèrbia i una altivesa d’agradar-se a un mateix, que és causa de ruïna” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg llatinoafricà).
  • “L’humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència” “La intel·ligència ha de seguir rere la fe, mai no precedir-la, ni mai sacrificar-la” (Tomàs Haemerken o Haemerlein “Kempis”, 1379 ó 1380, 1471, místic alemany).

             Tomas de Kempis                           Friedrich von Logau

  • “Combatre’s a si mateix és la guerra més difícil; vèncer-se a si mateix és la victòria més bella” (Friedrich von Logau, 1604-1655, autor alemany).
  • “No cavaller… (ser descregut) és el fruit de l’orgull, de la mandra i de la ignorància!..” (“Guerra i Pau”, 1866, novel·la de Lev N. Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus).
  • “L’home, que per a unir els llunyans pobles
    ha fet esclau el llamp, no podrà un dia
    estrényer la distància, avui immensa,
    que hi ha entre el cap i el cor? No podrà treure,
    com del carbó el diamant, de l’egoisme
    l’amor per a posar-lo en sa corona?” (“Epístola”, de Joaquim Maria Bartrina, *Reus, 1850 – † Barcelona, 1880, científic i escriptor català).
  • “Dormir, estimat Chevalley, dormir és el que volen els sicilians, i sempre odiaran qui els desperti, ni que sigui per afavorir-los amb els més valuosos presents”.”Els sicilians no voldran millorar per la senzilla raó que són perfectes. Llur vanitat és més forta que llur misèria. Cada intromissió d’estrangers, bé es tracti d’estrangers d’origen o de sicilians amb criteri independent,trastoca llur deliri de perfecció assolida, corre el perill de torbar llur còmoda esperança en el no-res…Sicília ha volgut dormir… ¿Per què els havia d’escoltar, si és rica, si és sàvia, si és civilitzada, si és honesta, si és admirada, si tothom li té enveja; si és perfecta, en una paraula?” (“El Guepard” de Giuseppe Tomasi, Princep de Lampedusa, 1896-1957, escriptor heterodoxe sicilià).
  • “On regna l’orgull no hi ha més déu que un mateix” (José María Pemán, 1898-1981, poeta i acadèmic conservador foraster).
  • “La presumpció apareix amb moltes formes; i paga la pena de considerar l’existència d’un gran i bon Ésser i desaprovar la presumpció que espera massa de la seva pròpia bondat, o la presumpció que es va atrevir positivament a no creure la promesa (de Déu)” (William Arthur, 1819–1901, autor i ministre metodista irlandès).
  • “És l’orgull el que afirma: Primer em faré a mi mateix suficientment bo” (Delia Smith, *1941, famosa chef de cuina britànica).
  • “Déu no avia ningú de buit excepte els que estan plens de si mateixos” (Dwight Lyman Moody, 1837-1899, evangelista estatunidenc).
  • “Qui sofreix de supèrbia és algú que rendeix un culte desmesurat al seu jo, algú que s’estima a si mateix per sobre de tots l’éssers i coses. El superb suposa que tot allò que enforteix el seu jo és bo, mentre que tot allò que disminueix el seu jo és dolent. Per tal raó, el superb encamina tots els seus esforços a engrandir el seu jo; pensa que com més gran sia el seu jo, serà més feliç. L’amor -per descomptat- és l’oposat a la supèrbia. Quan jo am, jo no vull ser més feliç que els altres sinó que els altres sien tan feliços com ho sóc jo. Quan jo am, sóc feliç “amb” els altres, no “sobre” els altres. El superb és algú que somia de ser déu, algú la màxima fantasia del qual és la de ser adorat per tota la humanitat, però hi veiem on és el seu error: Postula la seva pròpia felicitat assentada en la infelicitat dels altres, postula la seva exaltació personal basada en la disminució dels altres. A causa de aquest erroni raonament, el desig de Satanàs és el de devorar-lo tot, desitja que el proïsme només sia un apèndix d’ell. Satanàs desitja que els homes, els àngels i Déu odiïn el que ell odia i estimin el que ell estima, desitja pair els altres perquè al final “sols existesca jo, i jo, i sols que jo”. Qui ama, no sols accepta sinó s’alegra que l’altre sia diferent; Satanàs, en canvi, “somia amb l’arribada d’un dia que tots estiguin dins d’ell, quan tot aquell que digui “jo” sols pugui dir-lo a través de Satanàs” (p. 15). Déu vol que ens reunim amb El lliurement però no per a extingir-nos sinó per a ser més plenament nosaltres mateixos, Satanàs sols vol empassar-nos per a extingir-nos. Ara, donada aquesta situació és que Satanàs sofreix de fam (s’entén que si és un esperit aquí estem parlant de “fam” de manera analògica). En el seu anhel d’empassar-s’ho tot (Déu inclòs), Satanàs no li és suficient engolir els humans i àngels que ha pogut devorar, de fet sofreix perquè veu que Déu no és devorable i que aquells qui trien el camí del bé també s’allunyen de la categoria de devorables. Satanàs sofreix -suggereix Lewis- per que l’única cosa que pot omplir un ésser -angèlic o humà- és Déu, i Satanàs ha renunciat a posta d’aquesta delícia. Per a posar en termes molt gastronòmics la tragèdia del diable diguem que Satanàs és algú que ha estat convidat en un banquet amb les viandes més fabuloses i exquisides que puguem imaginar, però amb l’única condició que guardi certes regles (per exemple no saltar-se la fila a l’hora d’escudellar els plats). No obstant, per no guardar les regles ha rebutjat el banquet i mort de fam ha sortit a cercar quelcom amb què omplir l’estómac. El problema rau en el fet que canviar el banquet de Déu per qualsevol altre plat, és com si, convidats a menjar llagosta en un restaurant de luxe, preferíssim omplir-nos l’estómac amb xiclets de botiga de barri (que això és un humà o un àngel comparat amb Déu) . El dimoni és algú que a causa de la supèrbia ha resolt no tornar a tastar menjar de debò mai, i la resta de la seva vida pretén calmar el seu estómac amb miserable goma de mastegar. Salta a la vista quant famolenc que deu caminar, quant deu haver aprimat i l’absència de valor nutricional de la seva dieta” (Una Aproximación a la Psicología Satánica, de Ricardo Burgos López sobre Cartes del diable al seu nebot, de Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista anglicà nordirlandès).
  • “Els ateus diuen que no hi ha Déu encara que no poden sostenir aquesta posició dogmàtica. Per estar segurs que Déu no existeix enlloc, havien de conèixer tot l’univers” (“Answers to Tough Questions skeptics ask about the Christian faith / Respostes a les qüestions espinoses dels escèptics sobre la fe cristiana”, 1980, de Josh MacDowell i Don Stewart).

Exemples de l’egolatria d’ateus

  • “No pot haver un Déu perquè si n’hi havia un, jo no podria creure que jo no era Ell” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof alemany).
  • “El cristianisme passarà. Nosaltres som a hores d’ara més populars que Jesús” (John Lennon, 1940-1980, cantant anglès).
  • “Hi ha un munt d’orgull involucrat en la meva negativa a creure en Déu” (“Snow/ Neu”, d’Orhan Pamuk).

