Deconstruint el Cientifisme 01

a) La perspectiva: La relativitat del coneixement científic front a un concepte de racionalisme dogmàtic.

Un problema de la comunicació del coneixement científic a la cultura de masses és que sovint ignora els límits i l’abast del mètode científic, amb la qual cosa promou l’acceptació acrítica del corpus de la ciència a la manera de saber absolut, i encara de l’únic legítim.

Pedro Echenique:
  • “La suprema adquisició de la raó consisteix a reconèixer que hi ha una infinitat de coses que la sobrepassen. Quan no coneix això, la raó és feble. Dubtem allà on cal, afirmem allà on és menester, sotmetem-nos allà on cal. Qui no ho fa, no copsa la força de la raó” (Blasi Pascal, 1623-1662, científic, savi i escriptor projansenista occità).
  • “El que fa insuportable la raó moderna no és la raó per se, que ens és pròpia com a espècie, sinó la insistència en la raó com a única mesura de totes les coses, la raó al servei del productivisme, l’utilitarisme i l’eficiència econòmica. Aquesta és la visió de la raó a combatre” (@BedollGris).
  • La «ciència», ben mirat, tampoc no és plenament «científica», ja que està contínuament evolucionant, aprenent i investigant, i mai no és definitiva, sinó provisional. Però hi ha capquadrats que en parlen com si fos un còdol-dogma que et llancen al cap per esclafar-te.

 

Un exemple de polèmica científica que demostra que la ciència pot canviar d’opinió moltes voltes i no és “tan certa”, ni molt menys absoluta:

  • “L’escala de l’observació es qui crea el fenomen”. Per a ell aquesta idea és suficient per a senyalar tot el que té de relatiu el saber científic” (Charles-Eugène Guye, 1866 –1942, metge suís).
  • «Sense anar a cercar més lluny, ja sabem que el món d’un petit insecte, d’una puça, per ex., ha de ser molt diferent del nostre: per a ella, l’aigua sembla estar coberta per una sòlida membrana, que no es deixa travessar amb facilitat: ni per una goteta deu vegades més gran que ella, perquè la tensió superficial pot tornar-se una força relativament considerable”
    “Aquest és l’escull amb què correm el perill de xocar en el moment en què recorrem al mètode analític. Cada vegada que canviem l’escala d’observació, penetrem en un domini en què no estem certs «a priori» que totes les lleis continuïn essent vàlides a escala superior. A més, en traspassar el llindar que els separa, i que generalment té un sentit únic, sense tenir en compte la insuficiència de la tècnica o la invalidesa del cervell humà, pot ser que els tènues llaços d’unió entre un i altre quedin escapçats, si és que aquests existien” “Si els nostres predecessors -i molts dels nostres col·legues biòlegs- no haguessin tingut aquesta fe cega en el determinisme, és extremadament probable que la seva fe en la ciència, en el seu conjunt, hagués estat per això molt pertorbada. Sentirien la terra presta a obrir-se sota llurs passes si els diguessin que la física i la química no estaven rigorosament sotmeses a aquest determinisme caducat. Quina esperança hi hauria per a una ciència de la vida satisfactòria si les mateixes ciències exactes ja no són exactes?”
    «La combinació del sentiment i de la ciència no és sovint fructífera, i crec que cal veure en aquestes anticipacions optimistes i orgulloses per a l’esperit humà una mena de reacció contra certes disciplines morals que tendeixen a glorificar la humilitat condemnant severament l’orgull»
    «La llei dels grans nombres entra en joc, i tots els nostres fenòmens no són més que fenòmens encobridors, llei resultant, a la nostra escala, d’un nombre immens de fenòmens moleculars i electrònics que escapen a la nostra observació»
    (Pierre Lecomte du Noüy, 1883 -1947, biofísic i filòsof parisenc).

 

Les eines que valen per analitzar una ciència (biologia, per ex.) ja no serveixen en general per analitzar-ne una altra (física, per ex.). L’escala d’observació fa la ciència, fa canviar de ciència.

 

Molta gent pot saber moltes coses, però no sempre són definitives i segures, malgrat que alguns en facin marketing comercial per “vendre-les” com a segures i definitives.

Les proposicions científiques mai no poden ser tingudes per absolutament vertaderes, sinó a tot estirar com a no refutades.

Hom sap el que sap i el que ha intentat saber estudiant. Tothom ignorem quasi tot, en comparació del poc que sabem.
Per això mateix la raó i les ciències tal com la Humanitat les coneix és menester de prendre-les amb relativisme.

