Archivo de la categoría: Theology / Teologia

Què fa el Crist?

QUÈ FA EL CRIST?

  • “Pau implica que aquestes coses que diu que cessaran les llengües no passaran fins que hagi vingut allò perfecte, segurament referint-se al retorn de Crist” (“Potser no sia com vos penseu”, de David C. Downing, *1951, professor i autor nordamericà).

-LA SEVA EXPIACIÓ ÉS PAU, SATISFACCIÓ, CONHORT, PERDÓ I PLAERS ESPIRITUALS:

  • “Jesús va prometre als seus deixebles tres coses: que no tindrien gens ni mica de por, que serien absurdament feliços i que es ficarien en problemes” (Russell W. Maltby).
  • “No hi ha hagut mai ningú tan encisador, profund o comprensiu com Jesús” (Fiòdor N. Dostoievski, 1821-1881, escriptor rus).

             F. DOSTOIEVSKI                                 DENIS DIDEROT

  • “La sang de Jesucrist pot cobrir una multitud de pecats, em sembla a mi” (Denis Diderot, 1713-1784, filòsof i escriptor francès).
  • “El nom de Jesús és com ungüent vessat,
    Nodreix, i il·lumina, i calma l’angoixa de l’ànima” (Angelus Silesius [Johann Scheffier], 1624–1677, místic catòlic i poeta germano-polonès).
  • “Quan Crist es revela hi ha satisfacció dins la porció més insignificant, i sense Crist hi ha buit dins la major plenitud” (Alexander Grosse).
  • “Crist és la mateixa essència de totes les delícies i plaers, l’ànima i substància mateixes d’aquells. Mentre tots els rius van a parar a l’oceà, que és el lloc on es troben totes les aigües al món, així Crist és aquell oceà en el qual es troben totes les delícies i els plaers veritables” (“Christ Altogether Lovely / El Crist totalment preciós”, de John Flavel, 1627–1691, clergue i teòleg presbiterià anglès).
  • “El sonall no fa feliç el nen si no l’alleten, la casa sense el marit no podrà satisfer la dona, la caixeta sense la joia no satisfarà la verge, el món sense Crist no satisfà l’ànima” (Thomas Brooks, 1608–1680, autor purità anglès).
  • “Jesús és mel a la boca, música a l’orella, una cançó de joia al cor…” (Sermó 15è sobre el Càntic de Càntics, de St. Bernard de Clairvaux/ Bernat de Clarvall, *1090 ó 1091- †1153, teòleg francès i predicador medieval, fundador del Císter).
  • “Si cerquem la salvació, el mateix nom de Jesús ens mostra que és ‘d’ell’ [1 Corintis 1:30]. Si cerquem alguns altres regals de l’Esperit, es troben en la seva unció. Si cerquem força, és en el seu domini; si puresa, en la seva concepció; si gentilesa, apareix en el seu naixement. Perquè pel seu naixement es féu com nosaltres en tots els aspectes [Hebreus 2:17] i així pogué sentir les nostres dolors [cfr. hebreus 5:2]. Si cerquem redempció, és en la seva passió; si absolució, en la seva condemnació; si remissió en la maledicció, en la seva creu [Gàlates 3:13]; si satisfacció, en el seu sacrifici; si purificació, a la seva sang; si reconciliació, en la seva davallada a infern; si mortificació de la carn, a la seva tomba; si novetat de vida i immortalita, en la seva resurrecció; si herència del Regne Celestial, en la seva entrada a cel; si protecció, si seguretat, si repartiment abundant de totes les benediccions, al seu Regne; si expectativa tranquil·la de judici, en el poder donat a ell per a jutjar. Ben aviat, des de rica provisió de tot allò bo que abunda en ell, beguem fins a quedar omplerts d’aquesta font, i de no de cap altra” (“Institucions de la Religió cristiana” II, XVI, de Joan Calví /Jean Calvin, 1509-1564, teòleg de la Reforma, fundador d’un dels principals corrents protestants).
  • “Cap home no ha estimat mai com Jesús. Va ensenyar als cecs com veure i com parlar als muts. Va morir a la creu per salvar-nos. Ell va portar els nostres pecats. I ara diu Déu diu: “Perquè ell ho va fer, jo et puc perdonar” (Billy [William Franklin] Graham Jr., *1918, famós predicador evangèlic nordamericà).
  • “-Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel!
    Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
    Feliços els humils: ells posseiran la terra!
    Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà
    Feliços els compassius: Déu se’n compadirà
    Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
    Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
    Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel!
    Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit” (Jesucrist a l’Evangeli segons Mateu 5:3-12; escrit per als jueus a les darreries s. I).

-LA GRÀCIA DEPÈN DE JESUCRIST

  • “Reconeix que la pau i el perdó no depenen de sentiments de pietat sinó de Crist i del que ha fet” (John White, ca. 1540-ca.1606, pioner Virginià i colonitzador anglès a Nordamèrica).

                                           FRANCESC D’ASSÍS

  • “Sobretot, la gràcia i els dons que Crist dóna als qui s’estima és el que fa superar-se a un mateix” (Sant Francesc d’Assís, “Il Poverello”, “trobador del Gran Rei”, ca. 1181/1182-1226, místic cristià i fundador de l’orde franciscana).
  • “La llenya que fem cremar, primer fa un fum que molesta als ulls, però després hi mostra la llum i aconhorta, en acabat d’haver-los contristat. Així, també l’atenció que esguarda contínuament produeix pesadesa, però quan Jesús –el qual invoquem- s’afig a la pregària, ens il·lumina el cor” (Filoteu el Sinaïta, cap. 29 de “40 cap. a tomb de la sobrietat”, Edat Mitjana, monestir de l’Esbarzer Ardent, al desert del Sinaí).
  • “Medita sovint amb gran paor que tota aptitud per al bé i tota gràcia o qualsevol inquietud pel que fa a l’adquisició de les virtuts, no les posseeixes per tu mateix, sinó que el Crist, per la seva sola misericòrdia, te les ha lliurades, el qual si volgués podria així destinar-ho a qualsevol ribald, deixant-te abandonat en el llot del fangar i en la fossa de la desgràcia” (Sl 39,3)” (“Tractat de la vida espiritual”, de St. Vicent Ferrer, 1350-1419, frare dominic i predicador valencià internacional).
  • “Crist és com un riu en un altre sentit. Un riu que flueix contínuament, del qual hi ha sempre nous subministraments d’aigua fresca procedent de la deu, de manera que un home pot viure’n, i rebre’n durant tota sa vida. Així que Crist és una font inesgotable, que està donant contínuament aigua a la seva gent, i la font no s’esgota. Els qui viuen en Crist, poden rebre’n per tota l’eternitat, poden veure com la felicitat se’ls augmenta i renova, i mai no se l’acabaran” “Crist no sols és un remei per la vostra fatiga i problemes, ans ell us donarà una abundància d’alegria i de delit. Els qui vénen a Crist, no arriben sols en un lloc de descans després d’haver estat vagant a través del desert, ans arriben en una sala de la casa on poden descansar, i on poden fer festa. Podran deixar anar llurs antics problemes i treballs, i poden entrar en un curs de plaers i alegries espirituals” “Però Crist Jesús és autènticament excel·lent, i de tan gran manera, que quan vénen a veure’l no en semblen pas allunyats, la ment hi descansa. Hi veuen una glòria transcendent i una dolçor inefable; veuen que fins ara ha estat seguint ombres, però que ara han trobat la substància; que abans havien estat cercant la felicitat en el rierol, però ara l’han trobada a l’oceà. L’excel·lència de Crist és un objectiu adequat als desigs naturals de l’ànima, i és suficient per omplir la seva capacitat. És una excel·lència infinida; tal com els desigs de la ment, en els quals no pot trobar cap fita; i com més la ment s’hi avesa, més excel·lent sembla. Cada descoberta nova fa que aquesta bellesa sembli més encantadora, i la ment no hi veu cap final; hi ha prou espai perquè la ment es torni més i més profunda, i mai no toca fons. L’ànima resta extremadament captivada quan mira aquesta bellesa, sense cansar-se mai. La ment mai no se n’assecia, però l’ excel·lència de Crist és sempre fresca i nova, i tendeix a plaure tant, després d’estar mirant-se-la mil o deu mil anys, com quan al primer moment” “Que la pau descrita, de la qual els creients gaudeixen, és una participació de la pau de què llur mateix gloriós Senyor i Mestre gaudeix, gràcies a la mateixa sang amb què Crist mateix ha entrat al descans. És en una participació d’aquesta mateixa justificació; perquè els creients són justificats per Crist. Com es va justificar, quan es va aixecar d’entre els morts, i com es va alliberar de la nostra culpa, de la qual havia estat com el nostre fiador, de manera que els creients són justificats en ell i a través d’ell: són acceptats per Déu en la justícia mateixa. És favor d’un mateix Déu i Pare celestial que gaudeixen de la pau. “Me’n puig al meu Pare i vostre Pare, al meu Déu i al vostre Déu”. És d’una participació del mateix Esperit, perquè els creients tenen l’Esperit de Crist. (Crist) havia rebut l’Esperit més enllà de tota mesura, i de la seva plenitud tots n’arrepleguen” (Jonathan Edwards, 1703-1758, pastor, teòleg i missioner cals indis nordamericans).

– CREA DE NOU, ALLIBERA, GUAREIX I VENÇ, ANUNCIA EL REGNE DE DÉU:

Crist és el rei dels vençuts…per a ensenyar-los a vèncer” “Segons la Bíblia, Jesucrist complí tota la llei jueva i la llei civil, es deixà prendre i morí com a víctima substitutòria nostra, els pecadors.
Crist el van matar perquè no volgué fugir, això ho diu un refrany català.
Morí per amor. L’Amor Perfecte.
Fou la víctima perfecta acceptable per Déu per perdonar els bojos humans.

  • “Ens atrau el Senyor amb els consols; ens empeny amb els dolors. “Ell és el qui fa la ferida; ell qui la bena. Ell qui fereix i el qui guareix amb la seva mà” (Job 5:18, llibre de l’Antic Testament de potser cap al XVI o X a. C.).
  • “¿– I el Crist? És un anarquista que triomfà: Es el únic” (André Malraux, escriptor i revolucionari francès).
  • “Joan era un l’epítom de l’anomenat home religiós; Jesús no va ser “religiós”. Potser el seu estil de vida va induir Dietrich Bonhöffer, el gran teòleg alemany, cristià i màrtir, a advocar per un “cristianisme sense religió” “En moltes de les seves trobades amb el poble i la gent Jesús no va presentar cap credencial com al gran metge i el gran mestre. Amb tot, la Bíblia indica que Ell va encetar moltes converses ordinàries, amb resultats fantàstics. Nosaltres tenim la mateixa oportunitat” (“La creació d’homes lliures”, de Bruce Larson, autor evangèlic).
  • “Crist no és cap altre que l’històric Jesús de Natzaret: ni sacerdot, ni revolucionari polític, ni monjo asceta, ni moralista piadós, sinó provocador en tots els sentits” “Jesús no va predicar una teoria teològica ni una nova llei; tampoc no es va anunciar a si mateix, només va anunciar el Regne del cel, és a dir, la causa de Déu (= voluntat de Déu), que de seguida haurà de prevaler i que s’identifica amb la causa de l’home (= bé de l’home)” “De tot el que Jesús fa i diu queda palès que la voluntat de Déu no és res més que el bé total de l’home. No sols les benaurances del Sermó de la Muntanya, també els relats de guariments (expulsions de dimonis) palesen que no es tracta només de la salvació de l’ànima, sinó de la salvació de l’home sencer, en el present i en el futur” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • “Has vençut, oh galileu” (Julià l’Apòstata, emperador neopagà, 331-363, a “Història Eclesiàstica” 3.20, de Θεοδώρητος [Sant Teodoret de Cir], ca. 393–ca. 457, teòleg d’Antioquia i bisbe de Cir, Síria, defensor de la llibertat religiosa).
  • “Tu has vençut, oh pàl·lid galileu” (Algernon Charles Swinburne, 1837-1909, escriptor rebel anglès).
  • “El Senyor ha tornat en primera llum de l’alba totes les nostres postes de sol” (Climent d’Alexandria, 150-211, teòleg grecoegipcià).
  • “Ens fem de veres lliures quan el mateix Déu ens forma i crea, no per a ser homes -cosa ja feta quan la Creació-, sinó per ser homes bons” “I això ho fa amb la seva gràcia, a fi de fer-nos nova creació en Jesucrist” “Aquesta es la gràcia del Nou Pacte: que l’home conegui el seu Déu i, per gràcia, torni a nèixer per a Ell” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, gran Pare de l’Església, filòsof i teòleg, nascut a Numídia).
  • “Per a mi, tenir fe en Jesucrist, Fill de Déu, significa la victòria damunt la mort i damunt el no-res, i, per tant, el convenciment que la vida no manca pas de sentit” (Miguel Delibes, 1920-2010, escriptor castellà).
  • “L’única llibertat que hom pot mai tenir és quan s’esdevé esclau de Jesucrist” (Robert Charles Sproul, *1939, teòleg calvinista nordamericà).
  • “Mai ningú no ha actuat menys com a clergue que Jesús, mai no hi ha hagut un enemic més gran dels formulismes, que asfixien la religió sots el pretext de protegir-la. Amb això tots som els seus deixebles i els seus successors, per això, ha establert les bases de pedra eterna de la veritable religió, i si la religió és essencial per a la humanitat, ha merescut, per això, el rang diví que el món li ha concedit” (Joseph Ernest Renan, 1823-1892, escriptor i filòsof bretó, crític secular de la Bíblia).
  • “Per un fuster fou creada la humanitat, i només pel fuster pot la humanitat renovar-se” (Erasme de Rotterdam, Desideerius [Geert Geertsz], *ca. 1466-1469-†1536, filòsof i màxim teòleg humanista neerlandès).
  • “L’Orfeu català fou Crist” (“La tradició catalana”, cap. II, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).

     JOSEP TORRAS I BAGES                             C. S. LEWIS

  • “Mira per tu mateix i trobaràs a llarg termini només malícia, solitud, desesper, ira, ruïna i decadència. Però mira el Crist i el trobaràs, i amb Ell tota la resta” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Quan aquest diví Redemptor apareix amb els seus vestits tacats de sang, l’afonada ànima saluda la seva manera d’acostar-se, els ocells de les muntanyes alcen el vol, les bèsties de la terra rellisquen fora dels caus, el monyó trist de la soca empeny per a brostar, i la veu sona eixint de les entràmenes de l’ànima: ‘Aquest és el nostre Déu, hem esperat per Ell, i Ell ens salvarà. Aquest és el Senyor, l’hem esperat, en gaudirem, i ens alegrarem en la seva salvació” (Joseph Charles Philpot “The Seceder”, 1802–1869, editor anglès baptista).
  • “Crist va néixer al segle primer, però pertany a tots els segles. Va néixer jueu, però Ell pertany a totes les races. Va néixer a Betlem, però Ell pertany a tots els països” (George W. Truett, 1867-1944, pastor baptista de Carolina del Nord).

–SALVA I DÓNA LA PROMESA DE RESURRECCIÓ AMB UN NAIXEMENT ESPIRITUAL

  • “…A través d’aquesta Unió del Fill immortal de Déu amb la nostra natura humana, tots els homes foren coberts amb incorruptibilitat en la promesa de la resurrecció” (“Sobre l’Encarnació”, de Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “El nostre cos és semblant a Maria: cadascú té un Jesús al seu interior, però aquest no pot nàixer fins que no es manifestin les dolors de part en nosaltres” (“Fîhi-mâ-fihî / El Llibre de l’Adins”, recull de dites de Celaledîn Rûmî Mevlâna o Djalâl ad-Dîn Rûmî, 1207-1273, místic sufí dervix afgà).
  • “Tocava l’amic a la porta de son Amat amb colp d’amor, esperança. Oïa l’Amat el colp del seu Amic amb humilitat, pietat, paciència, caritat. Obriren les portes deïtat e humanitat, i entrava l’amic a veure el seu Amat” (“Llibre d’Amic e Amat”, 1283, Montpeller, Ramon Llull, 1232-1316, català de Mallorca, gran místic i savi català i el català més universal).
  • “Coneguí una segona naixença, quan la meva ànima i el meu cos s’estimaren i es casaren” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés emigrat als Estat Units).
  • “El Crist fou qui em donà esperança, la qual és en ell mateix (i) es mostrà ell mateix en mi, i em donà el seu esperit i em donà la seva gràcia, la qual trobí suficient. Fou ell qui m’ho donà quan jo estava callat i no tenia ni esperança ni fe” (“The Journal of George Fox”, fundador anglès de la Societat d’Amics –quàquers- 1624-1691).
  • “Nadal! Des d’aquell dia sabem que l’amor salvarà el món.
    Pasqua! Des d’aquell dia sabem que la mort no mata” (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès catòlic).
  • “Ningú no pot dir que Jesús és Senyor, a no ser que Tu els treguis el vel, i respiri la Paraula viva. Llavors i sols llavors, sentim el nostre interès en la Seva sang” (John Wesley, 1703-1791, famosíssim predicador revivalista anglès, al seu himne “Baixa, Esperit de Fe”/”Spirit of Faith, Come Down”).