Desinterès, indolència sobre el tema

“Moltíssima gent no s’interessa per Déu, els repel·leix tan sols la idea d’un Ésser que pugui saber què fan, com són d’hipòcrites i de gossos, que pugués jutjar-los, això a ells, veges tu!. Com no, el veuen tirà i enemic de llurs vergonyes. És a dir: han menester de negar-lo i, a més d’una manera prou contundent a fi de quedar-se prou tranquils. Simplement no entenen de què va tot l’entrellat per simple fonamentalisme autoafirmatiu en espiral” “La Bíblia és polièdrica, rica, els toscos ni se l’imaginen, no hi entenen ni un borrall perquè ni es prenen la mínima molèstia: té una aparença tosca i un fons molt sucós”

  • “No és el treball el que envileix, sinó l’ociositat” “La fam és la companya inseparable del mandrós” (Hesiode, s. VIII a. de C., filòsof grec).
  • “Jahvè serà amb vosaltres, si vosaltres romanguéssiu en Ell; i si el cercàssiu, serà trobat de vosaltres; però si el deixàssiu, Ell també us deixarà” (2ª Cròniques 15:2b, atribuïdes a Esdres, cap al 430-400 a. C.).
  • “Crec que els immortals (déus) volen que tot rutlli així, car ara no…pensa ningú més que en l’or…Els déus, oblidats als temples…com a càstig a la nostra impietat, els camps romanen eixorcs…no ens atrevim pas ni a enlairar-nos al coneixement de les arts inventades en un altre temps: detractors d’allò antic, no coneixem més ciència que la dissolució…”. “…els homes veuen més de gust una barra d’or que totes les obres mestres d’Apel·les i Fídies i els altres grecs folls, com ells els anomenen” (“El Satiricó”, atribuït a Petroni, cortesà gal a la Cort de Neró i “àrbitre de l’elegància”).
  • “Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te. Tu dius: ‘Sóc ric, m’he enriquit i no em manca res’, però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu. Per això et recoman de comprar-me or refinat al foc, que t’enriquesca; vestits blancs, que cobresquen la teva nuesa vergonyosa, i pomada per a posar-te-la als ulls, que et torni la vista” (Apocalipsi o Revelació, 3: 15-18, darrer llibre de la Bíblia cristiana, escrit per Joan “el profeta” -identificat com a l’apòstol-, deportat a l’illa de Patmos, Mar Egeu, ca. 95).
  • “La terra sense conrear s’omple d’espines; l’ànima del negligent, de passions impures” (“Centúries” 3:63, de Talassi de Líbia, s. VII).
  • “Bondat, virtut han perduda sa raça,
    cossos humans han molt disminuït,
    Déu és per nós mal honrat e servit
    E ja la mort pus estret nos abraça”.
    (Ausiàs Marc, el millor poeta català, *1397 ó 1400- † 1459, València).
  • “En la tendència actual d’acceptar tot allò que trobem, de creure allò que ens diuen, rauen el bé i el mal alhora. És això el que fa possible el progrés social; i també allò que el fa tan lent i dolorós. És així com la tirania es manté i com la superstició es perpetua” (“Progrès i misèria”, Henry George, 1839-1897).
  • “Un ateu pot ser simplement algú la fe i l’amor del qual es concentren en els aspectes impersonals de Déu” (Simone Weil, 1909-1943, francojueva sindicalista i feminista i mística cristiana, col·laboradora amb la II República espanyola).
  • “La majoria de la gent passen d’un acte a un altre sense lluitar ni pensar” (“Viatge a Ixtlan”, 1972, de Carlos Castaneda, 1925-1998, escriptor hispanoamericà).
  • “Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar” (Dr. Martin Luther King, Jr.,1929-1968, pastor baptista afroamericà, cap del moviment noviolent pels drets civils).
  • “Quan hi ha un camí correcte i un camí incorrecte, amagar-se sota el mantell de la neutralitat és igual que escollir el camí incorrecte; perquè d’aquesta manera, el camí correcte no pot ser explorat” (Kwai Chang Caine, nom artístic de David Carradine, *1936, actor californià).
  • “Un jorn, mentre prenien el bany al riu, el Mestre cabussà el deixeble sota l’aigua, agafant-lo del cap, i l’hi mantingué una bona estona mentre el pobre home maldava desesperadament per deslliurar-se’n.
    A l’ensentdemà fou el Mestre qui obrí conversa:
    -¿Per què ahir lluitares tant quan jo et tenia subjecte sota l’aigua?”.
    -Idò, volia respirar, jo!”.
    -El dia que abastaràs la gràcia d’adelerar Déu com ahir l’aire, aqueixa diada l’hauràs ja trobat” (“Qui pot fer resplendir l’alba?”, 1985, d’Anthony de Mello, S. J., Índia).
  • “Desafortunadament, la majoria dels agnòstics no fan un esforç real per saber si hi ha un Déu … De fet l’agnosticisme no deuria ser una raó per rebutjar el cristianisme, sinó més aviat una invitació a examinar-lo” (“Answers to Tough Questions skeptics ask about the Christian faith / Respostes a les qüestions espinoses dels escèptics sobre la fe cristiana”, 1980, de Josh MacDowell i Don Stewart).

Origen de l’Ateisme 02

2.-INFORMACIÓ INCORRECTA

Informació dolenta

“La gent corrent veu les religions (que són simples camins rituals humans per a “salvar-se” egoistament) i naturalment s’horroritza (jo també). Però tenir l’Esperit Sant és una vida d’un dinamisme extraordinari. La gent no pot veure-ho, perquè, en certa manera, diríem que és un secret diví”

  • “Deveu creure en Déu, malgrat d’allò que diu el clergat” (Benjamin Jowett, 1817-1893, erudit clàssic anglès).
  • “La major entremaliadura del s. XIX fou perpetrada per Rousseau amb la seva doctrina de la bondat de la natura humana. La gent i els intel·lectuals n’extragueren la visió d’una Edat Daurada que arribaria indefectiblement un camí la noble raça humana actuàs segons els propis desigs” (Jakob Burckhardt, 1818-1897, historiador historiador i crític d’art alemanyosuís).
  • “Ara bé, ¿quina idea es pot fer aquest insecte de les grans lleis que governen la seva vida? Estarà forçat a admetre l’existència de cataclismes diaris que influeixin sobre el desenvolupament de la seva espècie; però per estar dotat d’una visió petita i imperfecta no ha vist mai i no pot concebre de cap manera l’home i serà sempre incapaç d’establir la relació directa entre la seva destrucció i l’escombra d’un jardiner” (Pierre Lecomte du Noüy, 1883 -1947, biofísic i filòsof parisenc).
  • “Perquè els pobres el coneguin, cal alliberar Déu de moltes devocions” (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès catòlic).
  • “L’imaginari s’ocupa contínuament de tancar totes les esquerdes per on passaria la gràcia” (Simone Weil, 1909-1943, francojueva sindicalista i feminista i mística cristiana, col·laboradora amb la II República espanyola).
  • “L’abstracte monoteisme metafísic, on el constant èmfasi se centra en la unitat de Déu i en la seva infinida i incomprensible essència, no pot donar llum a la ment ni pau al cor…Que n’és, d’humà, el Déu del Vell Testament -el Déu que apareix, parla, guia, qui estima i és estimat, en el precís moment que l’Home del Nou Testament, Crist Jesús, és diví! La diferència entre la idea d’un absolut i infinit Déu i el Déu de l’Escriptura és, després de tot, que això separa el creient de debò i el cristià de l’home natural” (“Christ and Israel”, 1911, d’Adolph Saphir, 1831–1891, predicador juevocristià).
  • “Afirmar que creiem en Déu pot significar, avui dia, a muntó coses distintes. La idea vaga de Déu ofereix poca resistència a la manipulació. L’ambigüitat de la “fe en Déu” augmentarà en la mesura que una certa mena de fe en Déu estigui lligada a una actitud individual, fins i tot privativista, tant en la vida personal com en la col·lectiva. No pas totes les imatges de Déu corresponen a la imatge evangèlica de Déu. Un Déu que no estigui implicat en la nostra història, que no sofresca per les injustícies que l’envaeixen, que no arrisqui la vida per la felicitat dels homes, un Déu que no sia capaç de sostenir la lluita històrica de Jesús contra el mal que destrossa la humanitat, és un Déu llunyà, incapaç de suscitar, sostenir i perllongar la presència viva de cristians i comunitats cristianes, amenaçades per la por de ser engolides per una reviviscència de la “religiositat”, la qual acabarà diluint-les en el cultiu reclòs de llur minsa identitat” (“Dietrich Bonhöffer”, per Ferran Manresa, a “Quaderns Cristianisme i Justícia”, Barcelona).
  • “L’ateisme és un grup no-profètic” (George Carlin, *1937, comediant actor i autor novaiorquès).