La ciència sempre està en evolució perquè ignora la major part de les coses i, a més, sempre les ignorarà, perquè són incalculablement immenses.

D’aquesta petita part de coneixement incert, n’hi ha que en volen fer un Tot absolutitzat. Això que fan és…antimatemàtic!

Són uns exagerats i, en certa manera, uns fanàtics mancats de base.

La saviesa és saber que hi ha infinitat de coses que no sabem, les quals, a més, poden condicionar molt la part que sabem «científicament».

Creure que el que sabem ara científicament és usualment «segur i definitiu» és anticientífic.

L’ateisme cientifista no passa de pseudociència i de propaganda ideològica.

b) Menysteniment de l’ètica i la consciència

  • “Un enteniment tot lògica és com un ganivet sense mànec, que fereix la mà del qui l’utilitza” (Rabindranath Tàgur, 1861-1941, filòsof i escriptor bengalí).

Ciència sense ètica és carregar les armes del diable.

Ètica sense saber pot ser insuficient, però promoure el saber sense ètica és un suïcidi per al propi país.

  • Un nen tècnicament competent -ja que ha sabut fer-se una arma casolana ell mateix-, si bé sense valors, desestructurat en l’ordre de prioritats mentals.
    Resultat: un crim.
    La tècnica (o la ciència) no assegura la felicitat.
    Avantposar tècnica a ètica és fabricar brètols descontrolats, diables intel·ligents.

Els ciencinazis mitifiquen la ciència, que en realitat rau en mans d’Estats repressors i de corporacions abusives.
La “secta” dels ciencinazis posa per davant la ciència en abstracte de la seva aplicació en la realitat social i política, fent-ne un mite, un tòtem enganyababaus.

I Kim Jung-Un molt content amb la seva «científica» bomba d’hidrogen.

  • “No t’has d’alegrar tant de saber alguna cosa, com has de témer fer-ne mal ús” (“Meditacions” 174, de Guigó I, 1083-1137, prior de l’Orde de la Cartoixa).
  • “Los homes…estan longament per aprendre ciències d’enteniment e no d’amor e bondat. Per ço se’n segueix contra amor injúria e pecat e gran damnatge a molts amadors de saber; car tant com més saben sens amar bondat, tant han major manera de fer mal e d’enganar e trair los uns los altres” (“Arbre de Filosofia d’amor”, Ramon Llull).

Per això, més urgent que la física i química és l’amor. O la bondat.

  • “La bondat té més importància que la saviesa, i el reconeixement d’aquest fet és el començament de la saviesa”(Isaac Rubin, *1923, escriptor i psiquiatre estatunidenc, autor de “Jordi”, 1960).

L’amor podria evitar la destrucció del món, la física no, per ella mateixa.

Per això el tema ètic serà sempre més urgent i útil que el científic, que és una roda gegantina d’imprevisibles conseqüències i pot ser un monstre fora de control, com l’Estat.

Avantposar (parlar molt de) coneixement tècnic a ètica, ni és bo ni és intel·ligent (encara que potser ho faci algun bon científic, tècnicament parlant).

  • “El veritable problema rau a la ment i el cor i l’home. No és un problema relacionat amb el camp de la física, sinó de l’ètica. És més fàcil de purificar el plutoni que l’esperit maligne de l’home” (Albert Einstein).

Qui avantposa coneixement tècnic a ètica, ni és bo ni és intel·ligent (encara que potser sigui bon científic, tècnicament parlant).

  • “Ciència sense consciència, no és sinó la ruïna de l’ànima” (François Rabelais, 1494-1553, escriptor satíric francés que visqué a Occitània).
  • “La màquina ha vingut a escalfar l’estòmec de l’home però li ha refredat el cor” (Miguel Delibes, 1920-2010, escriptor castellà).
  • “Aquest món, esclau de la tècnica que havia alliberar-lo; aquest món, que tant temps ha estat encadenat al seu egoisme i al seu odi, té una TERRIBLE necessitat d’estimar” (1936, Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès).

Avantposar el coneixement abstracte a l’ètica i l’amor té molt d’egolatria.

A part de més intel·ligents també poden ser més creguts i pudents. La intel·ligència intel·lectual no implica intel·ligència emocional.

  • “El coneixement infla, mentre que l’amor edifica” (1ª Corintis 8:1), perquè “ho suporta tot” (1ª Corintis 13:7).

En la vida no tot és ciència humana.

L’ètica té moltes coses que «científicament» no es poden demostrar. Tanmateix és rar que ningú la desdigui.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.