–ADVERTEIX ELS EGOISTES I DOLENTS

  • “Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!” (Jesucrist a l’Evangeli segons Lluc 6:24, †83, cap al 64-90 d. C.).
  • “(Els sacerdots i escribes jueus) volien fer morir Jesús perquè feia perdre llur influència i autoritat davant el poble, desemmascarant llur hipocresia, orgull i avarícia. Mes temien el poble, qui començava a obrir els ulls…” (Comentari a Lluc 22:2, en “Els sants Evangelis en sinopsi”, Barcelona, 1953).
  • “Diu l’Escriptura: Si jo no hagués vingut i no els hagués parlat, no tindrien pecat; ara, però, no tenen excusa de llur pecat. (Jn. 15:22) També això va per a vosaltres i no us deixa cap defensa” (“Catequesis Baptismals”, de St. Joan Crisòstom, 345?-407, Pare de l’Església grega).
  • “A qui compararé la gent d’aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: “Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!” Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: “Té el dimoni”; ha vingut el Fill de l’home, que menja i beu, i diuen: “Ací teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors” Però les obres de la saviesa acrediten que és justa” (Evangeli segons Mateu 11:16-18; escrit per als jueus a les darreries s. I).
  • “Tu ens fereixes, Senyor, per sanar-nos” (Agustí de Bona, 354-430, Pare de l’Església llatinoberber).
  • “Jesucrist mai no morí per les nostres bones obres. No pagaven la pena perquè ell morís. Es donà pels nostres pecats, segons les Escriptures” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).

-ÉS AMOR, UNEIX I IGUALA:

  • “La seva bellesa va per davant de la de tothom. I què estimem en el Crist? Els membres crucifixats, el costat ferit o l’amor? Quan sentim dir que va patir per nosaltres, què ens hi atrau? És l’amor allò que estimem. Va amar-nos per fer-nos tornar amor per amor, i per aixó visitar-nos amb el seu Esperit. Bell és el Crist i és absent. Examini’s l’esposa si és casta” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg llatinoafricà).
  • “Davant de Jesucrist no hi ha home ni dona, escita ni bàrbar, jueu o grec; no compta l’edat ni la natura, ans tota diferència de dignitat resta esborrada. Un de sol és el preu de tots, un de sol el do, un de sol el lligam de germanor i una mateixa és la gràcia” (“Catequesis Baptismals”, de St. Joan Crisòstom, 345?-407, Pare de l’Església grega).

           JOAN CRISÒSTOM                        NAPOLEÓ BONAPARTE

  • “Alexandre, Cèsar, Carlemany i jo hem fundat imperis, però damunt de quins fonaments descansen les creacions del nostre geni? Damunt la força. Jesucrist va fundar un imperi sobre l’amor, i ara mateix milions homes moririen per ell” (Napoleó Bonapart, 1769-1821, General cors esdevingut emperador francès).
  • “Contempleu, quina mena d’amor és aquesta, que el Crist havia de patir un procès mentre nosaltres èrem guarnits, que el Seu cap havia de ser maleït i el nostre dur una corona” (Thomas Watson, ca.1620-1686, escriptor i clergue purità anglès).
  • “Aquesta és la nostra gran necessitat, per ser més com el Crist, que la seva imatge es pugui veure en les nostres vides, i això és el que se’ns promet si ens lliurem totalment a l’acció del seu Esperit. Després, a mesura que ens apropem a Crist, s’atansarà més al seu poble i en la nostra recerca d’unitat amb els membres que aniran aplegant-se a prop del cap” (“Unitat dels Cristians”, 1945, del Professor G. T. Manley).

-DÓNA FORÇA I AJUDA, FA MILLORAR, ÉS PODERÓS:

Només era un obrer, desarmat, d’una minoria nacional ocupada, no era tampoc clergue, ni feia ús dels diners, elegí només gent del poble oprimit… i ara té milers de milions de seguidors”.

  • “…en Jesucrist es troba la major font de fortalesa espiritual que hom pot conèixer… Jesús va ser el més alt exemple d’un ésser que volgué donar-ho tot, sense demanar res a canvi. Jesucrist no pertany únicament al cristianisme (institucional), sinó a tot el món, a totes les races i a tots els pobles i les doctrines de què disposa i les formes de culte que practiquen poden ser diferents uns d’altres” (“What Jesus Means to Me / El que Jesús significa per a mi” a Modern Review, Nova York, octubre de 1941, de Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “Déu es va fer home per convertir criatures en fills: no sols per produir millors homes en la vella natura, sinó per produir un nou tipus d’home” “Mira per tu mateix i trobaràs a llarg termini només odi, solitud, desesper, ira, ruïna i decadència. Però mira el Crist i el trobaràs, i amb Ell tota la resta” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Per cada vegada que et miris, mira’n deu a Crist” (Robert Murray McCheyne, 1813-1843, predicador i escriptor protestant escocès).
  • “Senyor, la meva ànima es llança sobre aquest gloriós fet, aquesta veritat salvadora, com un home que s’està ofegant s’agafa a un salvavides que li llancen al mar revoltat. Si Tu no m’estimes i m’aixeques, periré per sempre; però no hi ha possibilitat d’ofegar-se quan Jesús salva, no hi ha por de perdre la vida quan Ell estima” (“Campanes de goig”, de Susannah Spurgeon [Susannah Thompson], 1832-1892, dona del predicador Charles H. Spurgeon).
  • “Jesús diu: ”T’estim tal com ets. I t’estim massa com per permetre que et quedis la teva forma de ser”” (Chris Lyon, autor religiós).
  • “Mai no trobareu Jesús tan preciós com quan el món és un salvatgisme bramulant. Llavors és com una rosa que floreix enmig de la desolació, una roca que està per damunt de la tempesta” (Robert Murray M’Cheyne, 1813-1843, lletra 9 de març de 1843).
  • “Ací seuràs encarnat, ací regnaràs
    Alhora Déu i Home, Fill tant de Déu i d’Home,
    Ungit Rei universal; tot el poder
    que et don, regna per sempre, i assumeix
    els teus mèrits; sota tu, com a Cap Suprem,
    Trons, Principats, Potències, Dominis que
    reduesc:
    Tots els genolls se t’inclinaran, dels qui esperen
    al Cel, o a la Terra, o, sota la Terra, a l’Infern”
    (“Paradise Lost /El Paradís Perdut” [3.315-22], 1667, de John Milton, 1608-1674, escriptor anglès).
  • “En cada dolor que esquinça el cor, l’Home dels Dolors té una part” (Michael Bruce, 1746–1767, compositor d’himnes i poeta escocès).

-DÓNA CONEIXEMENT CONTRA LA IGNORÀNCIA, EQUILIBRA

  • “El Gran Sacerdot (Crist) és qui intecerdeix a la vora de Déu per totes les natures dotades de raó, allunyant-les per la seva mediació, del mal i de la ignorància” (Evagri Pòntic, ca. 345 Pont-399 Egipte, autor cristià).
  • “No solament no coneixem Déu sinó a través de Jesucrist; ni tan sols no ens coneixem a nosaltres mateixos excepte a través de Jesucrist” “Jesús és el Déu al Qual podem acostar-nos sense orgull i davant del Qual podem humiliar-nos sense desesper” “Jesucrist és el centre de tot, i la fita de tot, i el qui no El coneix no sap res de la natura ni res de si mateix” (Blasi Pascal, 1623-1662, científic, savi i escriptor catòlicobíblic occità).
  • “Jesucrist és tot en Déu per a satisfer la necessitat total de l’home” (Rev. Richard Halverson, 1916- 1995, ministre i autor presbiterià).
  • “Jesus Christ turns life right-side-up, and heaven outside-in / Jesucrist endreça la vida cap adalt, i el cel des d’afora cap adins” (Carl Ferdinand Howard Henry, 1913–2003, teòleg evangèlic nordamericà).
  • “Això no obstant, encara vaig mig refusar, i no va ser pas el meu amor que ho féu, sinó la meva intel·ligència. Ja que em semblava cert, i encara avui l’hi crec, que mai no es pot resistir gaire a Déu si es fa per pur gust de la veritat. A Crist li agrada que li preferim la veritat, perquè abans de ser Crist, ell, és la veritat. Si ens desviem d’ell per anar a la veritat, no farem pas gaire llarg camí sense que li caiguem als braços” (“Autobiografia espiritual”, 1941, Marsella, Simone Weil, 1909-1943, francojueva sindicalista i feminista i mística cristiana, col·laboradora amb la II República espanyola).
Anuncios

La salvació en Jesucrist

LA SALVACIÓ EN JESUCRIST

 

EN QUÈ CONSISTEIX LA SALVACIÓ?:

-DÉU

  • “Jesús, a qui jo reconec com al meu Redemptor no podrà ser inferior a Déu” (Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “Ha estat la ferma creença de l’Església des dels dies dels apòstols que Déu no sols ha estat manifestat en Crist sinó que ha estat manifestat com Crist” (“That Incredible Christian”, d’Aiden Wilson Tozer, 1897-1963, destacat pastor protestant nordamericà).
  • “L’Església primitiva lluitava en la batalla cristològica perquè creia que l’Evangeli mateix hi era en joc. Totalment d’acord. La divinitat de Jesús no és un innecessari extra que no tingui cap importància per a la nostra salvació. Al contrari, la nostra salvació en depèn. Podem ser salvats sols per Déu Mateix” (“Christianity Today / Cristianisme Avui” 4.1.74, Dr. K. Runia, teòleg).
  • “El metge cura i Déu salva” (Dita catalana).
  • “Estretament relacionat amb el seu èmfasi sobre l’esclavatge de la voluntat està l’èmfasi de Luter sobre la predestinació, un tema del qual s’ocupa més a bastament al seu llibre escrit com a resposta a l’atac d’Erasme. Deixa a banda l’enfocament escolàstic del tema i fa de Pau el seu punt de partida. Per a Pau era aqueix un tema de conhort, servat sempre dins el marc de la promesa de Déu i del compliment de la seva fita evangèlica. Per a Luter era un aspecte de la gràcia de Déu, un corol·lari de l’Evangeli, proposat i pensat per Déu per a l’home. Era la salvaguarda perfecta front a qualsevol mena de religió d’obres o de comerç-amb-els-mèrits; era…el teocenetrisme de l’Evangeli front a l’antropocentrisme de la religió, preservava l’objectivitat del regal d’un de Déu de gràcia, i salvava l’home de la subjectivitat de la pròpia justificació per les obres, mèrits i creença en la seva honestedat de base” (“Luter”, 1968, James Atkinson).
  • “Sóc Seu per compra i sóc Seu per conquesta; sóc d’Ell per donació i sóc d’Ell per elecció; sóc Seu per acord i sóc Seu per matrimoni; sóc totalment d’Ell; sóc perculiarment d’Ell; sóc universalment d’Ell; sóc eternamenat d’Ell. Una volta vaig ser un esclau però ara sóc un fill; una vegada vaig ser fill de la ira, un hereu de l’infern, però ara sóc un hereu del cel; una volta vaig ser un servent encadenat per Satanàs però ara sóc home lliure de Déu; una vegada em trobava sota l’esperit d’esclavatge però ara estic sota l’esperit d’adopció que em precinta en la remissió dels meus pecats, en la justificació de la meva persona i en la salvació de la meva ànima” (Thomas Brooks, 1608–1680, autor purità anglès).
  • “Ja que s’empara en mi, Jo el salvaré,
    el protegiré perquè coneix el meu nom.
    Sempre que m’invoqui, l’escoltaré,
    estaré vora d’ell en els perills,
    el salvaré i l’ompliré de glòria;
    saciaré el seu desig de llarga vida,
    li mostraré la meva salvació” (Psalms 91:14-16, els psalms generalment són de ca. 1000 a. C.).
  • “Vet aquí una dita digna de confiança que mereix una acceptació completa: Jesucrist va venir al món per salvar els pecadors… Però per aquesta mateixa raó, em va ser concedida la misericòrdia perquè en mi … Jesucrist pogués mostrar la seva infinita paciència, com un exemple per tal que aquells que creuen en ell rebin la vida eterna. Per al rei etern, immortal, invisible, el Déu únic, sien l’honor i la glòria pels segles dels segles” (Jeffrey Dahmer, assassí en sèrie convicte, en un al·legat a la cort de Milwaukee, Wisconsin, EUA, el 17·2·1992).

-ESPERIT SANT

  • “Ens ha salvat no per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor, mitjançant el bany regenerador i el poder renovador de l’Esperit Sant” (Lletra de Pau a Titus, 3:5, ca. 65).
  • “Quan Déu treballa en nosaltres, la nostra voluntat, en ésser canviada i dolçament inspirada per l’Esperit de Déu, el nostre desig i els nostres actes, no actuen per obligació, sinó per pròpia responsabilitat” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).
  • “Totes les vegades que diem: ‘Crec en l’Esperit Sant’, volem dir que creiem que hi ha un Déu viu capaç i disposat a introduir-se dins la personalitat humana i canviar-la” (“Cristianisme Senzill”, 1954, de John Bertram Phillips, 1906-1982, escriptor, clergue i traductor bíblic anglès).
  • “Crist fou qui em donà esperança, la qual és ell mateix (i) es revelà a si mateix en mi, i em donà el seu esperit i la seva gràcia, que jo trobí suficient… ell fou qui s’obrí a mi quan jo callava i no tenia ni esperança ni fe” (“The Journal of George Fox”, fundador anglès de la Societat d’Amics –quàquers- nat a Drayton-in-the-clay, ara Fenny Drayton, Leicestershire, 7·1624, mort a Londres, 13·1·1691).
  • “Així que veiem el Senyor Jesús a la creu, sabem que els nostres pecats són perdonats, i tan aviat com veiem el Senyor Jesús en el tron, sabem que l’Esperit Sant ha estat vessat sobre nosaltres” (Watchman Nee 倪柝声, Ni Tuosheng, 1903-1972, líder i autor cristià xinès, empresonat 20 anys pels comunistes xinesos).
  • “No és la tempesta ni el terratrèmol ni el foc, sinó la veu encara petita de l’Esperit la que continua el treball gloriós de salvar ànimes” (Robert Murray McCheyne, 1815-1843, predicador escocès).

           R. M. McCHEYNE                                  JOAN CALVÍ

-ESPERIT SANT I BÍBLIA

  • “Desitgeu, com a nadons, la llet espiritual no adulterada per tal que creixeu per ella per a la salvació” (1ª Pere 2: 2).
  • “Les Escriptures seran al capdavall suficients per a un coneixement de la salvació de Déu sols quan es funda la seva certesa a la persuasió interior de l’Esperit Sant. En efecte, aquests testimonis humans que existeixen per confirmar-ho no seran vans si, com a ajuts secundaris a la nostra feblesa, segueixen aquell Cap i Testimoni més alt. Però els qui desitgen provar als incrèduls que les Escriptures són la Paraula de Déu estan actuant de manera ximple, perquè això sols per fe pot ser conegut” (Joan Calví, 1509-1564, teòleg francès de la Reforma, fundador d’un dels principals corrents protestants).
  • “Però apecheîn té un ús encara més tècnic. Era la paraula tècnica que es va utilitzar per “rebuts d’un compte” que havia estat pagat en la seva totalitat” (Referència al terme emprat per a la salvació de Crist, a “N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès, presentador televisiu i ministre de l’Església d’Escòcia).
  • “Qüestió 4: En què mostren les Escriptures que són la Paraula de Déu?
    Resposta: Les Escriptures es manifesten per a ser la paraula de Déu, per llur majestat i puresa; pel consentiment de totes les parts, i l’abast de la totalitat, que ha de donar tota la glòria a Déu; per la seva llum i poder de convèncer i convertir pecadors, per consolar i edificar els creients en la salvació: però l’Esperit de Déu porta el testimoni a través de les Escriptures al cor de l’home, perquè són les úniques que poden persuadir plenament que són la mateixa paraula de Déu” (“Westminster Larger Catechism / Catecisme Major de Westminster”).

-CRIST I FE

la sang vessada per Crist a la creu té poder de salvació sobre tota persona que hi cregui. Es a dir que cregui en Déu encarnat i autosacrificat per la nostra redempció.
No es tracta d’un acte de màgia, sinó de perdó espiritual per la gràcia (misericòrdia) de Déu. Es gratis, no depèn de cap ritual humà sinó de les promeses contingudes a la Paraula de Déu.
Ara bé: l’actitud de la persona ha de ser sincera, de fe i de penediment per tot allò dolent que hagi fet en la vida (segons els 10 manaments). La mera verbalització no és suficient. Els pecats perdonats poden ser immensos, però l’actitud de penediment i esmena ha de ser sincera.