Idees d’un Déu a imatge o idea humana

  • “Guaiteu ara com els homes ens donen la culpa a nosaltres, els déus, per allò que és, al capdavall, sols el fruit de llur estupidesa” (“L’Odissea”, atribuïda a Homer, ca. s.X-VIII a. C., poeta grec).
  • “Els homes creen déus a la pròpia imatge, no sols quant a la forma, sinó també quant a l’estil de vida” (Aristòtil d’Estagira, 384-322 a. de C., filòsof grec, deixeble de Plató i preceptor d’Alexandre Magne, referint-se als déus de l’hel·lenisme).

                      Aristòtil                                  Michel de Montaigne

  • “L’home no és capaç de crear un cuc, però pot crear déus a dotzenes” (Miquèl Eyquem de Montanha, 1533-1592, filòsof gascó, occitanoparlant).
  • “Si Déu ens creà a la Seva pròpia imatge, nosaltres li hem tornat el complit més que de sobres” “Si no existís Déu, caldria inventar-lo” “Déu és un còmic que juga a una audiència massa atemorida com per a riure” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès). “Déu va crear a home en la seva pròpia imatge, diu la Bíblia; filòsofs inverteixen el procés: cadascú en crea el seu propi” (Georg Christoph Lichtenberg, 1742-1799, escriptor i científic alemany).
  • “L’home, en el seu orgull, creà Déu a la seva imatge i semblança” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof ateu alemany).
  • “La gent afaiçona el seu Déu segons la pròpia comprensió. Primer fabriquen Déu i l’adoren després” (Oscar Wilde [Fingal O’Flahertie Wills], 1854-1900, escriptor dublinès).
  • “A hores d’ara no tenim Déu. N’hem tingut dos: el vell que els nostres pares ens transpassaren, el que odiàvem, i que mai no ens va agradar; el nou, que fèrem nosaltres per a nosaltres mateixos, i que ens estimàvem; però ara ell se’ns ha escapat, i veiem de què era fet: l’ombra del nostre major ideal, conorada i entonitzada. Ara no tenim Déu” (Olive Schreiner, 1855-1920, escriptora sudafricana i feminista).
  • “L’home és, i sempre ha estat, un fabricant de déus. Ha estat l’ocupació més gran i significativa de la seva permanència al món” (John Burroughs, 1837-1921, escriptor nordamericà).
  • “L’intel·lectual per al qual la definició substitueix la comprensió és menyspreable” (Hermann A. von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
  • “L’home només arriba a ser home en la mesura que imita Déu” (No en consta l’autor).

Origen de l’Ateisme 01

  • “Si no hi havia Déu, no hi hauria ateus” (Gilbert Keith Chesterton, 1874-1936, escriptor anglès)

1.-DURESA DE LA VIDA

Dura realitat

  • “Però si sentíssiu la veu de Jahvè, i si fóssiu rebels als mots de Jahvè, la mà d’Ell serà contra vosaltres” (1ª Samuel 12:15a, llibre bíblic segurament escrit per aquest jutge-profeta, amb Natan i Gad, ca. 1040-1020 a. C.).
  • “El cel i la terra no són humanitaris. Veuen a totes les coses com a gossos de palla” (“Tao te King” o “Dao de Jing”, llibre filosòfic del taoisme, que significa “el camí dels déus”, d’en Lao-Tsè o Lao-Tzu, ca. 604-565 a. C.).
  • “-Tu ets l’anomenat ateu?- s’exclamà Glauc- Allò que et dugué a negar la providència dels déus, fou potser la injustícia dels homes!” (“Els darrers dies de Pompeia”, d’Edward George Bulwer-Lytton, 1803-1873, escriptor anglès).
  • “Del terrible dubte de les aparences,
    de la incertesa, al cap i a la fi, que haguéssim estat enganyats,
    que potser la confiança i l’esperança no sien més que especulacions, al capdavall,
    que potser la identitat més enllà de la tomba sia sols una bonica faula…”
    (“Del terrible dubte de les aparences”, de Walt Whitman, 1819-1892, poeta estatunidenc, cantor original i molt vital de la llibertat).
  • “L’univers que vam observar té precisament les propietats que esperaríem de no haver-hi, en el fons, cap designi, cap propòsit, ni mal, ni bé, ni res sinó indiferència cega i despietat” (Richard Dawkins, escriptor i zoòleg britànic nat a Nairobi, *1941).

              Richard Dawkins                          Heywood Broun

  • “Déu, com ha dit algun cínic, és sempre en el costat que té el millor entrenador de futbol” (Heywood Broun, 1888-1939, periodista estatunidenc).
  • “Tots volen canviar el món, però ningú pensa a canviar-se a si mateix”(Anònim).

Mals exemples

  • “Déu utilitza els homes de bé, els dolents utilitzen Déu” (D’un film).
    “El cristià haurà de semblar molt més redimit abans que jo cregui en el seu Redemptor” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof ateu alemany).
  • “No és pas el poder destructiu de la bomba atòmica el que m’espanta, sinó el poder destructiu del cor humà” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “Sóc cert que l’ateu no existeix, que l’ateu és una invenció dels capellans” (Leonardo Sciascia, 1921-1989, escriptor italià).
  • “La nostra generació creix progressivament sorda a la crida del Déu extern. L’han interioritzat tant, l’han manipulat tant a causa de les necessitats del comerç religiós, l’han submergit tant sota el tràfic de la moderna necessitat psicològica que quasi hi ha desaparegut completament. Tot massa sovint, ell s’inclina ara feblement sobre l’església, un espectador passiu, un conspirador en l’esforç de desmantellar dos mil anys de pensament cristià sobre Déu i sobre allò que ell mateix ha declarat ser. Això és dir que Déu s’ha tornat ingràvid. L’església continua el seu negoci de satisfer les necessitats del jo –necessitats definides per l’individual- i Déu, qui és vist i venut com un producte, s’esdevé impotent per a canviar la definició d’aqueixa necessita o per a prescriure els significats pels quals això deuria ser satisfet. Quan el consumidor és sobirà, el producte (en aquest cas el mateix Déu) Déu ser subordinat” (“God in the Wasteland”/“Déu en la terra erma”, 1994, de David Falconer Wells, *1939).
  • “Gent…Una fotracada… Persones…. Poquíssimes!!” (Joan Sancho).