  • “Joan Baptista, a Joan 1, diu: “Mireu l’anyell de Déu, que lleva els pecats del món” (Jn. 1:29). Els lleva, vol dir que no són els mèrits de les nostres obres els qui els lleven. Crist, en Joan 10, diu: “He vingut perquè els homes tinguin la vida, i perquè la tinguin en abundància” (Jn 10:10). I en Joan 5: “En veritat us dic, qui creu en mi te la vida eterna” (Jn. 5:14)” (“Breu instrucció cristiana i altres escrits”, 1522-1523, de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “Però hem de tenir en compte que tot això és obra de Déu en nosaltres, fides implicita, que només té a veure amb el cor; està dins el cor i no té per què demostrar res a ningú; només té a veure amb Déu i amb la seva obra en el cor. Just a l’instant en què hom se sent i experimenta tan miserable, li és predicada al cor la gràcia i el perdó dels pecats i amb certesa infal·lible, sense por del contrari, sense temor que pogués fallar. I l’home, tot de cop, ressorgeix de la més profunda tristesa i consternació cap a una tranquil·litat i joia benaurades, i al mateix temps cap a un agraïment i reconeixement vers aquell qui va morir per la seva ànima, que li va conquerir la vida eterna amb la seva sang…” (“Quart Discurs”, 1746, Nikolaus Ludwig von Zinzendorf, 1700–1760, reformador social i bisbe de l’Església Morava).
  • “No és pas, parlant estrictament, ni tan sols la fe en Crist allò que salva, sinó Crist qui salva a través de la fe. El poder de salvar resideix exclusivament, no pas en l’acte de fe o en l’actitud de fe o la natura de la fe, sinó en l’objecte de la fe” (Dr. Benjamin Breckenridge Warfield, 1851-1921, catedràtic de Princenton i mestre presbiterià de Kentucky).

              B. B. WARFIELD                                A. E. MCGRATH

  • “Som justificats propter Christum per fidem –ço és, a compte del Crist, a través de la fe. La base de la decisió de Déu per a col·locar-nos en la relació correcta amb Ell resideix en el mateix Crist. Som justificats a compte de la Seva obediència durant Sa vida i la Seva mort a la creu. És a causa d’ell, i no per alguna cosa que hàgim fet o el que farem, que hem estat justificats per a Déu. Però el mitjà per a ser justificats és la fe. La fe és com un canal a través del qual els beneficis del Crist flueixen a nosaltres… ambdós la base externa i els mitjans interns de l’apropiació de la justificació han estat donats per Déu. La fe no és res que puguem atènyer; és un acte realitzat en nosaltres per Déu” (Alister E. McGrath, *1953, bioquímic, professor a Oxford i teòleg anglicà nordirlandès).
  • “El cristià no és algú que ha recorregut tot el camí amb Crist. Cap de nosaltres no ho ha fet. El cristià és aquell que ha trobat el camí correcte” (Charles Livingstone Allen, 1913–2005, ministre i pastor metodista de Georgia, EEUU).

-CRIST
Segons les Escriptures

  • “I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu” (Evangeli de Joan 3:15-17).
  • “Li diu Jesús: -Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això? Ella li respon: -Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món” (Evangeli de Joan 11:25-27, ca. 69-90 d. C.).
  • “Nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, lliurat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos” (Lletra de Pau als Romans 4:24-25, ca. 58 de Corint estant). “Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs” (Romans, 10:9, ca. 58).
  • “A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l’aigua, es van esglaiar i es digueren: -És un fantasma!
    I es posaren a cridar de por.
    Però de seguida Jesús els digué: -Coratge! Sóc jo. No tingueu por!
    Pere li contestà: -Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua.
    Jesús li digué: -Vine.
    Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d’enfonsar-se i cridà: -Senyor, salva’m!
    A l’instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: -Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Evangeli de Mateu 14:25-31, Mateu de Cafarnaüm, s. I, apòstol i evangelista galileu).
  • “Jesús ens “salva” del pecat (sôzein) (Mat.1.21). Estem en la posició de les persones que han menester de ser rescatades i el rescat fou dur a terme per Jesús a costa de sa pròpia vida” “Mesitês” vol dir “patrocinador”, “fiador”, “garant”, “una garantia”. Un home que es fiava per l’aspecte d’una altra persona a la cort es deia així. Però aquest mot s’utilitza especialment per a una garantia o oferir fiança per un deute. Si un home desitjava demanar prestat a un banc, havia de trobar algú que es en fos el garant un mesitês. El mesitês era un home que estava disposat a pagar el deute del seu amic. Jesús és el mesitês que es va oferir bonament pel nostre deute amb Déu.
    “El cristià no ha de menester de cap mitjancer angèlic ni humà. Crist és per a ell el nexe d’unió amb Déu” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès).

Segons els Pares de l’Església

  • “Ireneu descriu Jesús per tant, hominibus ostendens deum, deo autem exhibens hominem, és a dir, com mostrar Déu als homes i com exposar els homes a Déu” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès).
  • “Cap dels amants, ni un, per foll que sia, crema així d’amor per l’estimada com Déu per la salvació de les nostres ànimes. “Ni que hagi de ser escopit -diu-, ni que hagi de ser colpejat, ni que hagi de pujar a la creu, no em negaré a ser crucificat per haver l’esposa”” (“Catequesis Baptismals”, de St. Joan Crisòstom, 345?-407, Pare de l’Església grega).
  • “L’abbà Pior contestà als Pares: «El sac on hi ha molta arena són les meves faltes, que són moltes i les he deixades al meu darrere, ja que no m’esforç a plorar per elles. I vet aquí que el paneret que porto davant meu són els pecats del meu germà, i d’ells em preocup jutjant-lo. Però no és això el que s’ha de fer, sinó que més aviat haig de portar els meus pecats davant meu, haig de pensar-hi, i haig de demanar a Déu que me’ls perdoni» Quan van sentir això, els Pares digueren: «Veritablement aquest és el camí de la salvació» (Pior, 3)” (“Apotegmes dels Pares del Desert”, 9.9).
  • “Vós sou misericordiós, Senyor, i voleu salvar-me. Jo sóc incapaç d’escapar de les mans dels enemics sense el vostre ajut” (Isaïes l’Anacoreta, s. IV-V, Scete, Egipte, a “La guarda de l’intel·lecte”).

Segons els nostres autors medievals

  • “I volgué suportar la càrrega per tots encara que ell no ho necessitava, ja que ell era just i innocent i sense pecat, però nosaltres érem pecadors i no érem capaços de suportar aquesta càrrega, per això la volgué portar per tots nosaltres. Mireu com era de just el preu que pagà per la infinita i incomparable glòria de tots els creients i obedients, perquè valia més una gota de la seva santa i preuada sang o qualsevol dolor seu, per menut que fóra. I si es pesàs en la balança de la justícia de Déu, considerant l’excel·lència de Jesucrist i la caritat que tingué a l’hora de salvar-nos, pesaria més que tots els pecats que hi ha hagut, que hi haurà o que hi podria haver; o més que tots els diables o tots els pecadors que existeixen. Aquest és el preu, que val més la redempció de l’ofensa feta a Déu pels nostres pecats. I si ens haguera redimit d’una altra manera, no es mostraria tan bé la justícia com ho mostrà d’aquesta Jesucrist, Déu i home, el qual la patí pels pecadors” “I mireu que no tan solament a causa de la santa i sagrada passió de Jesucrist i a causa de la seva mort obtenim la redempció dels nostres pecats, sinó que obtenim també l’adoctrinament de totes les bones virtuts…” (St. Vicent Ferrer, 1350-1419, frare dominic i predicador valencià internacional).
  • “Oh banc segur en qui lo preu se paga
    Del crim d’Adam i del món pecador,
    i pont del pal on lo gran Salvador,
    Penant lo cos, la deïtat amaga!
    Armes reals e divinal bandera,
    Esforç dels trists e devot estendard,
    Feu mos desigs segur aquella part
    Que fins a Déu demostra la carrera.
    Host d’amargor i forn en se va coure
    La carn del Just per amor immortal,
    Estret congreny on la part animal
    Del Rei dels reis morint se va recloure.
    Oh, mirall clar on l’ànima devota
    Lo bell semblant remira netament,
    Hort de dolç fruit, on lo ver penident,
    Sec per pecats, dins poc espai rebrota!
    Llit dolorós i cambra tribulada,
    I dels perduts molt piadós retret,
    Amagatall on pot estar secret
    Lo qui per crims té l’arma condemnada…” (“Obra devota de la Creu, feta a requesta de la senyora de mossèn Blanes”, Pero Martines, aragonès constitucionalista sentenciat a mort per la mare de Ferran el Catòlic, Mallorca, 1463, per participar en el bàndol antimonàrquic en la Guerra Civil Catalana).

  • “-¡Oh Senyor meu Jesucrist, qui volguist pendre mort e passió en l’arbre de la veracreu, per rembre natura humana, e a mi, pecadora! Te suplic que en vulles obrir los teus tresors donant-me una gota de les tues dolors, la qual me faça plànyer en general totes les injúries que jo, pecadora, contra tu he comeses en aquest present món. E suplic-te, Senyor, que em vulles donar dolor e compassió en lo meu cor, la qual me faça planyer les afliccions e penes les quals per mi, pecadora, volguist passar e sostenir. E faç-te infinides gràcies com me fas morir en hàbit e llei crestiana. E em penit de bon cor e de bona voluntat de tots los pecats e defalliments que he fets contra lo meu Creador e Senyor e contra mon proïsme.E atorg e confés que jamés no he viscut ni despès lo meu temps així com deguera, e tinc voluntat d`esmenar e de mudar en bé la mia vida, si Déu me donàs espai que vixqués. E crec que negú no pot ésser salvat sinó per los mèrits de la sacratíssima mort e passió de Jesucrist, e crec que per mi a salvar, e per rembre tot l`humanal llinatge del poder del diable, és mort lo Fill de Déu penjant en la creu, e faç-li llaors e gràcies dels grans beneficis que d’ell he rebuts en tota la mia vida. Senyor meu, la mort preciosa del meu senyor Jesucrist pos entre mi e los meus pecats, e entre tu e lo teu juí; en altra manera no vull entrar en juí ab tu. Senyor meu, la mort preciosa del meu senyor Jesucrist pos entre mi e la tua ira. Pare meu e Senyor, en les tues mans precioses coman lo meu esperit, car tu has remuda a mi, qui est Senyor de pietat e ple de molta misericòrdia. Senyor meu gloriós, tu has trencats e solts los meus lligams, emperò per amor d`açó a tu sacrificaré hòstia de llaor, e lo teu sant nom imvocaré; aquell de tot mon cor reclam, e la sua ajuda deman. E vaig-me`n en nom del Pare, qui m`ha creada a imatge e semblança sua, e en nom de Jesucrist, fill de Déu viu, qui per mi a rembre del poder del diable ha sofert cruel mort e passió, e en nom del Sant Esperit, qui en mi és escampat. E en nom del sants àngels e arcàngels, trons e dominacions, principats e potestats, e en nom dels sants patriarques e profetes, apòstols, màrtirs e confessors, monges, vèrgens e viudes e continents, e de tots los sants e santes de paradís. Hui sia lo meu lloc en repòs e en pau, e la mia habitació sia hui alt en la ciutat gloriosa de paradís. ¡Oh Déu misericordiós, clement e piadós, que segons la multitud de les tues misericòrdies deleis los pecats dels penidents, e lleves per vènia e perdó les culpes dels crims passats! Atén e guarda benignament sobre mi, pecadora serventa tua, e açó per mèrits e pregàries de tots los sants benaventurats. Senyor, oges a mi, pecadora, qui ab confessió entrega, e ab tot mon cor demane a tu remissió de tots mos pecats. Renovella en mi, Pare molt poderós, tot ço que en mi per frevoltat de la carn és estat corromput e desitjat, e tot ço que per engan del diable és estat vençut e sobrat. Ajuny-me, Senyor, a unitat de la tua santa Església catòlica, e sia remuda de la tua santa redempció. Hages mercè, Senyor, dels gemecs de mi, serventa tua, qui no he haguda confiança en altra cosa sinó en la tua pietat e misericòrdia. Delliura, Senyor, la mia ànima així com delliurist Noè del diluvi de les aigües; així delliura, Senyor, la mia ànima. Així com delliurist Elies e Enoc de la mort comuna del món, així vulles delliurar la mia ànima de tots los perills d`infern, e de tots los llaços, penes e turments d`aquell, e de llurs malvats habitadors. Delliura, Senyor, la mia ànima així com delliurist Isac del sacrifici e del coltell que Abram, son pare, tenia en les mans; e Lot, de la destrucció de Sodoma e de Gomorra; e Moisès, de la mà de Faraó, rei d’Egipte. Delliura, Senyor, la mia ànima així com delliurist Daniel del llaç dels lleons; e los tres infants Sidrac, Misac, Abdenago, del foc de la fornal; e a Judic, de la mà d’Holofernes; e Abram, del foc dels caldeus; e Job, de les sues passions; e Susanna, del fals crim; e David, rei, de la mà de Saül e de Golies, gigant; e Sant Pere e Sant Pau, apòstols, del carçre e dels lligams en què eren posats; e Santa Tecla, del cruels turments. Així et plàcia, Senyor, delliurar la mia ànima de tot perill infernal, e ab tu la faces alegrar alt en los goigs perpetual de paradís, en los qual se deliten les ànimes santes ara e per tostemps. E coman-te, gloriós Senyor, la mia ànima, e prec-te que no vulles menysprear-la, car per la salvació sua davallist del cel en la terra. E regoneix, Senyor, la tua creatura no per déus estranys creada, mas per tu sols, Déu viu e verdader, car no hi ha altre Déu sinó tu, ni no hi ha Déu qui puixa fer les tues obres. Alegra, gloriós Senyor, la mia ànima de la tua preciosa presència, e plàcia’t que no et recorden les mies iniquitats antigues, ni les follies les quals ha conmogudes la furor e fervor del seu mal desig. Car jastia, Senyor, que haja fallit e pecat, emperò lo Pare e lo Fill e el Sant Esperit he fermament confessat, e he tenguda ferma creença que tu est, e he adorat, lloat e glorificat a tu, qui est Déu totpoderós, e qui has fetes totes coses ab la tua sola paraula. Molt humilment te prec, Senyor meu, que no et recorden los pecats de la mia joventut, ne les mies ignoràncies, mas sies recordant de mi, pecadora, segons la tua gran misericòrdia. E en la glòria de la tua santa claredat sien-me obert los cels. A tu, Senyor meu gloriós, qui est Déu gran e poderós coman la mia ànima per tal que, morta al món, vixca ab tu, e dels pecats que he fets per frevoltat de la conversació humanal, tu, Senyor meu, me deneja ab la tua pietat e miserecòrdia. E coman, Senyor, en les tues sagrades mans lo meu esperit, per ço de lo príncep de tenebres no em puixa noure, mas tu, Senyor meu misericordiós, lo’n defèn, e en ta guarda lo pren. E rep, Senyor, la mia ànima, qui torna a tu, e vist-la de vestidura celetial, e abeura-la de la font de la vida eternal, per tal que entre los alegrants s’alegre, e entre los sabents sàpia, e entre los sants màrtirs corona reba, e entre los patriarques e profetes s’alegre, e entre los sants apòstols Jesucrist seguir puixa, e entre los sants àngels la claredat tua veja, e entre los edificis de paradís goig perpetual posseesca, e entre los querubins e serafins la majestat tua contemple. E rep, Senyor, l’ànima de la tua serventa, la qual del carçre d’aquest món te plau apellar, e delliura’m dels llaços e de les penes infernals. Senta, Senyor, la benaventurança del repòs del cel e de la llum eternal, e merite d’haver, ab los teus sants elets, vida e glòria perdurable. ¡Oh Déu complit de tota amor e bonea, al qual solament se pertany de perdonar, medecina de vida aprés la mort! Atorga’m, Senyor, que la mia ànima, llunyada e despullada dels vicis terrenals, sia col.locada entre la companyia per tu remuda. E coman-me a Déu, qui m’ha creada.
    E dient aquestes e semblant paraules, la Princesa reté l’esperit al seu Creador. E fon vista gran claredat d’àngels en la sua fi, qui se’n portaren la sua ànima ab la de Tirant, qui aquí era present en la sua fi, qui l’esperava” (“CDLXXVIII. Paraules de bé morir les quals dix la Princesa en la sua fi”, les paraules de Carmesina són, al capítol 478 del Tirant,  un exemple del concepte cristià calvinístic de penediment. Absoluta confiança en Jesu-Crist com l’únic Redemptor).

Segons autors més recents

El camí és Crist, per sobre les esglésies, religions, pensaments, sentiments, ritus o altres consideracions.