L’arrel de l’amor

L’ARREL DE L’AMOR

La història dels pobles antics (que durà mil·lenis i desembocà en la història de Roma) és la d’un canvi des de la comprensió personal i animal de la vida cap a un model social i estatal. Tota la història, des de la Roma imperial i el cristianisme (història que és encara la nostra) és la de la transformació de la comprensió social de la vida en comprensió divina.
Aquesta comprensió divina, i l’ensenyament cristià que s’hi basa, governa la nostra vida i es troba a ala base de totes les nostres activitats pràctiques i científiques. Els homes de pretesa ciencia, per no examinar sinó pels signes exteriors eixa manera divina, el jutgen anacrònic i creuen que no pot tenir per a nosaltres cap sentit (…).
Hi rau, majorment, la font de les més grosseres errades humanes. Les criatures del més baix esglaó de la comprensió de la vida entren en contacte amb les manifestacions d’un pla superior. Però en lloc d’esforçar-se per copsar-ne el sentit i abastar el pla on podrien meditar el problema més intel·ligentment, el tracten amb llur més baixa comprensió prèvia. I llur decisió agosarada és tant major com que no comprenen de què estan parlant.
Molta gent de ciència estudia l’ensenyament del Crist sense superar el nivell de comprensió social de la vida. I tal ensenyament no els sembla sinó una fusió indeterminada i incoherent (…) No la jutgen sinó per les manifestacions externes: catolicisme, protestantisme, dogmes, lluites contra els poders civils. Talment són com sords que jutgen els sentits i les qualitats de la música només pels moviments que veuen fer als músics.
Alguns pretenen que l’ensenyament moral del cristianisme és bo, però exagerat (…). Repeteixen el que els jueus afirmaven i no podien deixar d’afirmar; en no comprendre les paraules del Mestre, el crucifixaren.
Així, al parer dels entesos d’avui, la llei jueva “ull per ull i dent per dent”, la del just càstig, formulada fa 5.000 anys, fóra més racional que la llei de l’amor (…).
Els predicadors de la fraternitat positiva, comunista, social, proposen, per auxiliar l’amor humà que s’esgota, l’amor cristià. Llur positivisme es fonamentava en l’amor a si mateix. Tal amor, en passar del jo a la familia, i a la tribu, país…no cessa d’afeblir-se. Proposen, com a remei, un amor a la Humanitat sense amor a Déu: uns efectes però sense els fonaments originals.
Tal amor és impossible. On manca la comprensió cristiana de la vida, no hi ha amor cristià; per al qual, en efecte, el sentit de la vida rau en l’amor i en el servei a Déu”.

Lleó Tolstoi

El Ejército y El Cristiano (Martirio de San Maximiliano)

EL EJÉRCITO Y EL CRISTIANO

El Estado es autónomo de la iglesia, por lo cual puede tener su Ejército, no-cristiano, por supuesto.
Cristo, al hablar con los soldados les advirtió sobre la corrupción y la calumnia usuales en su profesión, pero no consta que les dijera nada de dejar el Ejército.
Una nación puede organizar su propia defensa, aunque no es ética la agresión a otra nación.
¿Puede un cristiano matar? No debe matar (ni siquiera lo podemos deducir en las Escrituras en propia y legítima defensa, aunque estas cosas pasen, mucho menos como agresión).
No es de extrañar que Jesús señalara a Pilatos: “Mi Reino no es de este mundo, si mi Reino fuera de este mundo, mi gente hubiera combatido para que no fuese entregado a los judíos, pero mi Reino no es de aquí” (Juan 18:36). Y, cuando Pedro pretende defenderle, le indica: “Vuelve tu espada a su sitio, porque todos los que empuñen espada, a espada perecerán” (Mateo 26:52)
Tertuliano (160-220): Fue hijo de un oficial romano. Escribe en “De Corona”: “¿Será lícito a alguno adiestrarse en el manejo de la espada siendo así que el manejo de la espada siendo así que el Señor ha sentenciado que a espada morirá el que hiciere uso de la espada? ¿Podrá ir a la guerra un hijo de la paz que ni siquiera osa entrar en litigios?” (cap. 11). A esta misma pregunta responde en el cap.19 de “Idolatría”: “Es imposible porque existe una incopatibilidad entre el compromiso divino y el humano, entre el signo de Cristo y el de Satanás…¿cómo podría combatir, aún más, cómo podría ser soldado en tiempos de paz, el que carece de espada puesto que le privó de ella el Señor?”.
En el Reino de Dios que Jesús predica, ¿puede haber lugar para el crimen? No, y la actitud de la Iglesia Apostólica lo demuestra. Los primeros cristianos no eran soldados y, a menudo si lo eran, recibían la excomunión.
Según el más antiguo reglamento cristiano conocido (el de S Hipólito, s.II-III), se dice: “catecúmeno o fiel que lleguen a ser soldados que sean rechazados porque han despreciado a Dios”. Asimismo, en las constituciones apostólicas de inicios del s. IV.
El centro de todo este asunto es: el Estado es el mundo pagano y, efectivamente, puede matar y hacer muchas otras cosas contra la ley de Dios, pero un cristiano no. Son cosas distintas: mundo frente a creyentes.
“No nos entrenamos para la guerra…sinó para la paz. La guerra exige grandes gastos… sin embargo la paz y el amor no necesitan armas ni gastos ingentes” (“Paedagogus” I, 1100:12, de Clemente de Alejandría, muerto en 205). Por esos gastos ingentes, en Estados Unidos se ha hundido la economía para gran parte de la clase media y media-baja. El “milagro económico” alemán y japonés tras la 2ª Guerra Mundial fue debido a carecer de gastos militares.

…………………..

Los romanos eran muy cuidadosos en los juícios, a pesar de sus muchos excesos, guerras y sus épocas convulsas. Cuando iban a ejecutar a alguien escribían actas del juício. Gracias a ello nos han llegado muchas actas de los mártires de la Iglesia primitiva. He aquí un ejemplo:

Martirio de san Maximiliano

A Teveste (1), durante el consulado de Tusco y Anulino, el día doce de marzo, habiendo comparecido el foro Fabio Víctor junto con Maximiliano y permitida la asistencia del abogado Pompeyo, éste comenzó diciendo:
-Fabio Víctor, temonario (2) se ha presentado con Valeriano Quintino, prefecto de Cesarea, junto con el excelente recluta Maximiliano, hijo de Víctor: como que es apto, pido que le sea tomada la talla.
El Procónsul Dión pregunta:
-¿Cómo te llamas?
Maximiliano respondió:
-¿Para qué quieres saber mi nombre? No me es lícito hacer el servicio militar, porque soy cristiano.
El Procónsul Dión dijo:
-Tomale la talla.
Mientras se la tomaban, Maximiliano replica:
-No puedo hacer el servicio militar; yo no puedo hacer daño; soy cristiano.
El Procónsul Dión dijo:
-Tomale la talla!
Una vez hecho, el oficial proclamó:
-Mide cinco pies y diez pulgadas (3).
Dión dijo al oficial:
-Marquelo.
Resistiéndose a ellos, Maximiliano respondió:
-No. No puedo hacer el servicio militar.
Dión dijo:
-Haz el servicio si no quieres morir.
Maximiliano respondió:
-No lo haré. Córtame el cuello; yo no soy soldado de este mundo, sino soldado de mi Dios.
El Procónsul Dión le preguntó:
-¿Quien te ha líado de esa manera?
Maximiliano respondió:
-Mi alma y Aquel que me ha llamado. Dión dijo a Víctor, su padre:
-Aconseja a tu hijo.
Víctor respondió:
-Él lo sabe, ya tiene suficiente conocimiento para saber lo que le conviene.
Dión dijo a Maximiliano:
-Haz el servicio y recibe la marca (4)
-No recibo ninguna marca  -respondió-. Ya llevo la señal de Cristo, mi Dios.
Dión dijo:
-Enseguida te enviaré a tu Cristo.
-¡Ojalá que lo hicieras ahora mismo! -respondió-. Esta es también mi gloria.
Dión dijo al oficial:
-Márquelo.
Oponiendo resistencia, Maximiliano respondió:
-Yo no acepto la marca de este mundo y, si me la pones, la romperé, porque no tiene ningún valor. Yo soy cristiano, no me es lícito llevar colgado al cuello ese trozo de plomo desde que llevo la señal salvador de mi Señor Jesucristo, hijo del Dios vivo, que tú no conoces, que sufrió por nuestra salvación y que Dios entregó por nuestros pecados. A él servimos todos los cristianos; a él seguimos como líder de la vida, promotor de la salvación.
Dión dijo:
-Realiza el servicio militar y toma la marca si no quieres morir miserablemente.
-No moriré -le respondió Maximiliano-. Mi nombre ya está con mi Señor. No puedo prestar el servicio militar.
-Date cuenta de que eres joven -insistió Dión -, y haz el servicio, que es lo que procede para un joven.
-Mi milicia corresponde para con mi Señor -contestó Maximiliano- No puedo ser soldado de este mundo. Ya lo he dicho: soy cristiano.
El Procónsul Dión dijo:
-En la sagrada comitiva de nuestros señores Diocleciano y Maximiano, Constancio y Máximo, hay soldados cristianos y hacen el servicio militar.
-Ellos sabrán lo que les conviene -respondió Maximiliano-. Sin embargo, yo soy cristiano y no puedo hacer ningún daño.
-¿Qué mal hacen los que hacen el servicio? -preguntó Dión.
-Tú bastante sabes lo que hacen -contestó Maximiliano.
El Procónsul Dión dijo:
-Haz el servicio, no subestimes la milicia si no quieres acabar mal.
-Yo no moriré -respondió Maximiliano-; y, si salgo de este mundo, mi alma vivirá con Cristo, mi Señor.
Dión ordenó:
-Elimine su nombre.
Una vez borrado, Dión dijo:
-Ya que con espíritu insumiso has rechazado el servicio militar, recibirás la sentencia correspondiente -para que escarmienten los demás.
Y leyó la sentencia: «Ordeno que Maximiliano sea pasado por la espada por haberse negado con espíritu insumiso a realizar el juramento de la milicia.”
Maximiliano respondió:
-Doy gracias a Dios.
Había vivido en este mundo veintiun años, tres meses y dieciocho días.
Mientras lo llevaban al lugar del suplicio, dijo:
-¡Hermanos muy queridos! Apresuraros ávidamente con todas las fuerzas para tener la suerte de ver al Señor; que él os otorgue también a vosotros la misma corona.
Y con cara muy alegre dijo a su padre:
-Da a este verdugo el vestido nuevo que me habías preparado para la milicia. ¡Ojalá que te pueda multiplicar el ciento por uno, porque así nos podamos gloriar ambos en el Señor!
Y así sufrió inmediatamente el martirio.
La matrona Pompeyana reclamó el cadáver de Maximiliano al juez y, colocándolo en su litera, lo trasladó a Cartago y lo sepultó bajo la colina, junto al mártir Cipriano, cerca del palacio. Y, cuando la matrona murió, doce días después, fue sepultada allí mismo.
Su padre, Víctor, se volvió a su casa con gran alegría, dando gracias a Dios porque había enviado de antemano un tal regalo al Señor, él que debería seguirle pronto.
Demos gracias a Dios. Amén.

1. Ciudad de la Numidia Cirtense, actual Tebesa.
2. El temonario era el recaudador del temo, un impuesto en metálico para liberarse del servicio militar.
3. Es decir, un metro setenta y ocho. La talla mínima requerida para ser legionario era de un metro setenta y dos.
4. La marca (signaculum) era una plaqueta de plomo que el soldado llevaba en el cuello como signo de identidad. Cf. GUIM, Urbs Roma, III, Salamanca 1985, p. 473, donde comenta precisamente este episodio de Maximiliano.

7 maneres de conrear l’alegria

7 maneres de conrear l’alegria

Voleu més alegria per a vostra vida?
Cultiveu-ne!
L’alegria brolla de veure els esdeveniments del dia des de la perspectiva de l’eternitat.
Amb aquest enfocament intencionat, podeu estar segurs de veure les coses diferents avui mateix — amb més alegria i la convicció que Déu està treballant en la vostra vida.

  1. Aferma amb Déu les raons de confiar en ell. Llegiu les lloances a Déu en l’Escriptura— comenceu amb Salms 103:1. Aplegueu-vos amb algun altre creient en les oracions d’acció de gràcies.
  2. Guardeu un “Diari de l’alegria”. Enregistreu-hi les raons per les quals cal alegrar-se i els recordatoris de la fidelitat de Déu que us trobeu en la vostra vida quotidiana. O per què no imprimiu un full amb la vostra pregària o hi incloïu també una foto d’una persona que us porta alegria cada vegada us en recordeu?
  3. Envolteu-vos de gent alegre. La joia és encomanadissa, per construir relacions amb els amics, les vides dels quals mostren confiança en Déu. Pregueu els uns pels altres a fi que continuïn en el goig en Crist per tal d’augmentar-lo.
  4. Enfoqueu els reptes i proves de la vida des d’una perspectiva redemptora. Déu no malbarata les difícils circumstàncies de la vostra vida sinó que les utilitza per desplegar el seu esperit en tu. Reviseu Romans 5:1 i Jaume 1:1 per obtenir ajuda.
  5. Feu de la lloança i gratitud un hàbit. Déu us ha fet passar per una necessitat? Lloeu-lo! Els seus reptes us han donat més possibilitats de veure’l treballant? Gràcies a Ell! Fluir de l’alegria d’un cor agraït i sensible. Abans de dormir a la nit, anoteu de tres a cinc benediccions en el vostre “Diari de l’alegria”. Que sigui un hàbit i pugueu veure créixer la vostra actitud joiosa.
  6. Ompliu la ment de música. Escolteu, canteu i mediteu sobre la música que acosta el cor a Déu i a la seva Paraula.
  7. Enfoqueu a llarg termini. Que la vida presenta avui reptes increïbles? Els vostres estalvis van a la baixa, o estan gaudint un increment constant? Amb independència dels esdeveniments d’avui, preneu un llarga-vista. Recordeu que Déu segueix essent responsable dels vostres dies i desenvoluparà fidelment el seu esperit en tu.

Recordeu, l’alegria brolla de veure els esdeveniments del dia des de la Perspectiva de l’eternitat. Confieu que Déu controla els detalls de la costra vida (Romans 8:28), que ell escolta cadascuna de les vostres peticions (Salms 116:1) i la seva alegria serà la vostra força (Nehemies 8:10).

Contra els Mals Pastors

CONTRA ELS MALS PASTORS

Per a ser pastor valen els actes, no les disfresses ni les corbates ni les sotanes.

  • “Endreçar ànimes és de les coses més fatigoses, perquè els qui guarden animals irracionals els tenen en ramats que no ofereixen cap resistència, i per això ordinàriament se’n surten bé de llur responsabilitat. Però quan es tracta de governar homes, el govern resulta d’allò més difícil a causa de la diversitat de costums i de la perversió del judici” (“Discurs ascètic molt necessari i de gran utilitat”, de Nil l’Asceta, Egipte, s. IV o VI).