  • “Crist és també la bellesa i la imatge del Pare (He 1:3). Va deixar, però, que li escopissin, que es burlassin d’ell i que l’assassinassin tan lamentablement per tots nosaltres (Mat. 27:29), com digué Isaïes: “No tenia ni figura ni bellesa” (Is. 53:2). Ben certament es carregà les nostres culpes i malalties” (Is. 53:4).Ens procurà tal redempció que fins i tot els àngels se n’alegren de contemplar-la” (1 Pe. 1:12). Per nosaltres sucumbí al dolor i a la dissort, per tal d’aconseguir-nos la joia i el gaudi eterns” (Is. 53:5)” “…de la mateixa manera que ens hem de mantenir ferms en la fe i tots els nostres pecats ens seran perdonats per mitjà de Crist, encara que el diable i la carn ens posin a prova i amb el pecat ens incitin al desesper. I així com la negació pública de Pere no el va dur a la condemnació, de la mateixa manera tampoc cap pecat no ens pot menar a la condemnació, sinó tan sols la manca de fe. Aquí, però, diuen els veritables no cristians: “Jo crec fermament en Crist”, però no actuen en res com a cristians, amb la qual cosa es posa de manifest que no són cristians, perquè l’arbre es coneix pels seus fruits (Mt. 7:16-20). Fixa’t, per tant, per a entendre-ho millor: com s’ha demostrat sovint abans, aquell qui, havent reconegut la seva feblesa, ha confiat en la gràcia de Déu per Crist, aquest no pot viure sense l’amor de Déu. Qui no voldria estimar aquell que tan graciosament li ha llevat els pecats i que ha començat el primer a estimar-lo (1 Jn 4:19) i a atraure’l vers ell?” (“Breu instrucció cristiana i altres escrits”, 1522-1523, de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “I ell, si bé era lliure de culpa, va patir per nosaltres pecadors la mort i va pagar per nosaltres la justicia plenament perfecta de Déu, cosa que no hauria pogut acomplir satisfactòriament cap humà. Així ens ha merescut que puguem anar cap a Déu en virtut del seu do lliure i gratuït. Qui sent i creu això sense dubtar, será Salvat. Això és l’evangeli” (“Breu instrucció cristiana i altres escrits”, 1522 de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “La sang de Jesucrist pot cobrir una multitud de pecats, em sembla a mi” (Denis Diderot, 1713-1784, filòsof i escriptor francès).
  • “La realitat és que existeix només un etern “ara”, en el qual el vessament de la sang de Jesús en el Calvari és tan actual avui com ho va ser fa dos mil anys” (“Missatges d’un incomunicat”, d’en Richard Wurmbrand, 1909-2001, pastor protestant de llengua alemanya i origen jueu, màrtir a Romania, on passà 14 anys en presons d’isolament i sota tortures).
  • “Som incapaços per a cooperar en la nostra regeneració perquè hem de cooperar en l’obra del Calvari” (Iain Murray, escriptor evangèlic).
  • “Si la humanitat hagués estat capaç d’arribar a Déu a través d’altres vies, no hauria calgut la mort de Jesús. La seva mort demostra que no hi ha altres vies i per tant cap sistema religiós no pot conduir els homes al coneixement del veritable Déu” (“Answers to Tough Questions skeptics ask about the Christian faith / Respostes a les qüestions espinoses dels escèptics sobre la fe cristiana”, de Josh MacDowell i Don Stewart).
  • “Efectivament, és més important de saber què va fer Déu a Israel i al seu fill Jesucrist, que no pas reflexionar què vol Déu de mi avui. La mort de Jesucrist és més important que la meva mort, i la seva resurrecció és l’única raó de la meva esperança en la resurrecció del darrer dia. La nostra salvació està “fora de nosaltres” (extra nos), no pas en la història de ma vida que la puc trobar sinó sols en la història de Jesucrist. Sols qui es deixa trobar en Jesucrist, en la seva encarnació, en la seva creu i en la seva resurrecció, aquest està en Déu i Déu en ell” (“Viure en Comunitat”, 1937, a Finkenwalde, de Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor evangèlic de l’Església confessant de la resistència antihitleriana i gran teòleg per a la postguerra, visqué a Barcelona als anys ’20).
  • “La fe hi és presentada com una cosa que cal fer per aconseguir la salvació, i es fan esforços per demostrar que és una cosa fàcil. Fóra molt millor procurar que aquells als quals s’adreça arribassin a un convenciment autèntic de pecat, i esforçar-se per presentar Crist, en tota la seva majestat gloriosa com a Salvador” (Allò a canviar del nou evangelisme segons Charles Haddon Spurgeon, 1834-1892. famós predicador baptista britànic).
  • “Crist mateix destronat per coronar-nos a nosaltres, i treient-se el seu vestit per posar-se els nostres parracs; ha baixat del cel per mantenir-nos fora de l’infern. Fa un dejuni de quaranta dies perquè puguem festejar durant tota l’eternitat, ell va venir del cel a la terra per enviar-nos de la terra al cel” (Wayne Walter Dyer, *1940, advocat i autor de l’autoajuda, de Detroit).
  • “Representant dels pecadors. Jesús apareix així com el pecat personificat. És, literalment, el representant de tots els transgressors de la Llei i de tots els sense llei, els quals ell ha defensat i que en el fons mereixen el seu mateix destí: el representant dels pecadors en el pitjor sentit de la paraula!” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • “Imagineu-vos que esteu omplint una requesta per a anar al cel. Què inclouries en la teva llista de qualificacions? Sempre he cregut en Déu. La gent pensa que sóc una persona religiosa. He tractat de viure una vida bona. Vaig a l’església. No he fet res de veritablement dolent. Tinc amics que respondrien de mi…Esmentar qualsevol d’aquestes qualificacions en una sol·licitud per a entrar en el cel seria una indicació que no comprens la inutilitat de la religió. L’única sol·licitud acceptable en el cel fos una que inclogués les següents qualificacions: No puc donar com a exemple cap mèrit propi. He estat pecador des que vaig nèixer. No vinc en el meu nom sinó en el de Crist. Crec que Jesús és el Fill de Déu i el meu Salvador. He acceptat el seu sacrifici pels meus pecats. Crec que va ressuscitar d’entre els morts. He dipositat la meva confiança en Jesús perquè em salvi. Aquesta és la confiança que l’apòstol Pau, qui per a distingir entre la religió i Crist, va escriure: “Perquè per gràcia sou estalvis per mitjà de la fe; i això no ve de vosaltres, perquè és do de Déu. No pas per obres, perquè ningú se’n pugui gloriejar, perquè som un poema d’Ell, creats en Crist Jesús per a bones obres, les quals Déu va preparar per endavant perquè hi caminàssim” (Lletra de Pau als Efesis 2:8-10, de Roma estant, 62 ó 63 d. C.)” (No en consta l’autor).

SANT PAU DE TARS

JAH-XUA HA MAIXIAH (Iesus Christos)

JAH-XUA HA MAIXIAH

DÉU I HOME

LA CONFLICTIVA DECLARACIÓ DE JESÚS COM A DÉU-I-HOME

  • “En la història del món no hi tornarà a haver-hi cap home, per gran que fos, a qui els seus conciutadans convertesquen en un déu” (Thomas Carlyle, 1795-1881, historiador, crític i pensador social escocès).
  • “Un home qui fos merament un home i digués la mena de coses que Jesús deia no seria un gran mestre moral. Fóra un llunàtic – al mateix nivell que un home que diqués que és un ou passat per aigua – o més aviat un diable de l’Infern. Heu de triar. O aquest home era, i és, el Fill de Déu o es tracta només d’un boig o d’alguna cosa pitjor. Podeu fer callar-lo com a un ximplet, potdeu escopir-li i matar-lo com a dimoni; o podeu caure als seus peus i dir-li Senyor i Déu. Però no proposem cap pocasoltada escudejadora sobre que sia un gran mestre de la Humanitat. Ell no ens en deixà la possibilitat: no ho pretengué” (“Mere Christianity / Mer Cristianisme”, de Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Entre els jueus, de sobte, apareix un home que va parlant com si Ell fos Déu…Aclarim-ho ara. Entre els panteistes, com els indis, qualsevol podria dir que ell era part de Déu, o un-amb-Déu: No hi hauria res d’estrany, en això. Però aquest home, que era jueu, no podia ser aquest tipus de Déu. Déu, en el seu idioma, significa l’Ésser fora del món que el va crear i és infinitament diferent de qualsevol altra cosa. I, entès això, us adonareu que el que aquest home va dir fou, senzillament, allò més sorprenent que mai no han pronunciat llavis humans” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Per això volien matar Jesús: perquè…afirmava que Déu era son Pare en sentit propi, fent-se, doncs, igual a Déu” (Joan 5:18). “Jesús li contestà: -Tant de temps que estic entre vosaltres i encara no saps qui sóc, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com dius ara: Fes-nos veure el Pare? ¿no creus que jo sóc en el Pare i el Pare és en mi?…” (Evangeli segons Joan 14: 9-10, escrit cap al 60-80 d. C. i difós cap al 80-100 d.C.).
  • “…pensaven que Jesús era fora de si. Joan digué que els germans de Jesús pràcticament se’n burlaven, tot insinuant que un profeta de debò havia de mostrar-se a Jerusalem (Joan 7:1-5). Joan específicament digué que els germans de Jesús no hi creien” (“Jaume: una fe en acció”, 1985, de Joel C. Gregory).
  • “Pensar com jo faig, que el Creador d’aquest món és un ser molt cruel, i ser un adorador del Crist, no puc deixar de dir: ”Ah, Fill, n’ets de diferent al Pare!” Primer, Déu Totpoderós ve i amolla una clatellada al cap. Llavors Jesucrist ve amb un bàlsam per guarir-lo” (William Blake, 1757-1827, gravador, pintor i poeta anglés).
  • “La qüestió més urgent sobre el problema de la fe és si un home com a un ésser civilitzat…pot creure en la divinitat del Fill de Déu, Jesucrist, que és la mateixa base de tota la nostra fe” (Fiòdor N. Dostoievski, 1821-1881, escriptor rus).
  • “El gran sacerdot li digué:
    Et conjur pel Déu vivent, que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu.
    -Tu mateix acabes de dir-ho, li fa Jesús. A més, us dic: a partir d’ara veureu el Fill de l’home compartint el poder amb el Totpoderós…” (Evangeli segons Mateu 26:63-64; escrit per als jueus a les darreries s. I).

QUI ÉS EL CRIST? DÉU I HOME

  • “Crist és Déu vestit de natura humana” (Benjamin Whichcote, 1609-1683, purità britànic, director de la Universitat Reial de Cambridge).
  • “Jesucrist, la condescendència de la divinitat, i l’exaltació de la humanitat” (Phillips Brooks, 1835-1893, gran predicador nordamericà del s. XIX).
  • “Tomàs li respongué: -Senyor meu i Déu meu!” (Joan 20:28, és l’escena de la incredulitat de l’apòstol Tomàs, quan se li apareix Jesucrist ressuscitat:).
  • “Déu s’ha fet nin perquè jo no tingui por de Déu” (No en consta l’autor).
  • “Realment en Crist habita encarnada la Divinitat en tota la seva plenitud” (Lletra als Colossencs 2:9, de l’apòstol Pau de Tars, 1-67, de Roma estant, ca. 63).
  • “…el Messies, qui és, per damunt de tot, Déu beneït per sempre més” (Lletra de l’apòstol Pau als Romans 9:5, des de Corint, Grècia, cap a l’any 58).
  • “…la manifestació definitiva i gloriosa del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist” (Epístola pastoral de Titus 2:13, ca. 63, atribuïda a l’apòstol Pau, potser d’algun col·laborador seu).
  • “Invisible en si mateix, Ell és conegut per les obres de la Creació, així també, quan la seva divinitat és vetllada en la natura humana, els actes del seu cos encara declaren que Ell no és sols un home, sinó el Poder i la Paraula de Déu” (“Sobre l’Encarnació”, de Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “No crec que de Crist com a Déu sol, o com a un simple home, sinó tot alhora. Perquè jo sé que tenia fam, i sé que amb cinc pans n’alimentava cinc mil. Sé que tenia set, i sé que ell va convertir l’aigua en vi. Sé que anava en un vaixell, i sé que caminava sobre les aigües. Jo sé que ell va morir, i jo sé que ell va ressuscitar dels morts. Sé que el van dur davant de Pilat, i sé que se sentia amb el Pare en el seu tron. Sé que era adorat pels àngels, i sé que va ser apedregat pels jueus” (St. Joan Crisòstom, *ca.345-350- †407, Pare de l’Església grega).
  • “Diràs per ventura que major la meresqué e aconseguí Jesucrist, qui fo hom. E dic que ver és, mas aqueix no era hom solament, ans era Déu vestit de vestedura humana ab ànima racional; e si fos estat purament hom, haguera lloc la tua objecció” (“Lo Somni”, 1399, de Bernat Metge, *ca. 1340 a 1346 – †1413, cortesà reial i escriptor català).
  • “Hauríem d’apuntar al Jesús home sencer i dir: ”Així és Déu”” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).
  • “Fa dos mil anys hi va haver-hi ací en aquesta terra algú que va viure la vida més gran que mai hom ha viscut mai – una vida que tothom que hi pensa, amb més o menys profund significat, ha convingut a definir-la com a divina” (Frederick William Robertson [Robertson of Brighton], 1816–1853, clergue i predicador anglès).
  • “Infinit, i no obstant això, un nadó. Etern, i naix d’una dona. Totpoderós, i no obstant això, descansant sobre el pit d’una dona. Suporta un univers, i no obstant això, necessita ser portat en braços per una mare. Rei dels àngels, i no obstant això dit el fill de Josep. Hereu de totes les coses, i no obstant això, menyspreat fill d’un fuster” (Charles Haddon Spurgeon, 1834-1892. famós predicador baptista britànic).
  • “Quan Jesús va venir a la terra no deixa de ser Déu, quan va tornar al cel, no deixa de ser home” (Dr. John Blanchard, predicador i autor cristià anglosaxó).
  • “Jesucrist és Déu en forma d’home, és completament Déu com si no fos home, i tan completament home com si no fos Déu” (Adolphus Julius Frederick Behrends, 1939-1900, autor cristià anglosaxó).
  • “El Nou Testament no pot avalar una interpretació actual de la història de Crist Jesús en què aquest sia “només Déu”: un Déu sense deficiències ni debilitats humanes, un Déu que va d’ací cap allà sense trepitjar la terra. Ni tampoc “només home”: un predicador, profeta o mestre de saviesa, un símbol o paradigma d’experiències humanes fonamentals” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • ● “veritable Déu: Jesús de Natzaret es va acostar, va actuar, va parlar i per als creients definitivament es va revelar el mateix Déu, el Déu amic de l’home”
    ● “veritable home: També cal subratllar avui, que Jesús va ser plena i íntegrament home, sense reducció i amb totes les seves conseqüències (passibilitat, por, soledat, inseguretat, temptacions, dubtes, possibilitat d’error). I no pas un mer home, sinó el veritable home” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).

EL PER QUÈ DE L’ENCARNACIÓ: RELACIÓ DÉU-HOME A TRAVÉS DEL CRIST

  • “La Paraula de Déu, Jesucrist, per la immensitat de l’amor seva, s’esdevingué el que som, per tal de fer-nos el que ell és” (Sant Ireneu, [Irenaeus, Εἰρηναῖος], bisbe de Lió i Pare de l’Església, ca. 120-140 Àsia Menor, ca. 202).
  • “Es féu el que nosaltres som per fer-nos el que Ell és” (Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “Jesús fou Déu llançant-se fora de si mateix en un llenguatge humanament comprensible” (S. D. Gordon 1859-1936, autor cristià nordamericà).
  • “El Fill de Déu es va fer home per fer, dels homes, fills de Déu” (Clive Staples Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).
  • “Jesucrist és tot en Déu per a satisfer la necessitat total de l’home” (Rev. Richard Halverson, 1916-1995, ministre i autor presbiterià).
  • “Jesús era Déu i home en una persona, perquè Déu i home poguessin ser feliços junts una altra vegada” (George Whitefield, 1714-1770, lletra 21 de maig de 1740, famosíssim predicador revivalista a Gran Bretanya i Nordamèrica).
  • “En Crist Jesús, el cel baixa a la terra i la terra puja al cel. Jesús és Déu mateix escrivint en un idioma que puguem entendre” (S. D. Gordon 1859-1936, autor cristià nordamericà).
  • “Crist mateix destronat per coronar-nos a nosaltres, i treient-se el seu vestit per posar-se els nostres parracs; ha baixat del cel per mantenir-nos fora de l’infern. Fa un dejuni de quaranta dies perquè puguem festejar durant tota l’eternitat, ell va venir del cel a la terra per enviar-nos de la terra al cel” (Wayne Dyer).