  • “Els pastors eren uns necis,
    no consultaven el Senyor;
    per això, com que no han tingut seny,
    tot el ramat se’ls ha esgarriat” (Jeremies 10:21)

  • “Això diu el Senyor, Déu d’Israel, als pastors que pasturen el meu poble: Vosaltres heu dispersat les meves ovelles, les heu escampades i no les heu tingudes en compte. Doncs ara jo us demanaré comptes de la vostra mala conducta. Ho dic jo, el Senyor. Després jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles de tots els països on les he escampades i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i es multiplicaran. Els posaré al davant pastors que les pasturin: no tindran por i ningú no les esfereirà. No en faltarà cap a la crida. Ho dic jo, el Senyor” (Jeremies 23:2-4).
  • “-Fill d’home, profetitza contra els pastors, profetitza i digues-los: “Això us fa saber el Senyor, Déu sobirà: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, no han de pasturar el ramat? Vosaltres, en canvi, us alimenteu de la seva llet, us vestiu amb la seva llana, mateu les ovelles més grasses, però no pastureu el ramat. En comptes d’enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s’han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s’han perdut, domineu les ovelles amb violència i amb brutalitat” (Ezequiel 34:2-4).
  • “Això us fa saber el Senyor, Déu sobirà: Ací em teniu contra els pastors. Jo mateix buscaré les meves ovelles, els les prendré de les mans i no les tornaran a pasturar. Els pastors no es pasturaran més a ells mateixos; salvaré de la seva boca les meves ovelles i mai més no les podran devorar. Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat un dia de núvols i foscor quan retroba les ovelles dispersades; jo les recolliré de tots els indrets on s’havien dispersat” (Ezequiel 34:10-12).
  • “Això diu el Senyor parlant contra els profetes que desencaminen el meu poble:
    «Quan poden fer bones queixalades
    proclamen que ve la pau,
    però declaren la guerra santa
    a qui no els posa res a la boca» (…)
    Els vidents quedaran avergonyits,
    els endevins restaran confosos;
    tots es taparan la boca,
    perquè Déu no respondrà. (…)
    Els qui la governen es deixen subornar,
    els sacerdots fan pagar els seus oracles,
    i els profetes vaticinen per diners;
    i encara gosen recolzar-se en el Senyor tot dient:
    «¿No és cert que el Senyor és enmig nostre
    i no ens caurà al damunt cap desgràcia?» (Miquees 3:5, 7 i 11).
  • “Llavors el Senyor em va dir: -Prepara’t ara a fer de pastor dolent. Perquè jo enviaré al país un pastor que no es preocuparà de les ovelles esgarriades; les que es quedin arrere, no les anirà a cercar, ni guarirà les que es trenquin un os. No engreixarà les que estan sanes, sinó que els partirà les peülles i es menjarà la carn de les més grasses.
    Ai del mal pastor,
    que abandona el seu ramat!
    Que l’espasa li trenqui el braç
    i li feresca l’ull dret!
    Sí, que el braç se li assequi
    i l’ull se li buidi!” (Zacaries 11:15-17).

Jah-Xua Messiah (Iesus Christos)

JAH-XUA MESSIAH

DÉU I HOME

LA CONFLICTIVA DECLARACIÓ DE JESÚS COM A DÉU-I-HOME

  • “En la història del món no hi tornarà a haver-hi cap home, per gran que fos, a qui els seus conciutadans convertesquen en un déu” (Thomas Carlyle, 1795-1881, historiador, crític i pensador social escocès).
  • “Un home qui fos merament un home i digués la mena de coses que Jesús deia no seria un gran mestre moral. Fóra un llunàtic – al mateix nivell que un home que diqués que és un ou passat per aigua – o més aviat un diable de l’Infern. Heu de triar. O aquest home era, i és, el Fill de Déu o es tracta només d’un boig o d’alguna cosa pitjor. Podeu fer callar-lo com a un ximplet, potdeu escopir-li i matar-lo com a dimoni; o podeu caure als seus peus i dir-li Senyor i Déu. Però no proposem cap pocasoltada escudejadora sobre que sia un gran mestre de la Humanitat. Ell no ens en deixà la possibilitat: no ho pretengué” (“Mere Christianity / Mer Cristianisme”, de Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Entre els jueus, de sobte, apareix un home que va parlant com si Ell fos Déu…Aclarim-ho ara. Entre els panteistes, com els indis, qualsevol podria dir que ell era part de Déu, o un-amb-Déu: No hi hauria res d’estrany, en això. Però aquest home, que era jueu, no podia ser aquest tipus de Déu. Déu, en el seu idioma, significa l’Ésser fora del món que el va crear i és infinitament diferent de qualsevol altra cosa. I, entès això, us adonareu que el que aquest home va dir fou, senzillament, allò més sorprenent que mai no han pronunciat llavis humans” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Per això volien matar Jesús: perquè…afirmava que Déu era son Pare en sentit propi, fent-se, doncs, igual a Déu” (Joan 5:18). “Jesús li contestà: -Tant de temps que estic entre vosaltres i encara no saps qui sóc, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com dius ara: Fes-nos veure el Pare? ¿no creus que jo sóc en el Pare i el Pare és en mi?…” (Evangeli segons Joan 14: 9-10, escrit cap al 60-80 d. C. i difós cap al 80-100 d.C.).
  • “…pensaven que Jesús era fora de si. Joan digué que els germans de Jesús pràcticament se’n burlaven, tot insinuant que un profeta de debò havia de mostrar-se a Jerusalem (Joan 7:1-5). Joan específicament digué que els germans de Jesús no hi creien” (“Jaume: una fe en acció”, 1985, de Joel C. Gregory).
  • “Pensar com jo faig, que el Creador d’aquest món és un ser molt cruel, i ser un adorador del Crist, no puc deixar de dir: ”Ah, Fill, n’ets de diferent al Pare!” Primer, Déu Totpoderós ve i amolla una clatellada al cap. Llavors Jesucrist ve amb un bàlsam per guarir-lo” (William Blake, 1757-1827, gravador, pintor i poeta anglés).
  • “La qüestió més urgent sobre el problema de la fe és si un home com a un ésser civilitzat…pot creure en la divinitat del Fill de Déu, Jesucrist, que és la mateixa base de tota la nostra fe” (Fiòdor N. Dostoievski, 1821-1881, escriptor rus).
  • “El gran sacerdot li digué:
    Et conjur pel Déu vivent, que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu.
    -Tu mateix acabes de dir-ho, li fa Jesús. A més, us dic: a partir d’ara veureu el Fill de l’home compartint el poder amb el Totpoderós…” (Evangeli segons Mateu 26:63-64; escrit per als jueus a les darreries s. I).