LA BATALLA PER L’ORTODÒXIA

  • “Adorem, no pas un home pur, sinó qui és Déu per natura; no ignorem la seva glòria, encara que hagi estat fet home com nosaltres” (“Sobre l’Encarnació del Senyor”, de Ciril d’Alexandria, ca. 375-444, el major dels Pares grecs de l’Església).
  • “Jesús, a qui jo reconec com al meu Redemptor no podrà ser inferior a Déu” (Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “L’Església primitiva lluitava en la batalla cristològica perquè creia que l’Evangeli mateix hi era en joc. Totalment d’acord. La divinitat de Jesús no és un innecessari extra que no tingui cap importància per a la nostra salvació. Al contrari, la nostra salvació en depèn. Podem ser salvats sols per Déu Mateix” (“Christianity Today / Cristianisme Avui” 4.1.74, Dr. K. Runia, teòleg).
  • “Tot el que hom imagini de Déu a part del Crist és només pensament inútil i vana idolatria” (Martí Luter, 1483-1546, teòleg alemany iniciador de la Reforma protestant).
  • “Cada ull pot tenir la seva visió per separat, però quan estem mirant alguna cosa…la nostra visió, que en si mateixa està dividida, s’uneix amb la finalitat de resoldre, per si mateixa, en el seu conjunt, l’objecte que se li presenta davant” (Joan Calví, 1509-1564, teòleg de la Reforma, fundador d’un dels principals corrents protestants).
  • “Ningú més té ni ha tingut el lloc en el cor del món que Jesús té. Uns altres déus han estat tan devotament adorats; però cap altre home ha estat tan devotament estimat” (John Knox, ca. 1510–1572, clergue escocès, dirigent de la Reforma Protestant i fundador de la denominació presbiteriana).
  • “Sols Jesucrist és la Veritat. De vegades la Veritat pot ser arrublida per una multitud de paraules” (Richard Wurmbrand, pastor protestant de llengua alemanya, 1909-2001, màrtir a Romania, on passà 14 anys en presons d’isolament i sota tortures).

EXPLICACIONS TEOLÒGIQUES

  • “Al principi ja existia la Paraula, la Paraula anava cap a Déu i la Paraula era Déu…Tot començà a existir per la Paraula i, al marge d’aquella, no va arribar a existir ni una sola de les coses que existeixen…el món li devia l’existència, però no la reconegué. Vingué al seu poble i els seus no el van acollir pas…La Paraula es tornà home i va plantar la seva tenda entre nosaltres…” (Evangeli de Joan 1:1, 3, 10-11; És a dir, la Paraula de Déu –“Logós” en l’original grec, creadora del món, es va fer home en Crist. Com que la Paraula -del poder creador- era Déu, vol dir que Crist és Déu).
  • “Déu ha creat el món mitjançant la seva paraula, la seva raó i el seu poder. Els vostres mateixos filòsofs s’avenen a dir que logos –el Verb- és el creador de l’univers. Els cristians sols hi afigen que la pròpia substància del verb i de la raó, aqueixa substància per mitjà de la qual Déu ho ha creat tot, és esperit; que eixa paraula o el verb ha degut ser pronunciada per Déu, i que en haver-la pronunciada, l’ha engendrada; i és, doncs, Fill de Déu, i Déu en virtut de la unitat de la seva substància. Si el sol dilata un dels raigs que llança, no se li separa la substància, sinó que se n’estèn. Així, doncs, el Verb és esperit d’un esperit, i Déu de Déu, com una claror encesa en una altra. Per tant, allò que prové de Déu és Déu, i els dos amb el seu esperit, no formen sinó un, que es diferencia en propietats, no pas en nombre; en ordre, no pas en natura; el Fill ha eixit del seu principi sens abandonar-lo; ara bé: aquest raig de Déu se n’ha baixat al si d’una verge, i s’ha revestit de carn, tot fent-se un home unit a Déu. Aquesta carn, sostinguda per l’esperit, es nodreix, creix, parla, ensenya i obra: vet ací el Crist” (“Apologètica”, Quint Sèptim Floreu Tertulià, ca.160-ca. 240; escriptor cristià llatí).
  • “El seu cos no era per a Ell cap limitació, sinó un instrument, perquè Ell fou ensems en el seu cos i en totes les coses, i fora de totes les coses, descansant en el Pare adalt. En un i al mateix temps -aquesta és la meravella- com a home fou una vida humana, i com a Paraula Ell mantenia la vida de l’Univers, i com a fill estava en una constant unió amb el Pare” (“Sobre l’Encarnació”, de Sant Atanasi [Tannari], ca. 297 ó 298-373, bisbe alexandrí i doctor de l’Església).
  • “El Crist Senyor és alhora Primogènit i Unigènit, perquè ambdues coses no es troben en una única natura; ja que és Primogènit de molts germans, però ensems és Unigènit, ja que no hi ha cap altra generació abans d’ell ni després d’ell. Ambdues coses tenen lloc realment en Déu i en l’home, units en una única persona, sense confusió de (les propietats) de la natura a causa de la unió” (Primer Discurs sobre els capítols del coneixement, 49, Isaac de Nínive o el Siríac, s. VII, monjo nestorià i bisbe de Nínive, nasqué a l’actual Qatar).
  • “…el Fill de Déu va patir i el fill de l’home redimeix dels pecats. Certament, aquell qui en una sola persona és Fill de Déu i fill de l’home patí per la propietat de la natura humana, i aquell qui en una sola persona és Fill de Déu i fill de l’home redimeix dels pecats, per la propietat de la natura divina” (“Fidei Ratio” a l’emperador Carles, 1530, de Huldrych Zwingli, 1484-1531).
  • “Efulgència de la meva Glòria, Fill estimat, Fill en la cara del qual l’invisible és contemplat visiblement, allò que com a Divinitat sóc” (“Paradise Lost /El Paradís Perdut” Llibre VI, 680 – 82, 1667, de John Milton, 1608-1674, escriptor purità anglès).
  • “Silesius, per la seva banda, va rebre aquesta interpretació a través de Böhme i Franckenberg. Messies designa el principi d’unió i de reconciliació, ja que permet de retornar a la unitat la divisió i el trencament introduïts en el món del Primer Adam, és a dir, per l’home caigut. Per això Messies significa la unitat redemptora i salvadora instal·lada en el cor de l’home, la qual li permet el restabliment de l’harmonia original malmesa pel pecat original” (Nota, a “Cherubinischer Wandersmann / El Pelegrí Querubínic”, per Angelus Silesius [Johannes Scheffler], 1624–1677, poeta místic alemany nat a Breslau, Silèsia).
  • “Només Crist podria haver concebut Crist” (Joseph Parker, 1830-1902, teòleg inconformista anglès).
    “Déu em parla, no a través del tro i el terratrèmol, ni a través de l’oceà i dels estels, sinó a través del Fill de l’Home, i parla en un llenguatge adaptat a la meva vista i oïda imperfectes” (William Lyon Phelps, 1865–1943, autor nordamericà).
  • “Allò més que algun seguidor de la fe jueva pot fer – i alguns ho han fet amb molt de gust – és dir que Jesús era el més gran en la llarga successió de profetes jueus. Ningú no pot reconèixer que Jesús era el Messies, sense arribar a ser cristià” (Kenneth Scott Latourette, 1884-1968, historiador nordamericà d’Extrem Orient i de la Cristiandat, i missioner baptista).
  • “Quant a l’Encarnació es refereix, hi crec fermament. Crec que Déu va rebaixar per esdevenir home perquè poguéssim arribar fins a Ell, i que el drama que ha consagrat aquesta encarnació, el drama descrit en el Credo, es va esdevenir” (Thomas Malcolm Muggeridge, 1903-1990, periodista, autor i espia militar anglès).
  • “Per alguna raó Déu escollí de fer l’home tal com és: limitat i subjecte a penes i a la mort. I Déu tingué l’honradesa i el coratge de prendre’s la seva pròpia medecina. Sia quin sia el joc a què juga amb la seva Creació, accepta les pròpies regles i hi ha jugat net. No pot exigir res de l’home que no hagi exigit de si mateix. Ell ha atravessat la totalitat de l’experiència humana des de les irritacions trivials de la vida familiar i les restriccions repressores del treball esgotador i de la manca de diners fins a les pitjors horrors de dolor i humiliació, de derrota, de desesperació i de mort. Quan era un home, jugava com a humà. Naixia en la pobresa i moria en la desgràcia i pensà que tot plegat pagava la pena” (Dorothy Leigh Sayers, 1893-1957, escriptora i lingüista anglesa i humanista cristiana).
  • “La controvèrsia (als Evangelis), gira entorn de Déu: Jesús no es remet a un nou Déu, sinó al Déu d’Israel; però entès de manera novella, és a dir, com Pare dels perduts, a qui Jesús personalment anomena Pare seu” “Podem ara aventurar, sobre la base neotestamentària, una paràfrasi positiva actualitzada, sens dubte fal·lible, de la fórmula clàssica “veritable Déu i veritable home”, vinculant des del segle V (Concili de Calcedònia, 451, en continuïtat amb el Concili de Nicea, 325)” (“Ser cristià”, 1975, de Hans Küng, *1928, teòleg i autor cristià suïsso-alemany).
  • “Enlloc no hi és concebuda la Salvació com un vol fora de la història com fa el pensament grec, és sempre la vinguda de Déu a l’home dins la història. L’home no s’eleva cap a Déu: Déu davalla fins a l’home” (“The Last Things / Les últimes coses”, 1978, d’Eldon Ladd George).

La infiltración de agentes del poder dentro de las iglesias

LA INFILTRACIÓN DE AGENTES DEL PODER DENTRO DE LAS IGLESIAS

¿Servir a Dios o a las riquezas?

¿Servir a Cristo o al César?
Política en las iglesias al servicio del crudo Poder (Herodianos de Mammón)

El sonsonete neocon: eutanasia-aborto-matrimonio homosexual

La prioridad declaratoria de la tríada eutanasia-aborto-matrimonio homosexual es el lema que los “cristianos conservadores” (falsos hermanos) de la política han inoculado ha través de las iglesias fundamentalistas, católicaromana y también a través de algunas sectas.

Analicemosla con un poco de detenimiento.

En la Biblia encontraremos muchísima más base que para esta tríada-sonsonete, para temas (poco apreciados por los ideólogos-falsos hermanos políticos neoconservadores) como la lucha contra la injusticia, la opresión, los abusos policiales y políticos, la manipulación informativa (la mentira), el clericalismo abusivo (el nicolaísmo citado en Apoc. 1), el concubinato con el poder establecido (citado en Apoc. como la Gran Ramera y sus hijas), el materialismo- avaricia de cargos religiosos, la corrupción política (robo al por mayor, etc.), el asesinato contra civiles indefensos (como en tantas guerras), la tortura (generalizada en la mayor parte del mundo)…

Si se denuncian unos males, es inmoral y antibíblico silenciar otros con muchísima más base bíblica. Eso es simplemente una manipulación política, de la cual la reina de España se ha hecho recientemente portavoz.

La infiltración de agentes del poder dentro de las iglesias 04

Los profetas se atrevieron a denunciar la corrupción clerical e institucional, la injusticia, etc., en el caso de Jesús eso fué su actividad central junto a la misericordia hacia “las ovejas sin pastor” y su obra de Salvación en el Calvario. Eso es lo bíblico. Lo otro es hacer campaña para Bush y sus amigos u otros de otro signo extremista y belicista, puede ser política sesgada, barata y oportunista, que no bíblica.

Así que seamos cautos y busquemos un equilibrio, no desviandonos ni a izquierda ni a derecha: por el camino recto.

El problema es que casi siempre se habla “contra los mismos” y se silencian los mismos, lo cual lleva a pensar que se trata de una prevaricación espiritual. Y eso es muy grave ¿o no?.

“Jesus no dijo que seríamos conocidos por las respuestas que damos a la opinión pública, pero por nuestros frutos” (Philip Kenneson).

Ya es sabido que para el clero, católico o protestante, los problemas de injusticia son practicamente invisibles, mientras que todo lo que tiene que ver con el sexo es, según parece, “el pecado capital” por excelencia, cosa que no concuerda con lo que dice la Palabra, según la cual la soberbia es el pecado más peligroso, junto con otros como la brujería, etc.

Lo más grave del asunto es que es fácil oler porque esos silencios complices: el poder constituido ha comprado con favores a las iglesias constituidas, y éstas, desobedeciendo al Señor han callado y “han fortalecido las manos de los impios”. Igual que en tiempos de los profetas.

La cuestión no son declaraciones nominales que no comprometen a nada, sino una actitud vital comprometida y clara, cosa que rara vez veo en asalariados, sean católicos, protestantes o de cualquier otro tipo.

La Iglesia ha de estar enfocada al mundo, no hacía su subsistencia material o sus tradiciones humanas o a un encerrarse en sí misma. Vea por ej. Hebreos 13:3 (no se refiere a “presos cristianos” sino simplemente a presos).

La infiltración de agentes del poder dentro de las iglesias 05

Aborto: Creo que antes que el feto, están los niños ya constituidos que se mueren de hambre, genocidio o enfermedad. Es dificil oponerse al aborto, que implica a la madre (y a veces al padre), pero para ayudar a los niños en necesidad, para eso no hay limites. Por ej., en vez de preocuparse tanto por templos excesivos, dedicar el dinero a esos niños. Naturalmente que el clero actual los dejará morir sin remordimientos de conciencia: son así “de cristianos”, y ya los conozco, y ellos, si quieren, también saben como son.

El clero pretende solucionar el tema del aborto recomendando el voto para los partidos conservadores que les dan prebendas (proclaman la cuestión para buscar la solución que les interesa: favorecer a sus mecenas). En realidad el aborto tiene mucho de excusa hipócrita para el maridaje político con partidos que provocan la miseria, las guerras y la injusticia en muchos lugares (como Bush, Aznar, etc.). Pero así tienen montado el negocio.

Cuando se preocupen tanto de los niños que mueren de hambre o de las guerras, me creeré esas proclamas antiabortistas. Ahora me es imposible creerlas.

Sabemos históricamente que las iglesias suelen colaborar con las Dictaduras más abominables: desde Hitler a Pinochet, de Franco a Mussolini, e incluso bastantes con las comunistas. El clero ha demostrado repetidamente ser muy cobarde, materialista y convenenciero, lo que no es de extrañar dado que no se parece al sistema pastoral de la Iglesia Primitiva, sino que se trata de organigramas humanos bastante corrompidos.

“Sólo mediante la más tortuosa exégesis y cono una teorización teológica muy débil puede arrancarse a las Escrituras algo parecido a una posición antiabortista. .. Si hay buenas razones para oponerse al aborto bajo demanda, y puede haberlas, habrá que encontrarlas fuera de la Biblia” [Delos B. McKown, “What Does the Bible Say About Abortion?”, Free Inquiry]

Ahora bién, si la Iglesia quiere hablar del aborto en una sociedad plural, la cosa debiera plantearse de otro modo, por ej.: del mismo modo que la Iglesia no tiene derecho a cobrar del Estado (de no-creyentes incluidos, así pues), el aborto no debe ser pagado por el Estado (a cargo de creyentes y antiabortistas incluidos, pues). Cada cual que se pague las creencias, las diversiones y las meteduras de pata. Hay una cuestión ética: Los creyentes suelen considerar que con el aborto hay un crimen legalizado contra una persona indefensa. Tienen derecho a reclamar no pagar estos crímenes. Tiene lógica. El mismo Marx era antiabortista.

“Debería de hacernos reflexionar el hecho que, mientras que el abandono paterno suele ponerse como ejemplo de la irresponsabilidad y del egoísmo masculino, más de un millón de mujeres norteamericanes se liberan [mediante el aborto] cada año de la carga de la maternidad (…) Para tomar seriamente la función paterna, hace falta que las mujeres asuman la obligación moral de compartir con sus parejas cualquier decisión sobre embarazo” (Cathy Young, *1963, feminista estadounidense, cofundadora el 1993 y vicepresidenta de The Women’s Freedom Network).

Eutanasia: Siempre se ha muerto la gente de muerte natural. Ahora hay medicamentos y se les mantiene artificialmente. Alargar la vida artificialmente, sobre todo si el interesado no muestra mucho interés, no me parece natural. De hecho en hospitales se practica una cierta eutanasia pasiva en casos irreversibles, como es lógico.

En países pobres la gente, muchos millones, mueren por termino medio entre los 35-50 años. Naturalmente eso no preocupa a nuestro amado clero. Ellos se preocupan sólo por “cuatro gatos” desesperados que quieren morirse porque son tetrapléjicos, etc. De nuevo, pura hipocresía de nuestros actuales fariseos clericales. Y es que ellos son muy nacionalistas, y lo miran con un cristal de color de su bandera, lo de cerca muy grande y lo de lejos invisible, y sólo se preocupan de los que les pagan o pueden pagarles, es decir, de sus compatriotas (y especialmente de los gobernantes) . No son materialistas, no…Angelitos. ..

Matrimonio homosexual: Por definición el matrimonio no puede ser homosexual sino heterosexual. Es un disparate lingüístico. Ahora bien, el Estado no tiene por qué ser confesional, y puede legislar en estos temas, lo hacen en todo Occidente, porque han ido imitando el modelo norteamericano de separación Estado-Iglesias.

¿Por qué el clero no se preocupa tanto, por ej., de la corrupción omnipresente de los políticos? Pues, muy sencillo, porque no quieren reñir con la mano que les dá de comer.

Por eso se preocupan tanto del sexo en todas sus versiones (y en unas más que en otras). Por otra parte a menudo las iglesias han tratado mal a gente homosexual y han abordado este tema con mucha hipocresía y discriminació n, con poco amor cristiano, a veces con crueldad. Ahora les está saliendo el tiro por la culata. Si a un intento de “Dios sin justicia” (el cesaropapismo, la prostitución Estado-Iglesias que provocaron guerras continuas y mundiales) le salió un intento de “justicia sin Dios” (en la época de las revoluciones comunistas, etc.), ahora, a un mensaje religioso muy centrado en el “anti-sexo” le está saliendo un sexo sin religión. Todo por falta de equilibrio en la exposición del mensaje bíblico.

Si leemos la Biblia vemos que los temas sexuales tienen importancia, pero los de justicia social aun tienen más. ¿Por qué ese desequilibrio?

La homosexualidad ha sido un tema recurrente entre cristianos, fomentado desde el oficialismo y el fundamentalismo en su tríada contra aborto-eutanasia- homosexualismo.

¿Por qué tanto interés con los homosexuales y no, por ej., con los adúlteros? O con las relaciones prematrimoniales. O más aún: Con la prostitución (sabido es que el negocio de la prostitución mueve mucho dinero y conlleva corrupción institucional).

La infiltración de agentes del poder dentro de las iglesias 02

Da la impresión que han elegido una especie de cabeza de turco, pero no creo que les salga bien la jugada (tantas veces repetida con otras minorías, por ej., con los judios).

He aquí algunas apreciaciones.

1) Los homosexuales, aun equivocados, actuan por instinto y, digamos que “por propia voluntad”. Hay que diferenciar claro la homosexualidad (tendencia) del acto (pecado) y del homosexual (al que hay que saber predicar el Evangelio y no insultarlo, ni despreciarlo ni amenazarlo). Me temo que todo un sector del “cristianismo” no diferencia estos matices.

2) Las iglesias rara vez tocan temas como los “pecados sexuales heterosexuales” , mucho más tratados en la Biblia que la homosexualidad, y en concreto la prostitución, tema recurrente en la Biblia. En la prostitución, donde hay siempre connivencia y corrupción institucional, chicas jovenes son a menudo drogadas y secuestradas, a veces violadas, recluídas, maltratadas. .. ¿No pasa nada? ¿Dónde está la misericordia de las iglesias? ¿Es que hay miedo a enfrentarse a esas mafias y se prefiere la comodidad de charlas sobre orientación sexual?

3) Igualmente muy olvidado es el tema de la pederastía, abusos sexuales a niños, turismo sexual, explotación infantil, hambre y desnutrición, niños-soldado, etc. ¿Recordamos lo que dijo Cristo sobre los niños? ¿Sobre quién los escandalizase? ¿Por qué también las iglesias suelen olvidarse de los niños? No acabo de entender tanta desproporción.

Una última puntualizació n y muy importante también: Mientras que la actividad sexual (homosexual o heterosexual) es básicamente voluntaria y, así pues, responsabilidad de quién la adopta; la prostitución no suele serlo ni tampoco el abuso contra la infancia en los niños sino simplemente un atropello a la libertad y dignidad de las personas (prostitutas o niños abusados). Por lógica, si las iglesias tuviesen lógica, se preocuparían de lo que la Biblia trata más a menudo y de lo que son víctimas de abusos sexuales y no de prácticas sexuales libremente adoptadas por adultos.

Me parece que la lógica y la proporción han huído de nuestras iglesias. Lo digo con pena y profundo pesar. Y, si no, que me demuestren lo contrario.

Más les valdría mirarse primero la viga en su propio ojo, si fueran honestos:

La infiltración de agentes del poder dentro de las iglesias 03

Buena parte del clero y de las Jerarquías eclesiales parecen estar compuestos de obsesionados con el (anti)sexo, dando a entender que el cristianismo es, sobre todo, un legalismo represivo, un listado de prohibiciones (tal como lo tenían los fariseos) y además muy centrado en temas de procreación y sexualidad.

Han hecho del cristianismo una religión ritualista, idólatra, una especie de compendio de prohibiciones. Y ya se sabe que cuando más se insiste en las prohibiciones, más se promocionan.

Y, además, sinceramente, queda ridículo, no tanto por la imagen “anticuada” o no adecuada a una falsa modernidad que nos imponen y venden los medios de comunicación, sino por el poco dinamismo, por la atrofia mental y sobre todo por no corresponder con el espíritu y a veces tampoco con la letra de lo que dice el Evangelio.

No creo que eso sea el mensaje de Cristo ni tampoco que lo puedan entender nuestros contemporáneos, por lo cual este tipo de “cristianismo” desvirtua el Evangelio y lo encierra en una capillita incapaz de llegar al mundo. Es así como se fabrican ateos e incrédulos.

Lo que dice la Biblia allí está, pero tenemos que ver también la proporción temática. Es evidente que los profetas tienen como tema principal la corrupción política, religiosa y económica, más que la sexual (y ésta generalmente se centra en la prostitución sagrada). Ezequiel es el que más insiste en temas sexuales, pero en los demás más bien no son centrales. Cristo se centró contra el religiosismo de su epoca, de manera muy enconada, hasta el punto que le enviaban esbirros a ponerle trampas dialécticas y finalmente urdieron su muerte en contubernio con el Poder (colonial) y con acusaciones abiertamente políticas (destruir el templo, proclamarse rey…). Lo acusaban de subversivo, sin que realmente Jesús lo fuera, al menos no en el sentido que sus acusadores lo presentaban. Y es que sus acusadores “releían” el mensaje de Cristo bajo parámetros de retener su Poder corrupto, y les daba igual la parte espiritual. Cristo no habló ni de aborto, ni de homosexuales ni de eutanasia, y ni siquiera habló mucho de temas sexuales. Y además relativizó mucho a su familia y a su luego mitificada madre, poniendo por delante la Palabra de Dios.

La infiltración de agentes del poder dentro de las iglesias 01

Les hago una pregunta: En la Biblia no hay muchas referencias a la homosexualidad (entre 10 y 15 me parece, grosso modo, y habría que revisar detenidamente todo lo que dice en Deuteronomio) , mientras que a la prostitución hay seguro más de 100 (generalmente la prostitución sagrada, y también habría que ver si “porneîa”, que viene de prostituta, se puede traducir en el sentido que se hace, de relaciones prematrimoniales) . ¿Por qué los grupos fundamentalistas insisten tanto en la homosexualidad y pasan de puntillas sobre la prostitución? Como mínimo me parece incoherente y sospechoso. ¿Por qué hablan tanto de eutanasia (cuando, ¿en qué país se aplica oficialmente la eutanasia activa?, en Occidente no sé de ninguno, o sea, que es una polémica ya falsa de entrada), y tan poco de las matanzas en guerras organizadas por los gobiernos de la derecha religiosa (muertos muy reales y cotidianos)? Se trata de una hipocresía y manipulación olímpica y monumental por parte de la derecha religiosa, es decir, de los líderes del “fundamentalismo”.

¿Por qué el fundamentalismo moderno habla obsesivamente de tres temas de base bíblica débil (eutanasia, aborto) o muy secundaria (homosexualidad) , y también en la familia (en realidad, tan relativizada por Jesús) y calla temas que son centrales (como la corrupción institucional y religiosa)? Entiendo que es porque su liderazgo es corrupto, como las castas religiosas de la epoca de Jesús.

No digo que todo fundamentalista sea corrupto en ese sentido. También habían fariseos que eran bienintencionados (en Juan 3, Cristo mantiene una interesante conversación con uno de ellos, el cual se muestra medroso, como suele suceder con los fundamentalistas actuales: juegan a dos barajas, lo que dice Dios y lo que quiere imponer su organización religiosa). No estoy “condenando” a todos los fundamentalistas, sino a la manipulación política fundamentalista de la Biblia, que es algo muy distinto.

La Palabra dice (los predicadores no suelen decirlo) que el Reino de los cielos no entrarán los injustos.  Pensad en esto que os digo, que no lo hago por fastidiar ni simplemente por ganas de criticar, sino porque es algo importante salir del actual aislamiento social.

La Proporción Bíblica

LA PROPORCIÓN BÍBLICA

“El verdadero arrepentimiento es una reversión de las medidas. Enmedio se encuentra Dios. Si esta carencia de sentido de la proporción no es corregido dentro de una alma, el hecho que se haya dejado de ser ateo para hacerse religioso, no ayuda demasiado. El alma continuará ocupándose de trivialidades, con una diferencia: que ahora serán trivialidades religiosas. El objeto que miras con ojos miopes será distinto, pero tus ojos continuarán siendo miopes…Según Efesios, el papel del pastor no es hacer sermones, sino hacer santos. Los predicadores se encuentran más expuestos a la palabrería. Para los fariseos, Jesús era un pecador que incumplía el Sabbath. Esto era lo único que podían llegar a pensar. Olvidaban todas las buenas obras y las enseñanzas de Jesús. La palabra obispo originariamente quería decir pastor principal, el más adelantado en la fe, el hombre que daba su vida por las ovejas en tiempos de persecución. Ahora, en cambio, es alguien con ciertos conocimientos académicos, escogido por hombres que a menudo ellos mismos ni son hijos de Dios. Todavía antes de mi arresto, todos nuestros obispos ortodoxos, excepto uno, habían claudicado frente a las acusaciones del régimen comunista. El obispo reformado hizo igual. Ahora alaban el sistema y denuncian a sus ovejas…Quienes pensaron esos sistemas teológicos y los escribieron en tan perfecto orden, ¿llevaron alguna vez la cruz? Nadie puede pensar sistemáticamente cuando tiene un fuerte dolor de muelas. Si se está crucificado con Cristo, ¿cómo uno puede pensar sistemáticamente?” (Richard Wurmbrand, pastor protestante de lengua alemana, 1909-2001, pasó 14 años en prisiones de aislamiento en Rumanía).
En la proporción está la prueba de lo que es benintencionado o de lo que es manipulación.
Proporcionalidad es (sentido de) Justicia y de objectividad. La falta de matización y de proporción lleva fatalmente al fanatismo y a la ceguera.
Veamos unos cuántos ejemplos sobre la importancia aproximada que tienen diversos temas en la Biblia y en la práctica, conversaciones y predicaciones reales en las iglesias:

Temas sobredimensionados por las iglesias denominacionales:
  • – “Los últimos días” (escatología apocalíptica), de los que Cristo dice a los apóstoles que no les corresponde saber a ellos el día ni la hora: en la Biblia ocupa sobre un 2%, pero en las iglesias sería sobre el 25%.
    – Las epístolas de Pablo: en la Biblia ocupan sobre un 12%, mientras que en las iglesias sería sobre el 25%.
  • – La homosexualidad: en la Biblia ocuparía digamos que un 0’05%, mientras que en las iglesias sería sobre un 2% (en cuanto a tema “público”, mucho más, sería uno de los temas estelares, prácticamente un 25%).
  • – El aborto: en la Biblia sólo hay, como mucho, dos referencias, y no coinciden exactamente con lo que se suele decir en las iglesias, digamos pues que un 0’01%, mientras que en las iglesias son un 1 ó 2% (bastante más para la Iglesia Católica).
  • – La eutanasia: en la Biblia no hay referencias explícitas que yo conozca, es decir, 0%, mientras que en las iglesias el tema puede ocupar un 0’5% (más en la católica o entre fundamentalistas). La eutanasia a la que normalmente se refiere el debate público son pocos casos (en principio) comparados a las 30.000 personas que mueren en el mundo de desnutrición diariamente y de las que las iglesias no hacen ningún tema recurrente (mosquito y camello).
Temas menospreciados por las iglesias:
  • – El Evangelio: en la Biblia son hacia el 10%, pero es el corazón mismo de la Biblia cristiana, en las predicaciones de iglesias evangélicas no pasaría de un 5%. La práctica real del Evangelio por evangélicos sería aún más terrible, seguramente por eso lo predican tan poco, pues difícilmente suele haber personas tan antievangélicas como los líderes religiosos. En las iglesias evangélicas se suele menospreciar el mensaje del Cristo real y se exalta un misticismo abstracto falsamente cristocéntrico (mera verbalización de fe).
    -( Dentro del Evangelio): las críticas radicales de Jesucristo a los fariseos-integristas y castas religiosas, tema destacado de la predicación de nuestro Mesías, que en las iglesias aparece muy edulcoradas y borrosas, precisamente porque suelen estar controladas por ese mismo tipo de clero con que Cristo se enfrentó frontalmente y que se unieron para matarlo.
  • – Los profetas: en la Biblia son por lo menos el 15% del texto, en las iglesias sería el 2 ó el 3%, y generalmente de manera más bién sesgada.
  • – Por la justícia y contra la corrupción políticoreligiosa: tema de los importantes a lo largo de todo el mensaje bíblico, muy presente especialmente en profetas y en los Evangelios, en el debate a muerte de Cristo contra el integrismo religioso y las castas clericales de su tiempo. Tema 15% de resaltable en el texto bíblico, que en las iglesias es totalmente marginal, sería un 0’2%.
  • – La misericordia: tema central en los profetas y en Jesucristo y también muy importante en las cartas apostólicas, hacia el 10%; pero para las iglesias la misericordia es como un 2% en el mejor de los casos. Hitler intentó eliminar la palabra “misericordia” de las Biblias. Muchos predicadores son sus herederos al no predicarla ni practicarla.
  • – La prostitución: en la Biblia es un tema bastante recurrente, hacia el 2 ó 3%; pero las iglesias a penas lo tratan, un 0’05%..
  • – La soberbia: La Biblia y los Padres de la Iglesia la consideran el principal pecado, origen de todos los demás, el pecado contra el Espíritu Santo. Es un tema que recorre la Biblia; pero las iglesias prácticamente lo omiten, porque muchos de sus líderes son ejemplo vivo de este pecado. “Fue el orgullo lo que convirtió ángeles en diablos; es la humildad lo que hace a los hombres como ángeles” (Agustín de Hipona, 354-430, Padre de la Iglesia y teólogo latinoafricano).
Reprensión a la desproporción:

Con estos ejemplos y contrastes podemos comprender por donde van las carencias, manipulaciones y pecados de las iglesias visibles y especialmente de sus líderes.
“A vosotros os conozco y sé que no tenéis dentro de vosotros el amor de Dios” (Evangelio según Juan 5:42, hacia 69-90 d. C.). “¡Ay de vosotros, escribas y fariseos hipócritas, que cerráis el Reino de los Cielos a los hombres! Porque ni vosotros entráis, ni dejáis entrar a los que entrarían” “Ay de vosotros, escribas y fariseos hipócritas!, que vais dando vueltas por mar y tierra para hacer un solo prosélito y, una vez convertido, le hacéis hijo del infierno dos veces más que vosotros” (Evangelio de Mateo). “Pero aquellos que, soberbios y engreídos por parecerles que poseen la más sublime doctrina, no atienden al Maestro quien les dice: Aprended de mí que soy manso y humilde de corazón, y encontraréis descanso para vuestras almas; y aunque conocieron a Dios, no Lo glorificaron cómo le correspondía, ni le dan gracias; antes se envanecen con sus propios pensamientos, y su zafio corazón se cubre de tinieblas” (“Confesiones”, de Agustín de Hipona, 354-430, filósofo y teólogo latinoafricano).
La naturaleza humana caída, adámica, tiende a la comodidad, a la rutina y a hacerse un dios a la propia medida, pero tenemos que escrutar, estudiar y meditar las Escrituras si queremos amar a Dios, y ajustarnos más a lo que ellas dicen y no a lo que ciertos líderes y falsos hermanos “nos dicen que dicen”. El camino ancho que lleva a perdición es algo cómodo en principio, pero es abusar de la gracia barata. Todos nos podemos equivocar y todos pecamos, pero persistir indefinidamente en el error –y aún más justificarlo, defenderlo e imponerlo, lo cual no es sólo pecado sino molicie, soberbia y/o pecado contra el Espíritu Santo-, y en el mal sólo puede traer, aunque al principio no nos demos cuenta, consecuencias nefastas para nosotros mismos, para los demás y para nuestra relación con Dios.
Con estas prácticas, estas rutinas, estos tics se demuestra la degradación teológica y (anti)evangélica de las instituciones oficiales de la Cristiandad, de la opulenta y occidental al menos (que es la que conozco más directamente). Eso retrata hasta que punto la Cristiandad se ha ido degradando en la no-práctica de lo que dice predicar, en la hipocresía y en amoldarse al mundo y a los intereses creados, sin interés por la justicia ni por la verdad, llevando a cabo una simple reedición del fariseísmo.
“(La religión para el hombre extrínseco es) algo para utilizar, pero no para vivir. Y puede ser utilizada de diversas maneras: para mejorar el propio estado, para reforzar la confianza en sí mismo, para aumentar sus ingresos, para ganar amigos, poder o influencia” (G. W. Allport, 1963, “Behavioral science, religion and mental health”. Journal of Religion and Health, 2, n. 3). Pero… «Ningún criado puede servir a dos señores, porque aborrecerá a uno y amará al otro; o bien se entregará a uno y despreciará al otro. No podéis servir a Dios y al Dinero.» Estaban oyendo todas estas cosas los fariseos, que eran amigos del dinero, y se burlaban de él” (Lucas 16: 12-13).
El mundo moderno es esencialmente irreligioso, en el sentido de poca preocupación real por la bondad según Dios. Eso puede parecer una afirmación extraña, dado el incremento de los grupos militantes de católicos integristas, musulmanes extremistas, protestantes “conservadores” y judíos ortodoxos.
Pero si examinamos las acciones, los simples y claros hechos, en vez de la retórica, de estos movimientos, encontramos que su propósito primario es reafirmar su dominio sobre los grupos subordinados, como por ejemplo minorias nacionales, lingüísticas o religiosas, secularistas, etc…
Sus hechos, su falta de misericordia, su voluntad de ignorar y discriminar, su falta de amor insultante, cierta tendencia a la calumnia y a la ley del embudo dicen lo que sus palabras quieren esconder.
Los hechos nos dejan ver los resultados prácticos y reales de lluvias de palabras y conceptos disfrazados de fraseología “piadosa”, “ortodoxa” y fundamentalista. Son del Mundo y sirven al Mundo.
Todo lo contrario de 1ª Pedro 4:8: “Sobre todo, tened entre vosotros un ferviente amor, porque el amor cubre una multitud de pecados”. Para el fundamentalismo, en realidad, el pecado es más importante que el amor y el Sabbath más importante que la gente. Es un Evangelio invertido, hábilmente manipulado por el diablo de la comodidad, la insensibilidad, la soberbia y la codicia.
Los autodenominados (a menudo abusiva y pretenciosamente) “evangélicos” también andan a veces muy desencaminados, pues “el Evangelio” no es la pura afirmación verbal de “entregarse a Cristo” sinó que es eso: el Evangelio. Para practicarlo. Pues las obras de misericordia, corazón del Evangelio, son justamente para lo que los “evangélicos” no suelen hacer: predicarlas y practicarlas. Pues confunden, manipulados, en el debate de “fe y obras”, obras de la ley (reprobadas por las Escrituras pero punto central en tantos centros religiosos de reunión) con las obras de misericordia (con poca prensa en muchas “iglesias” pero centro del mismo Evangelio de Jesucristo, al que se atreven a decir que predican).