QUI ÉS EL CRIST? DÉU I HOME

  • “Crist és Déu vestit de natura humana” (Benjamin Whichcote, 1609-1683, purità britànic, director de la Universitat Reial de Cambridge).
  • “Jesucrist, la condescendència de la divinitat, i l’exaltació de la humanitat” (Phillips Brooks, 1835-1893, gran predicador nordamericà del s. XIX).
  • “Tomàs li respongué: -Senyor meu i Déu meu!” (Joan 20:28, és l’escena de la incredulitat de l’apòstol Tomàs, quan se li apareix Jesucrist ressuscitat:).
  • “Déu s’ha fet nin perquè jo no tingui por de Déu” (No en consta l’autor).
  • “Realment en Crist habita encarnada la Divinitat en tota la seva plenitud” (Lletra als Colossencs 2:9, de l’apòstol Pau de Tars, 1-67, de Roma estant, ca. 63).
  • “…el Messies, qui és, per damunt de tot, Déu beneït per sempre més” (Lletra de l’apòstol Pau als Romans 9:5, des de Corint, Grècia, cap a l’any 58).
  • “…la manifestació definitiva i gloriosa del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist” (Epístola pastoral de Titus 2:13, ca. 63, atribuïda a l’apòstol Pau, potser d’algun col·laborador seu).
  • “Invisible en si mateix, Ell és conegut per les obres de la Creació, així també, quan la seva divinitat és vetllada en la natura humana, els actes del seu cos encara declaren que Ell no és sols un home, sinó el Poder i la Paraula de Déu” (“Sobre l’Encarnació”, de Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “No crec que de Crist com a Déu sol, o com a un simple home, sinó tot alhora. Perquè jo sé que tenia fam, i sé que amb cinc pans n’alimentava cinc mil. Sé que tenia set, i sé que ell va convertir l’aigua en vi. Sé que anava en un vaixell, i sé que caminava sobre les aigües. Jo sé que ell va morir, i jo sé que ell va ressuscitar dels morts. Sé que el van dur davant de Pilat, i sé que se sentia amb el Pare en el seu tron. Sé que era adorat pels àngels, i sé que va ser apedregat pels jueus” (St. Joan Crisòstom, *ca.345-350- †407, Pare de l’Església grega).
  • “Diràs per ventura que major la meresqué e aconseguí Jesucrist, qui fo hom. E dic que ver és, mas aqueix no era hom solament, ans era Déu vestit de vestedura humana ab ànima racional; e si fos estat purament hom, haguera lloc la tua objecció” (“Lo Somni”, 1399, de Bernat Metge, *ca. 1340 a 1346 – †1413, cortesà reial i escriptor català).
  • “Hauríem d’apuntar al Jesús home sencer i dir: ”Així és Déu”” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).
  • “Fa dos mil anys hi va haver-hi ací en aquesta terra algú que va viure la vida més gran que mai hom ha viscut mai – una vida que tothom que hi pensa, amb més o menys profund significat, ha convingut a definir-la com a divina” (Frederick William Robertson [Robertson of Brighton], 1816–1853, clergue i predicador anglès).
  • “Infinit, i no obstant això, un nadó. Etern, i naix d’una dona. Totpoderós, i no obstant això, descansant sobre el pit d’una dona. Suporta un univers, i no obstant això, necessita ser portat en braços per una mare. Rei dels àngels, i no obstant això dit el fill de Josep. Hereu de totes les coses, i no obstant això, menyspreat fill d’un fuster” (Charles Haddon Spurgeon, 1834-1892. famós predicador baptista britànic).
  • “Quan Jesús va venir a la terra no deixa de ser Déu, quan va tornar al cel, no deixa de ser home” (Dr. John Blanchard, predicador i autor cristià anglosaxó).
  • “Jesucrist és Déu en forma d’home, és completament Déu com si no fos home, i tan completament home com si no fos Déu” (Adolphus Julius Frederick Behrends, 1939-1900, autor cristià anglosaxó).
  • “El Nou Testament no pot avalar una interpretació actual de la història de Crist Jesús en què aquest sia “només Déu”: un Déu sense deficiències ni debilitats humanes, un Déu que va d’ací cap allà sense trepitjar la terra. Ni tampoc “només home”: un predicador, profeta o mestre de saviesa, un símbol o paradigma d’experiències humanes fonamentals” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • ● “veritable Déu: Jesús de Natzaret es va acostar, va actuar, va parlar i per als creients definitivament es va revelar el mateix Déu, el Déu amic de l’home”
    ● “veritable home: També cal subratllar avui, que Jesús va ser plena i íntegrament home, sense reducció i amb totes les seves conseqüències (passibilitat, por, soledat, inseguretat, temptacions, dubtes, possibilitat d’error). I no pas un mer home, sinó el veritable home” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).

EL PER QUÈ DE L’ENCARNACIÓ: RELACIÓ DÉU-HOME A TRAVÉS DEL CRIST

  • “La Paraula de Déu, Jesucrist, per la immensitat de l’amor seva, s’esdevingué el que som, per tal de fer-nos el que ell és” (Sant Ireneu, [Irenaeus, Εἰρηναῖος], bisbe de Lió i Pare de l’Església, ca. 120-140 Àsia Menor, ca. 202).
  • “Es féu el que nosaltres som per fer-nos el que Ell és” (Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “Jesús fou Déu llançant-se fora de si mateix en un llenguatge humanament comprensible” (S. D. Gordon 1859-1936, autor cristià nordamericà).
  • “El Fill de Déu es va fer home per fer, dels homes, fills de Déu” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Jesucrist és tot en Déu per a satisfer la necessitat total de l’home” (Rev. Richard Halverson, 1916-1995, ministre i autor presbiterià).
  • “Jesús era Déu i home en una persona, perquè Déu i home poguessin ser feliços junts una altra vegada” (George Whitefield, 1714-1770, lletra 21 de maig de 1740, famosíssim predicador revivalista a Gran Bretanya i Nordamèrica).
  • “En Crist Jesús, el cel baixa a la terra i la terra puja al cel. Jesús és Déu mateix escrivint en un idioma que puguem entendre” (S. D. Gordon 1859-1936, autor cristià nordamericà).
  • “Crist mateix destronat per coronar-nos a nosaltres, i treient-se el seu vestit per posar-se els nostres parracs; ha baixat del cel per mantenir-nos fora de l’infern. Fa un dejuni de quaranta dies perquè puguem festejar durant tota l’eternitat, ell va venir del cel a la terra per enviar-nos de la terra al cel” (Wayne Dyer).

LA BATALLA PER L’ORTODÒXIA

  • “Adorem, no pas un home pur, sinó qui és Déu per natura; no ignorem la seva glòria, encara que hagi estat fet home com nosaltres” (“Sobre l’Encarnació del Senyor”, de Ciril d’Alexandria, ca. 375-444, el major dels Pares grecs de l’Església).
  • “Jesús, a qui jo reconec com al meu Redemptor no podrà ser inferior a Déu” (Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “L’Església primitiva lluitava en la batalla cristològica perquè creia que l’Evangeli mateix hi era en joc. Totalment d’acord. La divinitat de Jesús no és un innecessari extra que no tingui cap importància per a la nostra salvació. Al contrari, la nostra salvació en depèn. Podem ser salvats sols per Déu Mateix” (“Christianity Today / Cristianisme Avui” 4.1.74, Dr. K. Runia, teòleg).
  • “Tot el que hom imagini de Déu a part del Crist és només pensament inútil i vana idolatria” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).
  • “Cada ull pot tenir la seva visió per separat, però quan estem mirant alguna cosa…la nostra visió, que en si mateixa està dividida, s’uneix amb la finalitat de resoldre, per si mateixa, en el seu conjunt, l’objecte que se li presenta davant” (Joan Calví, 1509-1564, teòleg de la Reforma, fundador d’un dels principals corrents protestants).
  • “Ningú més té ni ha tingut el lloc en el cor del món que Jesús té. Uns altres déus han estat tan devotament adorats; però cap altre home ha estat tan devotament estimat” (John Knox, ca. 1510–1572, clergue escocès, dirigent de la Reforma Protestant i fundador de la denominació presbiteriana).
  • “Sols Jesucrist és la Veritat. De vegades la Veritat pot ser arrublida per una multitud de paraules” (Richard Wurmbrand, pastor protestant de llengua alemanya, 1909-2001, màrtir a Romania, on passà 14 anys en presons d’isolament i sota tortures).

EXPLICACIONS TEOLÒGIQUES

  • “Al principi ja existia la Paraula, la Paraula anava cap a Déu i la Paraula era Déu…Tot començà a existir per la Paraula i, al marge d’aquella, no va arribar a existir ni una sola de les coses que existeixen…el món li devia l’existència, però no la reconegué. Vingué al seu poble i els seus no el van acollir pas…La Paraula es tornà home i va plantar la seva tenda entre nosaltres…” (Evangeli de Joan 1:1, 3, 10-11; És a dir, la Paraula de Déu –“Logós” en l’original grec, creadora del món, es va fer home en Crist. Com que la Paraula -del poder creador- era Déu, vol dir que Crist és Déu).
  • “Déu ha creat el món mitjançant la seva paraula, la seva raó i el seu poder. Els vostres mateixos filòsofs s’avenen a dir que logos –el Verb- és el creador de l’univers. Els cristians sols hi afigen que la pròpia substància del verb i de la raó, aqueixa substància per mitjà de la qual Déu ho ha creat tot, és esperit; que eixa paraula o el verb ha degut ser pronunciada per Déu, i que en haver-la pronunciada, l’ha engendrada; i és, doncs, Fill de Déu, i Déu en virtut de la unitat de la seva substància. Si el sol dilata un dels raigs que llança, no se li separa la substància, sinó que se n’estèn. Així, doncs, el Verb és esperit d’un esperit, i Déu de Déu, com una claror encesa en una altra. Per tant, allò que prové de Déu és Déu, i els dos amb el seu esperit, no formen sinó un, que es diferencia en propietats, no pas en nombre; en ordre, no pas en natura; el Fill ha eixit del seu principi sens abandonar-lo; ara bé: aquest raig de Déu se n’ha baixat al si d’una verge, i s’ha revestit de carn, tot fent-se un home unit a Déu. Aquesta carn, sostinguda per l’esperit, es nodreix, creix, parla, ensenya i obra: vet ací el Crist” (“Apologètica”, Quint Sèptim Floreu Tertulià, ca.160-ca. 240; escriptor cristià llatí).
  • “El seu cos no era per a Ell cap limitació, sinó un instrument, perquè Ell fou ensems en el seu cos i en totes les coses, i fora de totes les coses, descansant en el Pare adalt. En un i al mateix temps -aquesta és la meravella- com a home fou una vida humana, i com a Paraula Ell mantenia la vida de l’Univers, i com a fill estava en una constant unió amb el Pare” (“Sobre l’Encarnació”, de Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “El Crist Senyor és alhora Primogènit i Unigènit, perquè ambdues coses no es troben en una única natura; ja que és Primogènit de molts germans, però ensems és Unigènit, ja que no hi ha cap altra generació abans d’ell ni després d’ell. Ambdues coses tenen lloc realment en Déu i en l’home, units en una única persona, sense confusió de (les propietats) de la natura a causa de la unió” (Primer Discurs sobre els capítols del coneixement, 49, Isaac de Nínive o el Siríac, s. VII, monjo nestorià i bisbe de Nínive, nasqué a l’actual Qatar).
  • “…el Fill de Déu va patir i el fill de l’home redimeix dels pecats. Certament, aquell qui en una sola persona és Fill de Déu i fill de l’home patí per la propietat de la natura humana, i aquell qui en una sola persona és Fill de Déu i fill de l’home redimeix dels pecats, per la propietat de la natura divina” (“Fidei Ratio” a l’emperador Carles, 1530, de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “Efulgència de la meva Glòria, Fill estimat, Fill en la cara del qual l’invisible és contemplat visiblement, allò que com a Divinitat sóc” (“Paradise Lost /El Paradís Perdut” Llibre VI, 680 – 82, 1667, de John Milton, 1608-1674, escriptor purità anglès).
  • “Silesius, per la seva banda, va rebre aquesta interpretació a través de Böhme i Franckenberg. Messies designa el principi d’unió i de reconciliació, ja que permet de retornar a la unitat la divisió i el trencament introduïts en el món del Primer Adam, és a dir, per l’home caigut. Per això Messies significa la unitat redemptora i salvadora instal·lada en el cor de l’home, la qual li permet el restabliment de l’harmonia original malmesa pel pecat original” (Nota, a “Cherubinischer Wandersmann / El Pelegrí Querubínic”, per Angelus Silesius [Johannes Scheffler], 1624–1677, poeta místic alemany nat a Breslau, Silèsia).
  • “Només Crist podria haver concebut Crist” (Joseph Parker, 1830-1902, teòleg inconformista anglès).
    “Déu em parla, no a través del tro i el terratrèmol, ni a través de l’oceà i dels estels, sinó a través del Fill de l’Home, i parla en un llenguatge adaptat a la meva vista i oïda imperfectes” (William Lyon Phelps, 1865–1943, autor nordamericà).
  • “Allò més que algun seguidor de la fe jueva pot fer – i alguns ho han fet amb molt de gust – és dir que Jesús era el més gran en la llarga successió de profetes jueus. Ningú no pot reconèixer que Jesús era el Messies, sense arribar a ser cristià” (Kenneth Scott Latourette, 1884-1968, historiador nordamericà d’Extrem Orient i de la Cristiandat, i missioner baptista).
  • “Quant a l’Encarnació es refereix, hi crec fermament. Crec que Déu va rebaixar per esdevenir home perquè poguéssim arribar fins a Ell, i que el drama que ha consagrat aquesta encarnació, el drama descrit en el Credo, es va esdevenir” (Thomas Malcolm Muggeridge, 1903-1990, periodista, autor i espia militar anglès).
  • “Per alguna raó Déu escollí de fer l’home tal com és: limitat i subjecte a penes i a la mort. I Déu tingué l’honradesa i el coratge de prendre’s la seva pròpia medecina. Sia quin sia el joc a què juga amb la seva Creació, accepta les pròpies regles i hi ha jugat net. No pot exigir res de l’home que no hagi exigit de si mateix. Ell ha atravessat la totalitat de l’experiència humana des de les irritacions trivials de la vida familiar i les restriccions repressores del treball esgotador i de la manca de diners fins a les pitjors horrors de dolor i humiliació, de derrota, de desesperació i de mort. Quan era un home, jugava com a humà. Naixia en la pobresa i moria en la desgràcia i pensà que tot plegat pagava la pena” (Dorothy Leigh Sayers, 1893-1957, escriptora i lingüista anglesa i humanista cristiana).
  • “La controvèrsia (als Evangelis), gira entorn de Déu: Jesús no es remet a un nou Déu, sinó al Déu d’Israel; però entès de manera novella, és a dir, com Pare dels perduts, a qui Jesús personalment anomena Pare seu” “Podem ara aventurar, sobre la base neotestamentària, una paràfrasi positiva actualitzada, sens dubte fal·lible, de la fórmula clàssica “veritable Déu i veritable home”, vinculant des del segle V (Concili de Calcedònia, 451, en continuïtat amb el Concili de Nicea, 325)” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • “Enlloc no hi és concebuda la Salvació com un vol fora de la història com fa el pensament grec, és sempre la vinguda de Déu a l’home dins la història. L’home no s’eleva cap a Déu: Déu davalla fins a l’home” (“The Last Things / Les últimes coses”, 1978, d’Eldon Ladd George).