Sea anatema, porque es “otro evangelio” distinto y, en general, muy contrario al verdadero. Y, así, cualquier despertar espiritual en una sociedad cada vez más alejada de la fe, es imposible.

Las prostitutas y publicanos precederán en el Reino de los cielos a los religiosos profesionales que tuercen los caminos de toda la sociedad.

— ENLACE RLACIONADO —

Los Deseos de la Carne

LOS DESEOS DE LA CARNE

Los “deseos de la carne” pueden ser también la gula, la pereza, el orgullo o tantas otras. Y en todas ellas también se recoge lo que se siembra. Lo que me preocupa es que la mayoría de cristianos parece que siempre consideran que el centro de todo es el sexo (el “antisexo”, en este caso). Es como una obsesión algo estrambótica, pero cuando se vuelve simfonía y cuando el Vaticano pone alta megafonía (hace unos meses el Papa diciendo que no hay que usar condón, lo cual ya suena surrealista, pero ahí está, muy recientemente ha matizado algo la prohibición) es que algo muy grave está pasando en la Cristiandad.

Si la perversión sexual es antinatural, también lo es la obsesión antisexo o la obsesión persecutoria y discriminatoria contra formas de sexo. ¿Por qué no se cojen las cosas con más equilibrio y naturalidad?, no se trata de dar el visto bueno a cualquier cosa, pero tampoco de ser discos rayados.

Ni la sexualidad ni la desnudez, ni el cuerpo, ni lo material, ni el placer (ni siquiera el dinero), NO pueden ser malos en sí, pues son la creación (todo depende del uso que se haga, de los motivos o el contexto), y Salomón en el “Cantar de los Cantares” demuestra claramente que un creyente puede hablar de sexo de una manera nada mojigata (aunque por supuesto tenga una lectura espiritual alegórica, que es la fundamental), ¡y, además ser Palabra de Dios!

cckz_a4viaajnai

– El transfondo:

Ya es sabido que para el clero, católico o protestante, los problemas de injusticia son prácticamente invisibles, mientras que todo lo que tiene que ver con el sexo es, según parece, “el pecado capital” por excelencia, cosa que no concuerda con lo que dice la Palabra, según la cual la soberbia es el pecado más peligroso, junto con otros como el amor al dinero (avaricia) o el ocultismo.

Lo más grave del asunto es que es fácil oler porque esos silencios cómplices: el poder constituido ha comprado con favores a las iglesias constituidas, organizadas según intereses humanos, y éstas, desobedeciendo al Señor, han callado y “han fortalecido las manos de los impios”. Igual que en tiempos de los profetas.

La mentira es propia específicamente del diablo, y muchísimos cristianos que están dale que te pego con lo del sexo, mienten. Entonces ¿qué? La mentira pasa a ser un pecado “de segunda”, puesto que casi ningún pastor habla de ella. No recuerdo haber oído nunca ningún sermón monotemático sobre la mentira, ni Wojtyla ni Ratzinger han ido nunca haciendo campaña contra los mentirosos (y todos sus peligros). Seguramente porque ellos mismos son también mentirosos.

En una encuesta salía que aprox. un tercio de los clérigos católicos son homosexuales y, entre no-viejos, solo poco más del 5% han sido estrictamente célibes según exige el legalismo oficial católico).

En conjunto resulta penoso y vergonzoso, todo este “show”, que tiene más de escandaloso que de edificante. Y no digamos de engendros como la COPE, portavoz de la Conferencia Episcopal Española, donde su ya ex-estrella llegó a decir que España tenía que bombardear un hospital inglés en Gibraltar. Delirios del Anticristo metido en las “iglesias” mundanas. Es natural que el mundo acabe juzgando a las “iglesias”, y eso es más que preocupante.

No estamos siendo fieles al mensaje evangélico, el “ejemplo” que se da es a menudo muy lamentable.

– El desastre social:

Mientras en las iglesias impera una gazmoñería monotemática y una mojigatería rígida, en el mundo las formas más extravagantes de desvario sexual y otros tipos de desvarios (¡hay tantos!) van cada día a más. Creo que con una actitud tan cerrada y también tan antibíblica en las iglesias, lo que provoca es un mayor libertinaje sexual y general en la sociedad. Ya de entrada es como si no hubiera ningún punto de contacto posible: la gente busca distraerse de sus agobios cotidianos y los cristianos parece que lo primero que buscan es juzgarles y prohibirles cosas. Los fariseos también estaban obsesionados con las prohibiciones, tenían listas de más de 300 cosas prohibidas que sólo ellos se sabían, por eso se consideraban “puros”, apartados, que es el significado de la palabra “fariseo” (¡vaya tela, darselas de ser los más santos!). Naturalmente, el pueblo pobre (“las ovejas sin pastor” de las que Cristo tenía misericordia) no se sabían el famoso listado y, por lo tanto, eran “pecadores” y “perdidos”. Pero Cristo vino a por ellos, no a por los “puros”, “santos”, etc.

Me temo que la mayoría de cristianos no ha comprendido esto, prefieren cerrarse en sus templos y creerse los más santos. Reniego de esta actitud. La Iglesia no tiene que tener paredes, debe ir directamente a relacionarse con el mundo, con las ovejas sin pastor. No debe haber asalariados, ni tenemos que creernos los más santos, al revés, tenemos que tener un corazón penitente, porque somos pecadores, y hacer como el publicano, y no rezar como el fariseo.

No parece buen camino lo que se ve en bastantes iglesias y menos aún lo que hacen telepredicadores y alto clero.

No parece evangélica la mania monotemática del cristianismo oficial contra temas de escasa base bíblica. Lo que hay es una brutal desproporción que lleva a la esterilidad de las iglesias y a la decadencia en la sociedad. Y hay una ceguera espiritual que se niega a darse cuenta de ello porque en realidad se han hecho una Biblia y un Dios a la propia medida.

– Sentido autocrítico, contextualización

“Lo que hace santo al santo es que no pierde casi nunca la conciencia de ser un pecador. Y el pecado del diablo es el orgullo. El diablo es diablo porque se cree bueno” (Ramiro de Maeztu).

“El diablo -oh paradoja! – Es un puritano que se ha apartado de Dios (como tanto integrista musulmán, judío, católico o protestante, como tanto maestro de leyes que pone al hombre al servicio de las leyes y no las leyes al servicio del hombre, como tanto “integrista” del dinero, del poder o del placer). El diablo es alguien para quien Dios no es lo suficientemente serio, alguien que extiende la seriedad incluso más allá de donde debe, es un arco continuamente tensionado que nunca se dispara, es alguien que -y como humanos nos cuesta trabajo entenderlo pero podemos imaginarlo – nunca ríó” (The Screwtape Letters / Cartas del diablo a su sobrino, de Clive Staples Lewis, 1898-1963, novelista ex-ateo anglicano norirlandès).

– Sex(t)ocentrismo:

Por qué los fundamentalistas/integristas están siempre centrándose en el sexo y hablan tan poco de otros temas, mucho más importantes en la Biblia. No digo que no se hable de temas sexuales, lo unico que pido es que no los conviertan falsamente en “los temas morales y bíblicos” por excelencia, pues tal actitud es sencillamente una manipulación de la fe. Esas actitudes tan sesgadas dan mucho qué pensar de por qué todo va tan mal.

¿Creemos realmente en lo que dice la Biblia o la silenciamos en su mayor parte? Muchos creyentes viven en la pura rutina mental, en repeticiones y no se renuevan espiritualmente como nos pedía Pablo.

Los temas sexuales solo ocupan una parte relativamente limitada de todo lo que la Biblia expone, no se deben obviar ni descartar, pero NO SON LOS TEMAS CENTRALES, como parece que muchos cristianos, alocada u obcecadamente, pretenden.

Dios creó el sexo, no es nada malo, ni nada vergonzoso en sí. Estar siempre con este tema denota que algo no funciona bien en la psique y en la sexualidad de esas personas.

Para los fundamentalistas antisexo, siempre tan serios, legalistas e intolerantes (selectivamente), parece que no fue muy buena la idea de Dios de crearnos sexuados, ya que tantos problemas causa. No recuerdan que, tal como está escrito, “el amor cubrirá multitud de pecados”. Ellos tienen siempre que ir con la ley en mano amenazando a la parte más débil, en vez de tener el coraje de denunciar, ya que tanto les va hablar de temas sexuales, los pecados mayoritaríos, que son heterosexuales. Pero como quizá son los suyos, pues nada, a meterse con los demás, con una minoría. Bonita táctica.

¿Se han dado cuenta de que la Biblia contiene seis advertencias para homosexuales por 362 para heterosexuales? Dicen ser “fieles a la Biblia”, pero en realidad no guardan ninguna proporción temática lo que más se insiste en la Biblia con lo que más insisten estos religiosos fundamentalistas. ¿Recuerdan lo del mosquito y el camello?

¿Recordamos como rezaba el fariseo y el publicano? Recordemoslo siempre.

arrepentimiento

– ¿De qué habló Jesucristo?

Cristo habló del divorcio, de la lujuria y del adulterio y de la perversión moral de menores o indefensos. Pero sobre todo habló de misericordia, de amor por la gente perdida y débil, y atacó a los fariseos que se creían “puros” ritualmente. Pablo recuerda que “nadie será salvo por las obras de la Ley”. Pero muchos que se llaman cristianos han vuelto hacia el legalismo farisaico.

De la fornicación habló de pasada, de la homosexualidad no habló, ni del aborto, ni de la eutanasia. Y además relativizó mucho a su familia y a su luego mitificada madre, poniendo por delante la Palabra de Dios. Por lo demás, recordemos que, escrito está: “Dios tendrá misericordia de los misericordiosos”. “Ir y aprended: Misericordia quiero y no sacrificio…”

Jesús, la Iglesia Primitiva y la No Violencia

JESÚS, LA IGLESIA PRIMITIVA Y LA NO VIOLENCIA

Jesús, la Iglesia Primitiva i la No Violencia 01

Según el teólogo suizo Hans Küng en su libro Ser cristiano: “A partir de Cristo no se puede construir una estrategia de la violencia sino de la no-violencia…  La no-violencia puede apelar siempre a Jesucristo…  La renuncia a la violencia y al espíritu de venganza, la disponibilidad para el respeto al adversario y el perdón sin restricciones, el esfuerzo en busca de reconciliación y la benevolencia desinteresada constituyen la autentica exigencia que se deriva de Jesucristo”.
En la época de Jesús las diferentes sectas judaicas aceptaban el recurso a la violencia, bien fuera la institucional (fariseos, saduceos, herodianos), o bien la revolucionaria de los zelotes (especie de etarras judíos). Simón fue zelote antes de ser discípulo de Cristo (Lucas 6:15) y es posible que también Pedro, Juan y Santiago habían mantenido alguna relación  con este grupo independentista judío, así como, quizás el propio Judas Iscariote.

En el Sermón del Monte Jesús dice que “los que trabajan por la paz se les reconocerá el mismo carácter de Dios”, traducida literalmente la expresión del original arameo de Mateo 5:9. No es de extrañar que Jesús señalara a Pilatos: “Mi Reino no es de este mundo, si mi Reino fuera de este mundo, mi gente hubiera combatido para que no fuese entregado a los judíos, pero mi Reino no es de aquí” (Juan 18:36). Y, cuando Pedro, el ex celote, pretende defenderle, le indica: “Vuelve tu espada a su sitio, porque todos los que empuñen espada, a espada perecerán”  (Mateo 26:52)

La iglesia cristiana primitiva. Como señala Tertuliano (y luego le volverá a citar Erasmo), cuando Jesús ordenó a Pedro guardar la espada se lo estaba mandando a todos los cristianos. Toda la iglesia primitiva fue muy explícita al respeto:

Jesús, la Iglesia Primitiva i la No Violencia 03

a)      Los teólogos de los primeros siglos:
1.- La Didajé (segunda mitad s. I): El camino de la vida es el amor (2:2). Es obligatorio buscar la paz entre todos y muy especialmente entre los que combaten: “No provocarás facciones, sino que podndrás paz entre los que pelean” (4:3).
2.-La carta a Diogneto (primera mitad s. II): Los cristianos no deben usar la violencia ni siquiera en defensa propia (5:11-17). Este pacifismo, argumenta, demuestra que el cristianismo es verdadero, en contraste con el paganismo (7:7-8).
3.-Justino (fallecido hacia 161-66): “Los que antaño unos a otros nos dábamos muerte, no sólo no hacemos la guerra a nuestros enemigos sino en lugar de mentir y engañar a quienes nos preguntan, morimos alegremente confesando a Cristo”.
4.- Ireneo (muerto en 202): “…los hombres no piensan ya en combatir, sino que ponen la otra mejilla”.
5.- Clemente de Alejandría (muerto en 205): “Nosotros, a diferencia de las Amazonas, no adiestramos a las mujeres para la guerra, ya que deseamos incluso que los varones sean pacíficos” (“Stromata” 4:8). “No nos entrenamos para la guerra…sinó para la paz. La guerra exige grandes gastos… sin embargo la paz y el amor no necesitan armas ni gastos ingentes” (“Paedagogus” I, 1100:12).
6.-Tertuliano (160-220): Fue hijo de un oficial romano. Escribe en “De Corona”: “¿Será lícito a alguno adiestrarse en el manejo de la espada siendo así que el manejo de la espada siendo así que el Señor ha sentenciado que a espada morirá el que hiciere uso de la espada? ¿Podrá ir a la guerra un hijo de la paz que ni siquiera osa entrar en litigios?” (cap. 11). A esta misma pregunta responde en el cap.19 de “Idolatría”: “Es imposible porque existe una incompatibilidad entre el compromiso divino y el humano, entre el signo de Cristo y el de Satanás…¿cómo podría combatir, aún más, cómo podría ser soldado en tiempos de paz, el que carece de espada puesto que le privó de ella el Señor?”.
7.- Cipriano (muerto en 258): Murió mártir. “El homicidio es llamado crimen cuando se comete a título personal pero se le denomina virtud cuando se ejecuta con carácter público” (“Epístola ad Donatum”).
8.- Arnobio (muerto hacia 295): “…más valía sufrir una injuria que devolverla y derramar la propia sangre antes que contaminar las manos y la conciencia con la ajena, el mundo ingrato recibió este beneficio de Cristo, por quién la locura de la crueldad quedó ablandada y las manos hostiles comenzaron a apartarse de entrenarse para derramar la sangre del prójimo”.
Etc.

Jesús, la Iglesia Primitiva i la No Violencia 02

b)      La disciplina de la Iglesia.
Según el más antiguo reglamento cristiano conocido (el de S. Hipólito, s.II-III), se dice: “catecúmeno o fiel que lleguen a ser soldados que sean rechazados porque han despreciado a Dios”. Asimismo, en las constituciones apostólicas de inicios del s. IV.

Así pues, vemos que entre los primeros cristianos, en la Iglesia inmediatamente posterior a los apóstoles y todavía libre de la intromisión del Estado, la violencia, las armas o la milicia no sólo no eran aceptadas, sino eran consideradas pecado.
La Iglesia originaria –tal como se ve claramente en estos textos paleocristianos, y otros- tenía poco que ver con el fundamentalismo moderno (como la derecha religiosa norteamericana o, en España, la COPE)  que defiende a veces guerras y dictaduras, ni con su religiosidad idólatra del Estado y de las Fuerzas Armadas.
Los curas castrenses son una barbaridad y algo que está fuera del cristianismo.

Francisco de Asís, los valdenses (s. XIII-XIV), hermanos checos y lollandos (XV), anabautistas-menonitas (d. s. XVI), cuáqueros (XVII), hermanos moravos (XVIII), etc., han vuelto periódicamente a plantear claramente el servicio civil, la ayuda al prójimo y el amor como alternativa al militarismo y al servicio de armas.
Estado e Iglesia han pactado a menudo implicaciones religiosas para lo militar. Sin embargo, en la Biblia, hay base más que suficiente para plantear el derecho a la objeción de conciencia a las armas, tanto en el Antiguo como en el Nuevo Testamento.
Cuando Isaías profetiza al Mesías, empieza a presentarlo así: “Porque has roto el pesado yugo, y la vara de su hombro y el centro del opresor, como en el día de Madián. Porque toda bota con que taconea el guerrero en el tumulto de la batalla. Y todo manto revolcado en sangre serán quemados, pastos del fuego” (9:4-7).
El Estado español, que tanto dispendia en gastos de armamento y es, a la chita callando,
uno de los principales productores y exportadores mundiales de armamento, posee, en cambio, una cuarta parte de niños en la pobreza, 6 millones de pobres, más de 5 millones de ancianos (más de medio millón de ellos viven solos), 3 millones de alcohólicos, 1.250.000 minusválidos, medio millón de deficientes y otro tanto de analfabetos totales adultos, con los sueldos más bajos de casi toda la Unión Europea, el más alto consumo de drogas, nintendos, etc., de accidentes laborales, etc, el más bajo de lectura…
Luego, no nos extrañemos de que las cosas vayan mal para unos y otros, porque “Misericordia quiero, que no pena negra, y que Dios sea conocido adecuadamente mejor que tanta ceremonia” (Oseas 6:6; citado dos veces por Cristo en los Evangelios).

……………..

Un film basado en hechos reales: “Johnny got his gun/ Johnny cogió su fusil”

El Cristiano y Las Armas

EL CRISTIANO Y LAS ARMAS

C. H. M.

Nuestro Señor Jesucristo nos dejó ejemplo para que sigamos sus pisadas. ¿Podemos seguir sus pisadas dentro de un campo de batalla?
Somos llamados a andar tal como Él anduvo. ¿Es andar como Él el hecho de ir a la guerra?

El Cristiano y Las Armas 01

Es verdad que fallamos en muchas cosas, pero si se nos preguntase si es correcto que un cristiano vaya a la guerra, sólo podemos responder esa pregunta haciendo referencia a Cristo. ¿Cómo actuó Cristo? ¿Qué enseñó? ¿Tomó alguna vez la espada? ¿Acaso no dijo: “Todos los que tomen espada, a espada perecerán” (Mateo 26:52)? Y también: “Yo os digo: no resistais al malo” (Mateo 5:39). ¿Cómo conciliamos estas palabras con el hecho de ir a la guerra? Pero algunos tal vez digan: «¿Qué sería de nosotros si fuésemos a adoptar esos principios?» A lo que respondo: Si fuésemos a adoptar esos principios celestiales, no habría más guerras, y no tendríamos, pues, necesidad de pelear. Pero no nos compete razonar acerca de los resultados de la obediencia; lo único que tenemos que hacer es obedecer la Palabra de nuestro bendito Señor y seguir sus pisadas. Si lo hacemos, seguramente que no nos veremos yendo a la guerra.

Hay personas que citan a veces las palabras del Señor: “El que no tiene espada, venda su capa y compre una” (Lucas 22:36), como si él aprobara con ello el hecho de ir a la guerra, pero cualquiera puede darse cuenta de que esas palabras no tienen nada que ver con la cuestión. Se refieren a la alterada condición de cosas por la que los discípulos tendrían que pasar una vez que el Señor fuese tomado. Mientras él estaba con ellos, no les faltaba nada, pero luego, durante Su ausencia, habrían de enfrentar el más fuerte embate de la oposición del mundo. En resumidas cuentas, estas palabras tienen una aplicación enteramente espiritual. Por otro lado, también se busca hacer mucho uso del hecho de que al centurión de Hechos 10 no se le ordena abandonar su comisión. Pero el Espíritu Santo no obra de manera tal de poner a la gente bajo yugo. No le dice al alma recién convertida: «Debes abandonar esto o aquello.» La gracia de Dios encuentra a una persona en la posición donde se encuentre, con una salvación plena. Sólo después le enseña el camino que debe andar, presentándole las palabras y los caminos de Cristo con todo su poder santificante y formativo.

El Cristiano y Las Armas 02

También se oye argüir: «¿Acaso el apóstol no nos dice en 1.ª Corintios 7 que permanezcamos en el llamamiento en el que somos llamados?» Sí, pero con esta cláusula poderosamente calificativa: “Permanezca con Dios” (1.ª Corintios 7:24).
Esto marca una gran diferencia. Supongamos que un verdugo se convierte, ¿puede permanecer en su llamamiento? Se podría decir que éste es un caso extremo. De acuerdo, pero es un ejemplo que viene bien para demostrar la falacia del razonamiento sobre 1.ª Corintios 7. Prueba que hay llamados en los que uno posiblemente no pueda “permanecer con Dios”; de modo que, en cuanto a tu planteamiento, querido amigo, tenemos simplemente que preguntarnos lo siguiente: «El hecho de ir a la guerra, ¿implica permanecer con Dios o andar en las pisadas de Cristo?». Si es así, entonces que los creyentes lo hagan; en caso contrario, ¿qué, pues, habrán de hacer?

Sólo resta que se formule una pregunta: «La profesión de las armas, ¿es una profesión que un discípulo de Cristo puede seguir apropiadamente?» Si no es así, la senda que ha de seguir está clara. Seguramente Ud. no pensaría en poner a su hijo en una posición en la cual tenga que abandonar su marcha en pos de un Cristo rechazado. Seguramente hay muchos amados hijos de Dios dentro del ejército, pero la pregunta no es: «¿Puedo ser salvo y estar en el ejército?» Miles de personas que han ido al cielo, vivieron y murieron dentro de esa profesión. Pero la verdadera pregunta para todo corazón leal a Él es: «¿Puedo yo seguir las pisadas de mi Señor entretanto permanezco en una posición en la cual, en cualquier momento, podría ser llamado a quitar la vida de mi semejante y a enviar a un alma a la eternidad sin haber estado preparada para ello?» Ésta, querido amigo, ha de ser su única pregunta. No puedo poner a mi hijo, ya sea convertido o no, donde yo mismo no podría estar. En cuanto a que la disciplina del ejército es buena para modelar el carácter, debemos confesar que no creemos demasiado en eso. El comedor de los soldados o el salón de oficiales, no es un lugar adonde nos gustaría enviar a nuestros jóvenes para que aprendan disciplina o reciban algún tipo de entrenamiento.

Violencia y no Violencia

VIOLENCIA Y  NO VIOLENCIA

BASES BÍBLICAS PARA LA OBJECIÓN DE CONCIENCIA

En el Antiguo Testamento la guerra es sólo algo normal. Yahvé interviene, primero a favor de su pueblo, luego castigándolo con guerras y deportaciones (que, por cierto, le han durado al pueblo judío hasta nuestros días).

Dios ayuda en la guerra (Salmos 55:18) como ayuda en otras muy diversas situaciones. Pero es a la vez castigo y prueba (2 Crónicas 16:9).

Sin embargo hay, en el A. T., ansias de paz. Hay versículos que son poemas de paz: “Venid ver las obras de Jehová, que ha puesto asolamientos en la tierra. Que hace cesar las guerras hasta los confines de la tierra. Que quiebra el arco, corta la lanza y quema los carros en el fuego” (Salmos, 46:8-9). Isaías también profetizaba que Yahvé “juzgará entre las naciones, y reprenderá a muchos pueblos; y volverán sus espadas en rejas de arado, y sus lanzas en hoces; no alcanzará espada nación contra nación, ni se adiestrará más para la guerra” (Isaías, 2:4).

Pero cuando los pueblos se apartan del Dios verdadero y espiritual, que en la Historia es bastante a menudo, llegan las guerras y violencias: “Cuando escogían nuevos dioses, la guerra se encontraba en puertas” (Jueces 5:8).

Violencia y no Violencia 02
Bombardeo franquista durante la Guerra Civil 1936-39

LOS BELICISTAS Y LA PAZ EN LA PALABRA

En los Salmos hay peticiones contra los violentos:  “Reprime la reunión de gentes armadas…Esparce a los pueblos que se complacen en la guerra” (68:30). “Mucho tiempo ha morado mi alma entre los que aborrecen la paz. Yo soy pacífico; pero ellos, en cuanto hablo, me hacen la guerra” (120:6-7).

En el Nuevo Testamento se habla poco de la guerra. En varios pasajes de los evangelios de Jesús advierte que “oiréis de guerras y de rumores de guerras”, y que no hay que asustarse. Así mismo en Apocalipsis 11:7, 12:7 y 13:7.

Sí que se habla más, por el contrario de paz, básicamente en su acepción espiritual e interior de no-violencia. En Hechos 10:36 se habla del “Evangelio de la paz”, y en Marcos 9:50 Jesús dice que sean pacíficos unos con otros.

En Gálatas 5:22 se destaca que la paz es fruto del Espíritu Santo, o sea, que se tiene paz espiritual porque el Santo Espíritu, del cual somos templo, nos lo da.

El profeta Isaías escribía: “Y el efecto de la justicia será la paz” (32:17).

En Santiago 3:18 se dice que “el fruto de la justicia, se siembra en paz para quienes hacen la paz”. O sea, la paz nace de la justicia y, sin ella es sólo aparente: la paz…de los cementerios.

Se habla a menudo de “paz y seguridad”. En 1ª Tesalonicenses 5:3 leemos que “cuando digan: Paz y seguridad, entonces vendrá sobre ellos destrucción repentina,…y no escaparan”. Se debe de referir a la paz sin justicia, a la paz superficial de la letra y no del espíritu, a la paz del miedo. En Juan 14:27, Jesús aclara: “La paz os dejo, mi paz os doy; yo no os la doy como el mundo la da…”

Violencia y no Violencia 04
1681-82: Panel Cuáquero. William Penn funda Pennsylvania,
un Estado cristiano sin ejército ni policía

Violencia y no Violencia 03
Retirada de población civil republicana (1939)

VIOLENCIA COMO SOBERBIA Y VIOLACIÓN

En la Biblia entera se suele hablar de violencia como sinónimo de violación de los mandatos divinos. Así, en Génesis 6:11. En Salmos 62:10 se previene que no hay que confiar en la violencia ni en las riquezas. “Violencia cubrirá la boca de los impíos” (Proverbios 10:6).

En Eclesiastés 4:11 y en Salmo 73 se habla de la violencia como soberbia ante Dios. Y la soberbia es el pecado diabólico por excelencia, pero es el “pecado invisible” de los poderosos que los burócratas religiosos no se atreven a denunciar. Como el mismo diablo, la soberbia intenta volverse invisible con el silencio y la negación.

Violencia y no Violencia 01
Bombardeo durante la Guerra Civil 1936-39

A lo largo de la Biblia se insiste en que las armas tienen que ser espirituales antes que materiales: “No con ejércitos, ni con fuerza, si no con mi Espíritu, ha dicho Jehová de los ejércitos” (Zacarías 4:6) “Y los salvaré por Yahvé su Dios; y no los salvaré con arco, ni con espada, ni con batalla, ni con caballos y jinetes” (Oseas 1:7). Cuando los religiosos conservadores piden o apoyan grupos o partidos armamentistas, cabe recordarles que ello está en desacuerdo con la Palabra y que demuestran tener muy poca fe en el Señor.

NO HAY QUE JURAR BANDERA. ES UN ACTO IDÓLATRA ENFOCADO A LA VIOLENCIA

“Además habéis oído que fue dicho a los antiguos: No perjurarás, sino cumplirás al Señor tus juramentos.

Pero yo os digo: No juréis en ninguna manera; ni por el cielo, porque es el trono de Dios; ni por la tierra, porque es el estrado de sus pies; ni por Jerusalén, porque es la ciudad del gran Rey.

Ni por tu cabeza jurarás, porque no puedes hacer blanco o negro un solo cabello.

Pero sea vuestro hablar: Sí, sí; no, no; porque lo que es más de esto, de mal procede” (Jesucristo en Mateo 5,33-37).

EMPUÑAR PISTOLAS Y GRANADAS, ACTIVIDADES CRISTIANAS?

Cuando un discípulo de Jesús, posiblemente Pedro o Simón, que había sido celote (independentista judío), corta la oreja a un siervo del sumo sacerdote porque había ido a prender al Señor, Jesús le dice: “Vuelve la espada a su lugar; porque todos los que tomen espada, a espada perecerán” (Mateo 26:52).

En los Salmos se habla a menudo de la protección contra los violentos: 17:4, 54:3, 71:4, 149:1.

Todos los ejercitos enseñan, fundamentalmente, el aprendizaje de armas para herir y matar, y exigen jurar bandera.

De la prohibición de matar se habla taxativamente en muchos versículos: Mateo 19:18, Marcos 10:19, Lucas 18:20, Romanos 13:19, etc. Jesús dice, además, que no solo no hay que matar, sino tampoco insultar ni juzgar al hermano, y recalca que hay que temer más a quién mata espiritualmente que a quién mata el cuerpo (Mateo 10:28, Lucas 12:4).

En Mateo 5:34 y Santiago 5:12 se dice que no juréis, ni por el cielo”

Las banderas son tenidas, en los ejércitos, como objeto de culto (al estilo que las estatuas del César en el Imperio Romano). La causa que provocó muchas persecuciones contra los primeros cristianos durante el Imperio Romano fue que se negaran a rendir culto a las estatuas del Emperador, el objeto de culto político-religioso de aquella época.

Jurar bandera está prohibido por el mismo Jesucristo, sin embargo los que se consideran cristianos y van al Ejército están obligados un semejante juramento que demuestra su escala de prioridades: Dios o el César. Ellos prefieren al César antes que a Dios, igual que otros pretenden servir a Dios y a las riquezas, cosa que Jesucristo dice que es imposible. “Son como las olas del mar, inconstantes en todos sus caminos” (Santiago).

Sin embargo, cabe considerar que, para el cristiano, existe otra poderosa razón de interés para ejercer de objetor al servicio de armas o para no ingresar en el Ejército, que es la alternativa a este servicio: el servicio civil o servicios sociales. Se trata de cumplir en positivo los mandatos de amor y servicio a personas necesitadas, en vez de participar en la estructura militar.

¿Por qué ayudar al necesitado?. “Porque tuve hambre, y me disteis de comer; tuve sed, y me disteis de beber; fui forastero, y me recogisteis; estuve desnudo, y me cubristeis; enfermo, y me visitasteis; en la cárcel, y vinisteis a mí…” (Mateo 25:34-46). Al final de la parábola del samaritano, en la que dos creyentes (sacerdote y levita) pasan de largo sin ayudar a un herido, Jesús le ordena a quién le preguntaba por su prójimo: “Ve, y haz tú lo mismo” (Lucas 10:37)

En diversos países y a lo largo de la Historia han habido muy diversas experiencias, religiosas, autogestionadas o de muchos otros modos, por ej., de alfabetización a adultos en barrios pobres. “Id, pues, y aprended lo que significa: Misericordia quiero, y no sacrificio” (Mateo 9:12-13).

Cierto que siempre se puede realizar misericordia, y no sólo en un servicio civil, pero es ésta una buena ocasión que podría aprovecharse.

De todo lo cual no se deduce que hacer el servicio militar o ser militar tenga que ser estrictamente anticristiano. Lo que sería anticristiano es, exactamente, matar, jurar, odiar, utilizar las armas para abusos y no ejercer misericordia.

Pero hay base suficiente para que un cristiano sea objetor de conciencia a las armas, más ahora que esto es legal en muchos Estados y no puede tampoco aducirse que va contra Romanos 13:1: “Sométase toda persona a las autoridades superiores; porque no hay autoridad sino de parte de Dios, y las que hay, por Dios han sido establecidas”. Aunque hay que obedecer a Dios antes que a los hombres, pues hay mandatos de la autoridad pueden entrar en conflicto con la ley de Dios, como es matar y jurar.

Los primeros cristianos raramente formaban parte del ejército aunque también es lógico pensar que hubiera conversiones entre militares, como es el caso de Cornelio, relatado en Hechos 10.

El Señor bendijo a los pacificadores: “Bienaventurados los que trabajan por la paz, porque ellos serán llamados hijos de Dios” (Mateo 5:9).

Pero la aplicación radical de la no-violencia no es fácil, requiere llegar a ofrecer la otra mejilla (Lucas 6:27-29), para que el Amor crezca, y se expanda…

Grupos cristianos como los cuáqueros y menonitas han hecho de la noviolencia evangélica una parte consustancial a su manera de vivir el cristianismo.